Tot s’ha parat. El meu cabell, esvalotat, es
manté despentinat, fix. El xic que seia enfront s’ha quedat en l’aire,
d’esquenes a terra, amb les cames cap al sostre. El mateix sostre que ja no
cobrix els nostres caps, car ja no passa per damunt de les vies, paral·lel. Ara
avança perpendicular al terra.
Em pregunte si, en aquest moment, la Terra
girarà. Sembla impossible, em resulta difícil creure que seguirà el seu
moviment rotacional, despreocupada, aliena a aquest tren. Que continuarà el seu
viatge translacional, infatigable, malgrat aquest altre viatge ha acabat. Siga
com siga, sembla que aquest tren sí que és aliè al que passa fora. Al que anava
a passar.
Aquestes vies no son el meu camí. El meu camí
mai me l’ha marcat ningú, ni tan sols els itineraris suburbans. Sempre he anat
on he escollit, fent les passes que he desitjat, amb la pressa que he volgut
tindre. He de seguir fent-t’ho així.
Està fosc. Sols les espurnes roges, de tant en
tant, il·luminen centenars de paraules, que s’han quedat suspeses en l’aire. Hi
ha moltes de por, que s’esvaeixen als pocs segons, difuminant-se entre els fragments
de cristalls. Hi ha d’altres, no sé... d’esperança. De força. O de
convenciment. I aquestes romanen. Sense adonar-me, n’he deixada una, fugissera, penjada d’un filet
de veu, enmig de tot l’enrenou.
"Viure"
Em sé vivint, d’una manera o d’altra. Repartida,
entre tots els meus, allà on vagen. Enllà on s’enamoren, estimarem a la vegada.
Se’ls cauran llàgrimes... i algunes d’elles faran sabor a la meua sal. Enllà on
es guanyen la vida, estaran guanyant-ne un trosset de la meua; entre tots la
faran completa. N’estic convençuda.
M’envaeix la calma.
El que he fet a la meua vida, la farà perenne; no podrà esborrar-se. Mentre em
recorden, viuré.
Sempre
