Em desvetlla el silenci, dens, lluminós,
endinsant-se pels porus, omplint-me el cos
de ferro. Aterrit, el temps s’atura.
Naix a dintre el llampec, el brusc estrèpit,
que em desboca la sang, batent, salvatge,
el tel del cor.
Fon els timpans i surt.
Damunt de tot, surant, l’agut brogit.
Ja no sent al clatell el dolç caliu
constant, del teu alè, l’humit metrònom.
Ara em glaça el dors, cruixint els óssos,
la foscor que m’abraça ,a l’empedrat.
No sé on ets, et busque. No sé on sóc.
Em tornen uns cristalls, amenaçants,
la imatge rompuda del meu cos prim,
exhaurit.
Tot allò que m’envolta està trencat,
i pels fragments s’escorre, greu, corromput,
el brunzit de les mosques.
El cel és un espill fràgil que esclata
en mil trossos menuts, on es contempla
promesa, maleïda, aquesta terra.
