A cada mà una maleta

Fins on s’estén la llarga carretera?

Uns metres més enllà de l’últim fanal del poble, l’observa endinsar-se en la foscor. I si no és ara? I si hauria d’esperar per marxar? 

Ú quasi diria que la nit s’ha estavellat contra l’asfalt, caient a plom, esmicolant-se… Però no. No ha escoltat res. Potser sols ha anat baixant, des de més enllà dels núvols, balancejant-se, fins posar-se suaument. 

Ha de ser ara. Ha de ser ja.

Es mira les botes. Algun trau al cuir; les soles menjades, llises... Són molts passos ja, però no queda altra. Aguantaran. Es lliga els cordons fortament. Un cedeix a la tensió, i es parteix. Amb el que queda, es fa un nus doble, sense llaç. No importa com la traurà, després, per dormir. El que ara importa és començar a caminar.

Agafa les maletes, una amb cada mà. Les sent lleugeres, les recordava més pesades. Tal vegada, sense adonar-se, s’ha anat deixant coses enrere. A cada poble, a cada fonda. Prompte, traurà les coses, les ficarà damunt d’un llit prestat, i les tornarà a col·locar, ben encaixades, en una sola. Sí, amb una sola farà millor el camí, farà el camí millor.

Hi veu a les vores, de reüll, la malesa. Entén que estarà sempre, entén que és part del camí.

Respira profund i es submergeix, passa a passa, en la penombra.