Vint-i-tres de juliol

Fa sonar els quatre panys, picats de rovell, i obri la portella de casa, gran com la d’un castell, deixant passar el vent d’un costat a l’altre. El pati i el carrer es fonen, i l’aire de dintre surt, rabent, topant amb la casa dela senyora Anna, que ja mai més obrirà la porta. Enfila carrer avall, amarat de gesmilers i es perd, plaça enllà, escampant l’olor pel poble.

Ella agrana el carrer que, més d’un segle després, segueix sostenint fermament la façana, cada cop més feble. Després, amb l’habilitat del gest natural, arruixa el carrer amb moviments llargs de braç, deixant el sòl tot dibuixat de línies fines, uniformes, que poc a poc s’escampen, buscant-se, unint-se.

En acabar, torna de pressa a la cuina per controlar-ho tot. Prova el caldo, afluixa el foc, prepara les pilotes. Ell mentrestant, amb un poal ple d’aigua i breus colps de canell, hidrata les plantes repartides pels racons, per les macetes, per l’hort. En acabar, llença el que queda per damunt del nesprer, per que no es creme. Més tard, canvia l’aigua del depòsit vell de ferro.

Ella baixa i puja vint vegades l’escaló que separa la cuina del pati, mentre para la taula. L’han posat al lloc més fresc possible, entre el Seat 600 espatllat, i l’escala d’obra que puja a la pallissa. Ja no guarda grà ni menjar per als animals. Ara està plena de mobles vells i objectes que es donen per perduts. Ell, amb cura, va col·locant les cadires. Ho fan amb il·lusió. Però una il·lusió tranquil·la, resposada, com si d’expressar-se massa, s’anés a esvair. Les línies foses del carrer s’han evaporat ja, quan piquen a la porta.

Arriben tots, quasi a l’hora. S’han trobat al llindar. Ella els ompli de besos i abraçades, els pessiga les galtes, els prem contra el seu cos. Hi ha qui es queixa “ay, abuelita!”. D’altres es deixen fer, envanits, plens d’amor.

Els adults seuen a la taula i conversen, els xiquets es dispersen pel pati. Els xics agafen dos caixons de taronges buits, els fiquen a certa distància, i busquen una pilota de tennis, bruta, que amaguen sempre entre macetes. Baix dels seus peus, que tracten de fer gol, jeu l’antic forn, sepultat per la misèria. Les xiques es mullen amb l’aigua fresca i nova, es llancen amb patí per les rampetes, fan cendrers de fang torçats. Mentrestant, ella els observa a tots, amb les mans als malucs, plantada al bell mig de tot. És sent satisfeta. Somriu. Estima el seu ramat de néts.

Comencen a dinar. Tres Bernats seuen a taula, i això, el vint-i-tres de juliol, a Alzira, s’ha de celebrar. Escudella ella, com sempre. Feliç. Sent un orgull senzill d’alimentar-los. Gaudeix veient-los fer minvar els plats d’arròs, punxar la carn, devorar les creïlles. No li calen compliments ni odes a les viandes; veure’ls emplenar-se la boca, una vegada i altra, li eixampla el pit. De postres, llet merengada, ben congelada. Els xiquets, incapaços d’esperar que es fossa, esmolen les culleres fregant la superfície, fent desprendre’s encenalls dolços, que recullen impacients. Se’ls gelen les genives i la llengua, però no hi ha un segon a perdre.

Després de dinar, les nores parlen en veu baixa, els fills ronquen pels racons, els néts s’avorreixen, amenaçats si fan soroll. En despertar tothom de la letargia, poc a poc, marxaran cap a casa. I tornarà el ritual de besos i abraçades, aquestes més llargues per ser de comiat. I hi ha qui es tornarà a queixar, entre rialles, dels pessics. I enfilaran el dos de maig per veure-la, abans de girar el cantó, dempeus a la porta de casa. Sempre dempeus, estimant-los. Sempre dempeus. I a l’últim segon, abans de perdre-la de vista, es portarà la mà a la boca i els enviarà una besada gran, que el ventet de poqueta nit s’emportarà carrer avall.

Llavors, tancarà la porta. Recolliran tot, ho deixaran tot net. Guardaran les cadires, i pensaran que quina llàstima, no haver de guardar-ne més. Però així són aquestes coses.

Feixugament, empentarà la portella, i tornarà a establir-se el partió entre el carrer i aquella casa. En uns anys la façana, la portella, el mateix pati, no seran més que enderrocs. Però en aquell moment, entre aquelles parets a cel obert, tornarà a confinar-se la nit, que caurà lentament i mullarà el polsim, emplenarà les macetes buides, cobrirà les fulles dels arbres.