27 de març de 1993
Un jove cerca nerviós, dubitatiu, l’entrecuix de la seua estimada, que respira impacient, de forma sorollosa, mentre escruta contínuament l’obscuritat que els envolta. Desconfia de la fràgil intimitat que proporcionen els arbusts de l’albereda.
Ell comença a pujar lentament des del genoll, tremolant de goig, acaronant la forma, pensant en totes les rodonors del seu cos. A meitat de recorregut, quan decideix buscar la cara interna, i ja sols pot respirar per la boca, la mà d’ella frena la seua.
- Perdó – diu ell, retirant-la.
- No és això, calla – respon ella, amb els ulls oberts, portant l’índex de la mà lliure als llavis d’ell – no ho escoltes?
----------------------------------
Vestit de blanc, com un mariner bregant amb les veles, governa el foc. “Més pinassa, més pinassa”, pensa mentre aboca palades dins del forn. La pinassa el frega i li esgarra la pell, que sagna feblement. Quasi ni ho nota, de tants arraps que la solquen ja. La suor rellisca per l’esquena, cosint-li la fina tela de cotó a la pell. Sempre la mateixa suor, en estiu, en hivern. Mira a son pare, que el fascina. La pell, que ja no sagna a eixes ferides, ni les tanca, car l’acompanyaran fins el darrer dia. I la suor que ja no li brolla dels porus, com si per al seu cos la temperatura normal fora la que desprèn aquell forn. Aquell forn. Quantes generacions. Quanta llenya, quanta pinassa transformats en pa.
De sobte, sent la grossa i pesada mà caure sobre el seu muscle. Quasi pot sentir com el cotó es fon entre ella i la seua pell. Es gira cap al pare. Els ulls interrogants.
- Para.
Es queda mirant-lo sense entendre res.
- Passa alguna cosa. És el rent.
- Que li passa al rent pare?
- No fa pujar el pa.
Immediatament ho escolten, i es giren els dos a l’hora. Cap a Burjassot.
----------------------------------
A un vell pis de Benimaclet, un home es lleva les ulleres lentament, i respira com qui es trau un pes de damunt. Les deixa acuradament sobre unes notes, uns papers desordenats que poblen una taula. Antiga taula de despatx, senyorial, ara sols llar de corcons. Al fons, la fotografia d’una parella jove; jove d’una joventut exhaurida.
Es frega el seny i s’alça, fugint a la finestra. Des d’allí, com sempre, fixa la vista en les dues clarors, de comerços antics. Tan antics com ell. Les dèbils llums taquen el carrer de groc, topant-se amb el sol apegalós que queda a la nit, quan pel dia fou mercat. Sol que xafarà al dia següent, sentint, mentre se li enganxen les sabates, que segueix arrelat a un tros de terra, a aquell tros de terra, la seua petita pàtria. Als seus carrers, a les seues misèries. S’escolten les sirenes del port, que el mantenen alerta. Però es queda pensatiu, com qui se n'adona de que alguna cosa estranya passa. No recorda haver sentit el tramvia en tota la nit.
D’imprevist s’apaguen les clarors, i tot desapareix, s’extingeix. Tot queda en silenci. Acudeix la dona, espantada. Als fogons es cremen uns pimentons.
- Ho escoltes?
- Sí – respon amb la tranquil·litat de qui sap que ha arribat el final.
- I què és això? Campanes? – interroga nerviosa.
- Sí - respon, inclinant el cap.- I toquen a mort.
Nascuda del no-res, una amarga polseguera ho envaeix tot; els carrers, les alberedes, les places, els camps. I ho cobreix tot; els papers, els mobles, les tombes.
Les cordes del Toti deixen de vibrar, i es romp, tallada, la veu d’Ovidi. Calla, o més bé no pot parlar. Però encara no és l’hora, encara no se li apagarà la veu; a ell ja li vindran eixes banalitats. Traga saliva per empassar-se la pols, car aquesta no pot escopir-la, se l’empassarà, i l’acompanyarà per sempre. Amb un filet, aconseguirà dir-ho.
- S'ha mort Vicent Andrés Estellés.
S’ha mort el poeta Vicent Andrés Estellés.
I s’aclama a ell. S'aclama més que mai.
De sobte, comença a escampar. La densa polseguera desapareix, poc a poc, mar endins. I les dones es fiquen la conca entre les cames, i van passant, una a una, les dentetes del rosari. I de nou el pa torna a créixer als forns. I els amants continuen recorrent les cuixes esveltes. I, amb tot el seu enrenou, un tramvia passa pel carrer de la Pau.
A tu et posen, com volies, les ulleres, just abans de tancar el taüt. Fuster, allà on descansa, enceta una ampolla desitjós de retrobar-te. Però haurà d’esperar.
En algun lloc, un nadó surt de la mortalla, i acull al pare.
