Fa una bona estona que no es veu els peus.
Al principi, l’embranzida. Va buscar,
desesperat, el fil de la rialla. La va tornar a cercar pels matolls, baix les pedres,
entre les canyes. De tant en tant creia torbar-la, i avançava cent metres
seguint una remor; però sols era el vent, cruel, jugant amb ell fregant les fulles.
Quan es va adonar, ja era al mig del no-res.
Va mirar al seu voltant. No veia el camí, ni
el canyar, ni tan sols els fums de la ciutat. Li va semblar impossible, hauria
d’haver recorregut quilòmetres. Però, i si ho hagués fet?
Va sentir fred als peus. Cada pas era més lent
que l’anterior, mes no sols pel cansament; el fang li cobria les botes per dalt
del turmell. Com era possible que no s’hagués adonat? Com era possible res? Va
creure escoltar alguna cosa, altra vegada, però estava massa brut i cansat per
a més mentides. Va escollir una direcció, a l’atzar, i va enfilar tot recte. A algun
lloc arribaria. Va alentir el pas, més encara, car no tenia pressa en arribar. No
es pot tenir pressa si no es sap on s’hi va. Potser on arribés no seria millor
que romandre ací, lluny de tot, enfangat ja fins als genolls.
Ara veu, de sobte al lluny, una veritat. El
vol d’un au en davallada.
Fixa el seu caminar al punt on sembla haver-se
posat. Al cap d’uns minuts, el terreny de gorgs i d’aigües estancades es torna
bruscament un camp poblat de tiges altes, com si es creués una frontera.
Disperses, ací i allà, plantes de gra, massa espargides per formar cap conreu.
A sota, el terreny eixut suporta fermament el seu pes, i el caminar feixuc s’alleugereix,
fins quasi assolir un ritme alegre. Potser perquè, després de tantes hores, té
un lloc on arribar.
A mesura que avança, la llacor dels pantalons
s’asseca i es desenganxa, tacant de tarquim el groc de les herbes seques. Guaita
l’aire contínuament, temorós de veure l’au alçar el vol, de quedar sense punt d’arribada.
Però el sol no tardarà en caure, i la penombra ho mullarà tot, fins que
quede ben amarat del color de la foscor. Era el moment de l’esguard, no d’aventurar-se
a nous indrets. I això l’ocell ho sap.
Camina amb les mans obertes, els palmells cap
avall, acaronant les puntetes de les herbes. Tot just com s’acarona un animal.
Una bèstia enorme tombada en terra.
El primer que veu és l’au, el cap alçat, furgant
el buit, escrutant-lo. Dos passos més tard, abasteix el niu, un mur circular de
branques trencades i trenades. Finalment, les runes; un grapat enterc de pedres
grises, l’esquelet descarnat d’un antic bastiment.
Podria algú ocupar aquelles runes?
Podrà un home habitar el cau de la cigonya?
