Una aferrada.
Així ho diuen allà.
Ell li passa un braç pel costat, i
l’altre per dalt del muscle, ficant el cap per sobre d’ella. Sembla mirar al
darrere, i veure allà un lloc, i un temps. El que passaren junts.
Ell abraça en
diagonal, ella sols ho sap fer de front. Descriu una corba gran que envolta
el tors, i enfonsa el rostre en la jaqueta. No vol mirar. Tanca els ulls.
Les mans d’ell es posen. La dreta,
sempre més freda, fregarà el clatell, un sol segon. L’esquerra la pren pel
centre de gravetat, i la força obri una mica les escletxes que l’hivern sempre
llaura als seus artells. S’intueix el roig.
Les mans d’ella quasi no el toquen, s’ajunten
a la seua esquena, tanquen el cercle.
La grossa roba no és obstacle i enllà, al fons
dels pits, es sincronitzen per última vegada.
Nerviosament i suau oprimeixen, inconscients,
els sexes, que ja no es trobaran...
I quan es senten ben aferrats, quan sembla que
tot s’atura, saben que és el moment. Deixen anar la força que els uneix. Deixen
sincopat el metrònom. Es deixen marxar.
Les coses no son fàcils per ningú.
