Es deixa caure al
sofà del saló; a meitat camí els genolls es deixen anar, i s’enfonsa al coixí. Com cansa la pena.
Es col·loca damunt
de les cames la caixeta de llauna. Els motius xinesos que la decoren li criden
l’atenció: un vaixell de veles llistades, una branqueta d’ametler en flor, uns
homes que cullen espigues d’arròs en ramets... Pensa que, sense allunyar-se
massa, podria trobar les mateixes escenes; al llac salat, a l’altra ribera, als
tarongers del terme.
Desencaixa, lentament,
la tapadora. Emet un lleu gemec metàl·lic, en obrir-se, però la resta del
trajecte manté el silenci, lliurant el que guarda. Quasi amb solemnitat.
Trau totes les
fotos, amb les dos mans, per abastir-les. Les passarà d’una en una, d’enrere
cap avant, des del fons fins a la coberta. Té molta cura, no vol que es
barregen; guarden aquell ordre des de fa molt. Les més profundes, les
dipositaren molt abans que ell nasqués. Té la sensació que alguna cosa es
trasbalsaria, en cas d’alterar l’ordre. Alena profund, i comença.
Hi troba un xiquet de
marineret, amb el mocador blau al coll, el dia de la seua comunió. Sense més
lluïment que la pulcra netedat, la blancor de l’uniforme; sense més ornaments
que una bíblia petita a les mans, i una creueta de fusta. Hi ha el mateix
xiquet que posa, amb un jersei de llana gruixuda, i sosté un telèfon d’atrezzo,
davant d’un fons blanc que el difumina. Està preciós i somriu, com si res hagués passat, com si no estigués viu de miracle, el miracle d’un metge
dels d’abans, una agulla i molta sang.
Hi ha moltes
estampetes de fa mig segle, primeres comunions de xiquets sexagenaris ja. I
moltes esqueles. I alguns carnets que calien, si volies fer qualsevol cosa.
“Asociación Juvenil Española. Madrid, 25 de mayo de 1.970”.
Hi ha un home ben
plantat, amb gest seriós, que seu junt al torn i fica els dits en la massa
humida, la domina, li dona forma. Hi ha eixe home a San Sebastià, rodejat
d’altres soldats, mort de gana, veient un partit de futbol darrere d’un
cartell. Escrit a mà, “Campeón, los ’ches’ te saludan”. I el mateix home de
jove sol, vigorós, fort, carn tendra d’una guerra que li tragué la joventut,
que el deixà anar deu anys després, però mai del tot.
Hi troba també
fotos de la vella casa, amb els feixos de llenya als racons, llestos per nodrir
el forn, fonaments del fang. Hi ha fotos dels cànters preparats per
ser venuts, alguns dels quals recorda haver vist, esquinçats,
polsegosos, però sempre entercs. I de canonades llestes per guiar les aigües. I
fotos de les runes d’una pantanada ingovernable que, malgrat situar-se al punt alt
del carrer Caputxins, entrà en casa, omplint-ho tot de fang. Però d’un fang
diferent al que els donava la vida, marró, càlid i fi, que assuavia la pell de
les mans en treballar-lo. Aquell era un fang pestilent, verdós de misèria,
negre de fam i d’animals morts. Un fang que va tancar el forn per sempre.
I entre totes les
fotos, de tant en tant, tu. Amb el teu home, de joves, feliços d’un passeig, perquè això era tot, i era prou. Tu i ell a la muntanya,
asseguts a una roca, recolzada al seu pit. Tu i ell, ja majors, sostenint en
braços un net nou nascut. Tu i ell, tu i ell. Tu tan dolça, ell, de vegades,
tan aspre. I també tu sola, amb les teues plantes, o enmig del carrer, del teu
carrer arruixat, amb un xiquet que plora. Tu a la platja, amb un vestit negre,
per baix dels genolls, o amb mantellina negra, en una processó. Tu.
Hi ha també postals.
Moltes comprades i dutes a casa, com a records; El Tibidabo, Blanes, Santander...
Alacalà de la Selva, d’on gràcies a algun Deu, segurament al seu, tornà un home
als anys trenta. Altres, les menys, enviades des de lluny, o almenys des d’on
llavors pareixia lluny, on algun fill, amb lletra petita, resumeix en castellà
el viatge, tot precintat i datat per un mata-segells autoritari.
Hi ha la una
família que es la seua, asseguda a les escales de l’església, la mateixa on es
batejaren, es casaren, t’acomiadaren. I una fallereta que saluda a càmera,
mentre agafa de la mà un xiquet vestit de saragüell, davant d’un anunci de
Revoltosa. I una dona de negre, amb una inscripció al darrere on es llegeix
“madre de la abuela Josefa”. I d’altres inscripcions, més impersonals: “Retratos
Saura. Plaza del Caudillo 65. Alcira”. I dates, moltes dates, que porten a
rumiar com passen els anys, sense trobar resposta. Hi ha militars asseguts en
cadires de fusta, amb botes de canya i gest greu baix la gorra, entre els quals
no reconeix ningú. I xiquets anònims, i retors, i concejals... i tot un munt de
coses que mai va veure, però que creu, estranyament, haver conegut.
De sobte, amagada
entre altres dos, en rellisca una, menuda. L’agafa. Una cara preciosa, guapa
d’ulls que parlen, de llavis brillants. Un cabell negríssim, abundant i rissat,
pentinat cap enrere, descobrint les arracades. Unes dents
blanquíssimes, lleugerament separades al davant, que fan el somriure més
perfecte. Besa el paper, sostenint la llàgrima. “Eres tu”, pensa.
Sempre seràs tu.
I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no calrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
