Podia notar sense esforç, encara, la sorra entre els dits dels peus, restes de roques assuavides pel temps, i pel vent. Aquell vent de tramuntana que li acaronava el rostre. Que podia notar encara entre els cabells, despentinant-lo, compartint aquesta tasca amb uns dits que no eren seus, però tampoc aliens. El sentia, gelant-li el pit, però amb voluntat de reviure el que hi havia dins. Escoltava el so del mar arribant a la vora, compassat amb un metrònom de veus de xiquets que reptaven la ressaca darrere cada ona. I buscava l'altre mar, el silenciós, el que no arribava a ninguna vora, el que arribava a unes parpelles tancades. Eixe mar. Eixa mar. La mar. Car la mar és femenina per a qui viu d’ella, i aquella mar l'alimentava.
De sobte aquell so es va barrejar amb l’aigua que corria de l’aixeta de sa banyera, i els núvols amb formes de dracs i vaixells van esdevenir concentracions d’un vapor que prompte va entelar l’espill on sovint s'havia buscat, sense trobar-se. Es va adonar, sorprès, que ja no hi era a aquella platja. Es va mirar a l’espill i es va descobrir, més clar que mai, malgrat el tel vaporós.
Es va treure la roba. Es va treure la roba i en deixar caure els pantalons a terra, encara hi van brollar alguns granets, que va arreplegar amb cura, mullant amb saliva la punta d’un dit, un a un, deixant-los suaument al bol del palmell de la mà. En tindre’ls tots recollits, no va saber que fer. Se’ls va deixar caure sobre el cabell, i va entrar-hi.
Tot just en el moment que la primera molècula d’aigua hi contactava la seua pell, allà on arrelaven els cabells, va pensar en el salnitre. Va témer pel salnitre. Va tenir por de perdre’l. El sentia com un be, seu. Res era més seu que aquell salnitre... però ja era tard, va pensar. Les gotes d’aigua inicials van esdevenir torrent que va arrossegar cap a baix les restes de partícules salines que havia furtat d’aquella platja, botí, compartit, que va sostreure amagat a la superfície de sa pell...
Però ell no sabia res. Ningú li ho havia dit. Ningú mai li havia explicar que no tot aquell salnitre li desapareixia del seu cos, car la part fonamental ja se li havia endinsat. Ja havia traspassat la pell, amarat la carn, ja havia sedimentat als seus músculs. Ja li corria per les venes, convertint en riu salat la seua antiga sang dolça.
Aquell salnitre ja li formava part. Ell, per sempre més, faria sabor a aquella sal. A la sal d'aquella mar.
"En tus ojos me hago el muerto"
