L'òxid, el ferro, els músculs

Hi ha un home que seu, trau la canya i la llença, rutinari. La recolza a la barana, sense fixar-la, i pren un llibre. Ú diria que no ha ficat esquer. La pedra grisa, bisellada, fica setge a l’aigua negra, que fa brollar el verd, llefiscós, als blocs que aconsegueix ungir. A les cases properes, l’empremta tèrbola de la humitat traça mapes a les façanes, descrosta la pintura.

Les grues del port s’alcen al fons, irades. Un braç metàl·lic, colossal, vigila. Sembla dispost a deixar caure les tones, d’un moment a un altre, contra tot allò que no dega passar-hi. Mentrestant, allibera un vaixell de contenidors oxidats.

L’òxid... Hi ha, també, l’òxid.

L’òxid ho habita tot, sense aglomeracions, subtil. El rovell esquitxa, rogenc, els bancs del passeig, els contorns blancs de les baranes, l’arrogància de les faroles.

La mar entra terra endins i partix la terra en dos. Més bé, ú té la sensació de que aquests dos trossos mai van ser part del mateix, i l’aigua sols va ocupar, fa mil anys, el solc profund que els separava.

Ara, a més de l’aigua, el canal s’omple amb catorze homes. Amb l’aire que exhalen, el calor que desprenen, la suor que regalimen. Amb els músculs, que es contrauen i estiren als braços, plens de sang que bull, modelant la pell bruna. Uns rems constants, mecànics, responen i penetren l’aigua, empentant enrere la foscor, recorrent després el mateix espai per l’aire. Guarnint per segons la superfície d’una lleu bromera, lívida, que s’esmuny en parpellejar. A la reraguarda, un d'ells exercix de metrònom salvatge, brama el compàs, governa la nau. Breguen amb l’aigua, amb el vent de cara, amb ells mateixos. Arriben quasi fins al mar, giren i tornen ria endins. La fusta cruix; vigorosa, la trainera parla.

Sols un ens, cada cert temps, és capaç de sotmetre-la, d’observar-la des de dalt, de cobrir-la d’ombra. El vell pont s’aixeca a les dos voreres, unint els pobles. Les arrels metàl·liques assoleixen les profunditats, s’ancoren. El ferro s’entrecreua, dibuixa l’estructura, repartix les càrregues. Les bigues sostenen els cables, que es tensen i transporten, periòdics, la plataforma.

L’òxid. Els cables, el ferro, els músculs. Vèncer l’aigua, una i altra vegada.

Un dia més a l’entrada de la ria.