Ensayo sobre la lucidez

I agafem el tren. Impossible no passar-se el viatge parlant de les escenes del dia anterior. Impossible no veure’t reflectit a la finestra, enutjat, indignat. Be, indignat no, ja no m’agrada la paraula. Va perdre el seu valor l’any passat, quan esdevingué la paraula per a referir-se despectivament a qui protestava per alguna cosa, sense prestar atenció al que es reclamava. Algú comenta lo de la cremada de contenidors de basura a Blasco Ibànyez; a les fotos es veu com ja és de nit, i des de la vesprada hi han vídeos de les agressions. Altre comenta que no sap si els els xiquets, menors, tenen dret a demanar permís per a manifestar-se. Fan el que han pogut. El que debien.

Arribem a València, i em sorprèn la falta de policia. Hi ha, però amagada. S’hi veu ja gent a la porta del Lluís Vives. “A veure si hi ha sort, la convocatòria ha agafat força i quan arribem els de Història ens juntem ací dos o tres mil per a fer soroll”, pense. Innocent.

Agafem el metro i cap a facultats. Ja s’hi veu gent; encara tenim mitja hora. Bocata al sol que es digna a mig-calfar la gespa de Filosofia. Comencen a arribar companys, i germanes. L’assumpte pareix que s’anima. 14.45, ens acostem a la porta de Història. La gent ocupa el carrer. A la fi sembla que serem un grapat prou nombrós. Unes consignes i comencem a caminar, Blasco Ibànyez direcció Vivers. No puc veure endavant del tot, però pareix que hi som prou. De sobte a algú se li ocurre dir “mireu enrere!”, i no puc veure on acaben els caps i comença l’asfalt. Tots somriguem.

Voregem Vivers, cap al pont, i és en estar a dalt, quan ens adonem del que reialment està passant; som un riu, creuant-ne un altre. Fins on ens arriba la vista, no podem deixar de veure gent. Cap al davant ja deuen estar al carrer Colon; cap al darrere encara molts per Blasco Ibànyez. Veig a gent endur-se les mans al cap. Vaja, les tinc jo també, sense adonar-me. He de confessar que tenia por que sols fóra cosa de manifestar-se a les reds socials. És molt fàcil prémer el megusta a casa, però dubtava si la gent respondria i vindria. Ací els meus dubtes ja estaven com la vergonya de Cotino; desapareguts. Com s’ha pogut muntar açò en tan poques hores? Em senc al llibre de Saramago. Com poden dir que està aquest o aquell partit darrere? Òbviament, ells saben que no és així; són bobos, però no tant. Però si ho dius a la tele, la gent s’ho creu.

Em crida l’atenciò la falta de banderes. Crec que aquesta no és una manifestaciò política, fins i tot, crec que el motiu principal no són ni tan sols les retallades; és per dignitat. Que els putrefactes féren el que van fer el dia anterior, és indigne. Il·legal, però sobre tot indigne. Van reduir a la gent a la categoria ni tan sols d’animals, d’objectes. Als objectes els pots cardar perquè sí, sense motiu, que no tenen dret a queixar-se, perquè no poden. Si em ve en gana li pegue una puntada a la paperera, que sols s’encarrega d’emmagatzemar fem. O trenque una farola, total, qui mana no m’ha de dir res. És el que es defineix com a estat d’excepció; règim durant el qual es suspenen alguns drets constitucionals, i les forces armades tenen facultats preponderants per a la repressió. Així pues, l’emprenc amb aquest tío que porta rastes; portem molts anys detenint als que porten rastes, hem aconseguit que quan la gent ho veu per la tele, pense “uy, ese perroflauta algo habrá hecho, con las pintas que tiene”: I açò contat de primera mà per la meua germana “als que veien en pintes, anàven dirctament a per ells”. Em fixe, i veig alguna republicana; però vaja, això no és ideologia, és sols sentit comú.

