Fins on s’estén la llarga carretera?
Uns metres més enllà de l’últim fanal del
poble, l’observa endinsar-se en la foscor. I si no és ara? I si hauria d’esperar
per marxar?
Ú quasi diria que la nit s’ha estavellat contra l’asfalt, caient a
plom, esmicolant-se… Però no. No ha escoltat res. Potser sols ha anat baixant,
des de més enllà dels núvols, balancejant-se, fins posar-se suaument.
Ha de ser
ara. Ha de ser ja.
Es mira les botes. Algun trau al cuir; les
soles menjades, llises... Són molts passos ja, però no queda altra. Aguantaran.
Es lliga els cordons fortament. Un cedeix a la tensió, i es parteix. Amb el que
queda, es fa un nus doble, sense llaç. No importa com la traurà, després,
per dormir. El que ara importa és començar a caminar.
Agafa les maletes, una amb cada mà. Les sent
lleugeres, les recordava més pesades. Tal vegada, sense adonar-se, s’ha anat
deixant coses enrere. A cada poble, a cada fonda. Prompte, traurà les coses, les
ficarà damunt d’un llit prestat, i les tornarà a col·locar, ben encaixades, en
una sola. Sí, amb una sola farà millor el camí, farà el camí millor.
Hi veu a les vores, de reüll, la malesa. Entén
que estarà sempre, entén que és part del camí.
Respira profund i es submergeix, passa a
passa, en la penombra.
