Es desperta,
exaltat, i s’incorpora.
El front mullat és el signe del malson, que no s’eixuga en traure’s la suor amb el dors de la mà. S’agafa amb l’altra la gola, sense prémer massa. “La meua veu”, pensa. “La meua veu”, exclama. La vibració al palmell, i la que li arriba als oïts, el calmen. “No l’he perdut. No l’he perdut encara”.
S’alça i mira per la finestra, mentre badalla. Un poble com molts, amb els seus terrats, la seua església, els seus carrers. El seu fum de les fàbriques, que cremen tantes coses. Amb la seua gent que torna, abatuda, amb el cap topant a terra. La mateixa gent de sempre, des de fa tant de temps, un temps tan llarg que hi ha qui es cansa... De sobte, entre uns i altres, ella. Corrent, aturant-se, ballant, seient a la vorera. Mirant-los a tots passar, i rient, com si foren ells els bojos. Li mana un bes, que travessa el cristall. Somriu, mentre deixa anar la cortina: “d’aquesta, en faríem una bona”.
Camina, descalç,
cap a la taula. Agafa el paquet i el llença, de nou, en adonar-se’n de que està
buit. Al cendrer en queda mig, i l’encén. Fa una calada forta, profunda.
El fum s’endinsa per la boca, rabent, arrapant-ho tot. L’eixida, però,
s’allarga, alentint-se, aferrant-se a les parets, fins sortir pel nas, però mai del tot.
Seu a la cadira i
hi pensa, en els companys. En les mans d'aquell que acaronava una guitarra, fent-li saber que
mai estaria sol. En aquelles veus que el temperaven, que li omplien l'estómac, esborrant la fam... Tot s'ho emportarà. Tot això esdevindrà vent, i farà volar més alt la cendra.
Agafa un full, un entre tants, i llegeix els versos que guarda. Mentalment primer, fins acabar-los. Després es planta, aixecant la barbeta, agafant-lo amb la mà esquerra, i els recita en veu alta, tot actuant per a un públic invisible. El fum del cigarret, sostingut amb la punta de dos dits, descriu el camí de la mà dreta que, delicada, acompanya les paraules, les escorta. “El prec dels béns que em retornaves sempre...“, enuncia, per acabar. Manté el posat uns segons, just abans d’esfondrar-se, baixant els braços, cloent els ulls... “No. No ha de ser així”, es diu, mentre torna a renàixer, una vegada més. “Tot ben senzill i ben alegre, Ovidi!”.
Tot ben senzill i
ben alegre.
