dimecres, 24 de desembre del 2014

Ple de calabruix

Una aferrada.

Així ho diuen allà.

Ell li passa un braç pel costat, i l’altre per dalt del muscle, ficant el cap per sobre d’ella. Sembla mirar al darrere, i veure allà un lloc, i un temps. El que passaren junts. 

Ell abraça en diagonal, ella sols ho sap fer de front. Descriu una corba gran que envolta el tors, i enfonsa el rostre en la jaqueta. No vol mirar. Tanca els ulls.

Les mans d’ell es posen. La dreta, sempre més freda, fregarà el clatell, un sol segon. L’esquerra la pren pel centre de gravetat, i la força obri una mica les escletxes que l’hivern sempre llaura als seus artells. S’intueix el roig. 

Les mans d’ella quasi no el toquen, s’ajunten a la seua esquena, tanquen el cercle.

La grossa roba no és obstacle i enllà, al fons dels pits, es sincronitzen per última vegada.

Nerviosament i suau oprimeixen, inconscients, els sexes, que ja no es trobaran...

I quan es senten ben aferrats, quan sembla que tot s’atura, saben que és el moment. Deixen anar la força que els uneix. Deixen sincopat el metrònom.  Es deixen marxar.


Les coses no son fàcils per ningú.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada