L’aigua havia deixat de caure feia pocs minuts, després d’acomplir el seu comés i deixar-ho tot relliscós. Un ‘labrador’ arrastrava ara un home endinsat en unes sabatilles d’anar per casa, que esperava impacient baix l’arbre escollit. Se n’adona que s’ha confiat. Els pantalons curts i la samarreta amb la que corria abans de l’operació de genoll no eren ja indumentària adequada per a aquestes primeres nits de fred. Però l’obsessió per la calefacció de la seua dona, i els radiadors del saló engegats des de fa hores, li havien creat una falsa sensació de xafogor, que ha marxat d’una bufetada en xafar el carrer.
Per un moment la impaciència esdevé al·lucinació, i ja es veu al llit, cobert fins al coll, dormint amb calcetins. De sobte bufa un poc de vent, que fa caure unes gotes de les branques de l’arbre, sols unes gotes, però dos d’aquelles, les més gelades segurament, aconsegueixen ficar-se-li pel clatell, recorrent-li tota la columna. Desperta i ajup els muscles. Mou els llavis sense dir res. O almenys des d’ací no se li escolten paraules, ni es llegeixen escrites al tel vaporós en que es transformen en sortir-li dels llavis, transportades per l’alè. Tira de la corretja , marxen cap a casa i, en xafar una de les línees del pas de vianants, rellisca i quasi cau. Mira el gos amb odi, amb eixa necessitat perenne de fer sempre a algú responsable del que li passa. I recorda com va accedir als desitjos dels seus fills per la promesa d’aquests de cuidar-lo... les promeses als infants els duren sols fins al següent capritx.
Aquest home ja l’ha vist altres vegades. A altres llocs. A tots els llocs. És el mateix home, aquell que sempre observava a la vorera d’enfront, a totes les voreres d’enfront, a mitjanit, passejant un gos, qualsevol gos. O deixant-se passejar per ell...
L’últim glop a la tassa li fica a dintre de la boca les poques brossetes que han travessat i vençut el filtre. Les manté a la punta de la llengua, traient-los les últimes partícules de sabor. El sabor del primer té de la tardor.
Per un moment aparta els ulls de la finestra, i observa al seu voltant el lloc on dorm, que poc a poc va sentint la seua habitació. Encara hi falta, però, fer moltes coses per a que ho siga; organitzar-la, pintar-la, habitar-la amb eixe algú.
Veu l’últim autobús travessar l’avinguda, albergant la freda intimitat del conductor i d’una dona que ara acaba la seua jornada. Una dona que, amb un filet de veu i esforç, ha aconseguit dir bona nit. Ell ha emès un so sord com a resposta. I és que, en dir bona nit, se n’adonen de la mentida, i de la injustícia d’haver d’anar pel món aquesta nit freda i mullada,treballant per a poder estar pel món a unes hores més agradables. Hores agradables que quan arriben, segurament, passaran estirats al sofà de casa, deixant-les passar, descansant.
Al veïnat s’escolta el caure de persianes. El darrer so estrident abans del silenci. Lentitud de moviments cap al llit, habitat o solitari, que va amarant-se poc a poc d’una fredor que no l’abandonarà fins a març. Un últim gest; sincronització d’alarmes, el que serà el primer so agressiu del nou dia.
Al fons, els gratacels de la gran ciutat. No li impressionen massa. Ha estat a moltes muntanyes més altes.
Carrers, llums que els il·luminaven, cobrint-los d’una claror que quasi ningú aprofitava. Tal vegada, però, aquestes llums siguen un poc menys grogues que les que solien guiar-lo de tornada a casa. Que li impregnaven la pell d'aquella grogor.
Res semblava massa diferent. Tot, però, havia canviat.
No hi tenia cap dubte, encara no era a Itaca. No era el descans del guerrer, la terra on arrelar. La fi del viatge. Gran, en canvi, era la diferència. Després de tant de temps, es sentia al camí.
Per fi anava fent camí.
"... y atracar, viejo ya, en la isla,
enriquecido de cuanto ganaste en el camino..."