Desprès de passar a prop de ca Rita, a la que li fem un breu recordatori (no venia molt a compte, però “Rita Barberà, al Bioparc” m’encanta. També podria ser a l’Ecoparc, i s’ha acabat), enfilem Colon. Pel camí anem trobant-nos a companys, d’ací i d’allà, d’açò i d’allò. A delegació del govern, uns pocs nacionals, que front a la impotència per haver de mantindre les porres guardades, es riuen de la gent, passant-nos-la a nosaltres. Tothom es comporta i seguim endavant. Ja he perdut de vista a la germana menuda. “Ves amb compte amb ella”, em digué ma mare. Ella es sap cuidar millor que jo.

Arribar a Xàtiva és l’èxtasi. Dos o tres mil, demanava jo? Podrien obrir-nos la plaça de bous desprès, faríem una assemblea prou guapa. Allí, una bona estona de càntics, aplaudiments, demanant llibertat per als detinguts, reclamant responsabilitats als culpables... Després avancem fins a l’ajuntament. Uns pocs locals protegeixen l’entrada, ningú s’enfronta amb ells, òbviament. Algú treu el cap per un balcó, o per una finestra. No sé qui és, però la gent s’encén.

 Enfilem el carrer de les Barques, o de les banques. Salutacions per ací, per allà, Bancaixa t’estimem i tal... va no, no va ser exactament així. Algú treu el cap per la finestra i fa sonar una cullera contra un perol de cuina. La gent aplaudeix. A mi personalment em pareix afany de protagonisme. Si ens recolzes, baixa amb nosaltres.

Passem pel costat d’una moto de la policia local. Un parell de xics li peguen una puntada i la tiren a terra. Intenten agafar-los (la gent) però s’escapen. Els increpem. No volem que ningú embrute açò. No volem que ningú done peu a justificacions del que havia passat els dies anteriors. Però et dona què pensar:

Se’ns exigeix que ens comportem, que ningú faça res. Que ningú els insulte, perquè això justifica el que ve desprès. Si els insultes i et parteixen les dents, és una resposta normal, equitativa. Com si uns insults et convidaren a barra lliure d’hòsties a la cara. I resulta que després t’agafes fort al company, asseguts a terra, i et peguen amb la porra. Igualment, sense insults, sense provocacions, es rep. Clar, estàs oferint una resistència perillosa. Per això et planteges que si et van a cardar igual, almenys et defenses. I si jo veig a l’home major que li furta la porra al policia quan està a punt de donar-li, no pense “clar, l’has provocat”. Pense “home, no es va  a quedar ahí esperant a que el carden”. A lo millor ha de fer-ho, i després donar gràcies per la calentoreta.

Ha de dir-se que segons m'han contat, la policia local es va portar prou be el dia d'abans, dins del que cap. Que en alguna càrrega dels nacionals, demanant a la gent que es ficaren a la vorera, es ficaren davant, obrint els braços, cobrint-los. 

En fi, que tornem a delegació del govern. Es demana, com tot el camí, la dimissió de la delegada (la dona esta culta que l’any passat va fer el ridícul aquell intentant respondre en valencià). Comença a gelar-se tot un poc, la gent plantejant-se si ja és hora d’anar-se’n, quan emprenem de nou la marxa. És quan més se’ns veu, fent camí.

Passem per Xàtiva i arribem a Plaça Espanya. Durant tot el dia sembla que la policia local ens va obrint carrers, però ara ja no cal. Enfilem cap a amunt, cap a la seu del PP, fent parar els cotxes. La majoria fan sonar el clàxon, com ja he dit, a ritme de “pita contra Rita”. Els que no s’emblen molt partidaris, simplement esperen, amb cara de malhumorats; no els queda altra. Però sols ocupem una calçada. Uns pocs tiren cap a l’altra, i la gent comença a seguir-los. Si ho fem, ho fem be. Tota l’avinguda ja és nostra.

