dijous, 6 de juny del 2013

Anna, l'alpinista indòmita

Des de baix sembla alta, altíssima. Els núvols no deixen veure el cim nevat, però és preciosa. Perfecta. Ella sempre ha tingut unes mans fortes. Prou fortes, almenys, per intentar-ho.

Comença a caminar. És tan perfecta, que fins i tot els primers desnivells són difícils. Però és el que sempre ha desitjat. Les cames l’empenten lentament; una, l’altra. Dreta, esquerra. ... i ja és a dins. Mira cap a dalt, el cim està molt lluny. Però ja està en camí. Als seus peus, una senda; la segueix.

Després de les primeres passes, el camí es perd entre un munt de plantes que cobreixen la base de la muntanya. No tenen flor. No són massa altes; les creuarà. Però en començar a caminar, sent una punxada; espines afilades se li aferren a la pell de les cames, solcant-les d’arraps. Vol continuar, però els peus se li enreden amb unes arrels que ixen del sol, que arrelen les plantes a la terra i a l’aire. Cada pas és una lluita constant. Cada planta, cada arrap, cada arrel... ha de ser vençuda. Mira enrere; el principi encara és a prop. Seria possible eixir d’allí, desfer les poques passes recorregudes. Dubta. I quan dubta mira a terra; de sobte el veu. Baix de l’esvalot de punxes, arrels i fulles, el continua veient. El camí.

Sap el que ha de fer. Mira endavant, avança amb força, arrencant el que es troba endavant. .. fins que aconsegueix eixir. El cor vol sortir del pit, però no ho fa. Les canelles li sagnen, però no les sent. Sols sent que ho ha travessat. I si ho ha fet és per continuar. A meitat batec reprèn la marxa.

Després d’uns metres tranquils, de suaus pendents de sol llis, en girar un revolt se la troba. Alta, imponent, grisa... Vertical. Ja no hi ha senda. L’únic camí és la paret que s’estén davant dels seus ulls.

Camina d’un costat a l’altre, recorre la línia on paret i sol s’ajunten i, per fi, troba un solc en la pedra pura. Endinsa la punta del seu peu dret. Escruta els voltants; no massa lluny en troba un altre, una mica més a dalt. Sols caben tres dits de la seua mà; suficients per agafar impuls.

Un forat ací, una pedra que sobreïx allà... el que semblava un mur infranquejable sempre te un xicotet punt de suport que oferir-li. De suport, però no de descans. L’única manera de passar-hi és sense parar-se, sense deixar de impulsar-se, sense detindre el moviment.

A cada metre, a cada impuls, els genolls es freguen contra la paret, que els descarna, i el rovell dels dits canvia de color en oprimir-se contra ella. Però segueix pujant, sense pensar, sense parar... fins que la mà es posa plana en una superfície ampla. Ha arribat dalt.

El primer que fa és mirar més enllà; encara queda tros, però ja intueix el cim entre els clars d’els núvols que l’envolten. De sobte, veu com d’un d’ells brolla un raig, i el tro que escup trenca l’espai que el separa d’ella, ferint-li els oïts, mentre un vent fred la sacseja i quasi la fa caure mur avall. S’esglaia pel perill, no de fer-se mal en caure, si no de que tot el recorregut superat caigués amb ella. De la resta de núvols neixen més i més rellamps, i més i més bufa un vent que la glaça, la giravolta, la colpeja, fent-li brollar llàgrimes d’uns ulls que s’assequen. Veu una cova i hi entra, a fosques, a les palpentes.

 Asseguda a terra, escolta el món fondre’s baix el cim. És impossible, no hi podrà arribar, no ho aconseguirà. La tempesta és massa forta, molt més forta que ella. Hi ha coses que no es poden vèncer, amb les que no pots lluitar. I eixos trons li rompran l’oïda, i eixa pluja no li deixarà aferrar-se a res. I eixe vent l’empentarà cap on li vinga de gust, i l’aixafarà contra les roques. Massa gran. Aquesta muntanya és massa gran. No podrà.

Però tampoc podrà tornar enrere. La tempesta seguirà, encara que el camí siga de tornada. I haurà de baixar per la paret, ja mullada, sense veure on ficar els peus. I haurà de travessar de nou el camp de plantes desarrelades, de punxes afilades... i totes les ferides no hauran servit per a res. Pensa en la sang, en les llàgrimes, en la suor que ja no hi és al seu cos perquè ha sortit fora, sols per a que ella arribés. No. Tot això no pot haver sigut en va. Ho intentarà. Una vegada més.

El primer que sent són grosses gotes com a punys que li colpegen la cara, en traure el cap de la cova. No torna enrere; obri la boca i beu algunes. Tanca els ulls i segueix caminant.

Els llamps solquen l’aire, amb un soroll ensordidor. Però pensa en tot el que ha passat, tot el que ha viscut per arribar fins ací; tots els colps, cadascuna de les ferides, totes les il·lusions que s’enfonsaven i que aconseguia salvar en l’últim moment, traient-les del fang, quan tot desapareixia i res semblava tindre sentit. Tots els amics que ploraven amb ella, que reien amb ella, que si haguessin pogut haurien renunciat a un trosset dels somnis propis, per ajudar-li a complir els seus... i aquest enrenou és molt gran. Això provoca un estrèpit molt més gran que la més ensordidora de les tempestes. Sobtadament, tot es silencia al seu voltant. Camina.

Les ràfegues de vent son fuets que castiguen el seu cos, deixant-li marques roges, fines, a l’esquena. Però no s’hi veuen, amagades entre les marques de les mil abraçades, dels mil bessos, de les mil carícies recollides al llarg de tots aquests anys. Res la pot aturar. Segueix...

I obri els ulls.

Obri els ulls i es veu dalt, al cim, al punt més alt. Mira avall i veu totes les tempestes, totes les parets escarpades, totes les espines que ja no poden fer-li mal. S’asseu en una roca, que sembla estar ací per a ella. Es mira les ferides, cicatritzades, que ja no couen, però que són testimoni del que ha costat arribar-hi. I no s’imagina sense elles. Elles l’han fet ser qui és, després de tot.

 Ho pot veure tot des d’ací, però res sembla llunyà; tot està a l’abast de la seua mà.


Respira satisfeta i descansa, amb un somriure als llavis, al cim de la muntanya perfecta.