A la seu del PP ens trobem uns quants nacionals. Si ells es troben a un carreró un grup menut de xavals, els fan pagar tota la frustració de no haver pogut traure la porra en tot el dia. Nosaltres sols els fem pagar-ho amb les paraules. A un balcó, una càmera de Canal 9. Reben la ira (sempre verbal) de quasi tots. Sols estan treballant, els qui manen no son ells. Però està be que a les imatges que puguen captar per a la cadena sols s’escolte “Canal 9 manipula”.

Vola alguna taronja cap als policies. No els pega, de fet crec que li han pegat a algun manifestant. La gent s’encara amb es que les llancen cantant “quien tire algo, lo echamos a los monos”. Ens desfoguem tot el que podem, i tornem cap a delegació. Sembla mentida que ningú ens guie, que no hi hagen líders. Uns comencen a caminar, i altres els segueixen si volen.

Passem per jefatura. Un amic em diu que ha baixat Moreno i, rodejat dels gossos, ha començat a incitar a la gent. Volia la seua justificació per a més llenya. Ningú li fa cas. Reialment els veus en fila i pareixen una filà mora. Falta Xavi Castillo davant vestit de capità moro. Si donen alguna sensació, és de ridiculesa. Em quede mirant-los; botes, uniforme, antibales, casc... em pregunte com són tan ridículs de dir que el dia anterior uns xavals en van ferir a tretze. Diuen que els tiraren pedres... com tothom sap, València és un poble de muntanya amb els carrers sense asfaltar, plena de camins pedregosos. Altres diuen que els van mossegar. Si jo vaig així vestit i un xiquet em fereix, no ho dic, em calle per vergonya. I si un xiquet em fereix mossegant-me, travessant l’armadura, el contracte per a gos guardià. Òbviament els parts mèdics són falsos, no cal dir-ho. També pense en allò de que som enemics... no m’ofèn per a res.

Tornem a casa, destrossats al tren. Satisfets, sols per haver estat. Però no és prou, encara no s’ha aconseguit res. El president del sindicat d’estudiants s’ha reunit amb Sánchez de león (dimisión), i ha dit que ni dimiteix, ni retirarà els càrrecs als estudiants detinguts. Pues reina, nosaltres tampoc no ens retirem d’ací. Els pròxims dies, més.

Arribe a casa, i encara tinc ganes de veure fotos, vídeos, dades... fins i tot de la dreta més profunda. Algú em va dir que ens mereixíem una mort lenta i dolorosa per veure a certs personatges. Jo crec que mentre els veiem morim un poquet, vaja. Veus a Losantos (“són delincuentes violentos, sin el presunto...”), a Gallardón (“hay que analizar de donde viene esa violancia...” qui encara pense que és el moderat del PP, que se’n traga la venda), al Wert (ers original). I no vols, però se’t fiquen mals pensaments. I penses coses com que quin desperdici de bala, al genoll del primer. Reialment trauen el pitjor de tu. Desprès et pegues dos cabotades contra la paret i ja et calmes.

Menció especial mereix el sherif. Quan comença a parlar de tàctica policial i el enemigo, i pega dos colpets a la taula amb la mà, en plan “tengo los cojones como el caballo de Espartero”, no vull, però no puc evitar riure. Em sembla ridícul. Però se m’en va el somriure de seguida, ja que el que més greu em sap, és que gaudeix. Perquè l’energumen gaudeix. Li encanta ser el centre. Li encanta jugar a organitzar batalles. És Romero el madero. L’altra és una ignorant, i malgrat que té la responsabilitat, front a les seues carències mentals, sols sabrà dir “daaaale moreno”, en plan Rockefeller. Però el que ho organitza tot és ell; ell és el perillós, ella la inútil. Encara que una inútil amb poder és més perillosa encara.

En fi; crec que es va donar una lliçó. Protestem sense disturbis, els disturbis els provoquen els contractats per a evitar-los. Ni comerços, ni vianants... ningú ens ha tingut por. Som molts, i molt diferents. I en certa manera organitzats. Que ningú vos diga que si la gent va a les manifestacions és per botar-se la classe; ací s’estudia, , s'agafa cultura, i quan s’acaba, es protesta.