- No! – digué cridant - . De cap manera! Sabíeu que açò passaria!
La por el va envair. Era la resposta que esperava, l’única possible, encara que intentara enganyar-se, uns moments abans, camí de l’església.
Però... i el perdó? No anava del perdó, tot allò? De clemència? Després de cavil•lar uns segons, es va renyir a sí mateix. “Però per què? Per què el perdó? Per estimar-se?” Per aquells fills, l’únic que tenien? Podia ser una ofensa voler-se? Podien ser aquelles criatures una ofensa a Deu?
Va tancar la porta tremolant. No sabia el temps que havia passat allà dins, ni tot el que havien parlat, ni recordava haver baixat les escales fins sortir-ne; després del primer “no”, la consciència se’l va endur d’allà, cap a les muntanyes, per no ofegar-se.
La terra no seria ja tan dura; era primavera. Qui podria deixar-li una pala? Però com podia preguntar-se, això? Com podria, simplement, fer un forat al bosc, i ficar-hi a dintre el que més volia? Havia de fer-ho, emperò. No hi havia més opció; les portes del cementeri s’havien tancat per a ella, per a sempre.
Els peus pesaven, camí de casa. “Podíem haver pagat aquells diners!”, s’exigia i es preguntava, a la vegada. “Tu i el teu orgull imbècil!”. Va arribar a casa, l’última del poble, mirant el terra.
A l’única cambra, el cos malferit per la pneumònia començava a prendre el rictus. No volia mirar-la. No era així, com volia recordar-la; volia fer-ho baix d’ell, o a sobre, fent un fill, amb molt d’amor. Els fills, va mirar els fills; en aquells rostres d’infant es barrejava la pena, una pena que encara no comprenien, amb la por a un cos mort a dins de casa. La por no necessita que l'entenguen. Es va apropar i li va agafar la mà, ja freda. La va mirar amb els ulls mig closos; no volia deixar-la sola.
- És vostra mare - murmura.
De sobte veu dos rostres inesperats, i s’espanta. Els ulls de les veïnes, amb qui recorda ara haver deixat els xiquets, el tornen a la realitat. Els diu que no amb el cap, mirant al terra. Les dos dones s’aixequen, li donen el condol, i marxen decidides. “Tindran pressa”, pensa. La mort sempre agafa algú amb la feina a mitges.
Poc a poc va arribant la gent, però d’un en un, en degoteig constant. Tots fan el mateix; expressen el condol, resen una oració, i marxen amb peus prests. Ni tan sols el rosari; un Pare Nostre, o un Ave Maria, i fora. En sortir un, al cap de cinc minuts, arriba un altre. Com si feren torns. Fins i tot Sílvia, que tant estimava a Teresa, que la va cuidar tant. Ella estava quan va morir, agafant-li la mà que ell deixava lliure. Arriba i besa els xiquets i, en un cistell, els hi porta sopar. “El sopar”, pensa, avergonyit. “No m’havia recordat de donar-los de menjar”. Ella li fica la mà al muscle. No patisques, li diu amb la mirada, allargant-li un tros de pa amb cansalada. Amb un breu gest de la mà dreta el rebutja, “dóna’ls-hi a ells”. Ho fa i marxa, de presa, com tots. Ningú es queda.
Els xiquets s’adormen asseguts, de pur cansament, i els porta en braços a un racó de la cambra, on ha estès unes mantes. Ell no pot, no vol dormir mai més, si no és amb ella. Si no la sent al seu costat. Si no obre els ulls i la troba allí, espitregada, respirant profundament. No vol, no pot dormir mai més.
Segueix el degoteig i, quan creu que ja no podrà dir una vegada més “mercés”, cau en que ja han vingut tots. Ha vingut a casa tot el poble, i ningú s’ha quedat més d’uns minuts. Se n’ha adonat, emperò, que a mesura que avançava la nit, venien més cansats: però no d’un cansament formal, de vetlatori; no hi havia hagut. Era un cansament físic, d’esforç físic. De cares suades i roba bruta.
Per què no havien vinguts junts, tots d’una, i haguérem acabat amb açò aviat? La pregunta el trau del seu interior, i el torna al món tot just quan Miquel, l’últim en vindre, ix de casa, i gira a l’esquerra. Hi ha alguna cosa en allò que el destorba. Triga uns segons en adonar-se'n; la casa de Miquel, la casa de tots, està a la dreta, en eixir d’allí. A l’esquerra no hi ha res. Sols hi ha bosc.
Pot ser que els haja vist eixir a tots en aquella direcció? Mira als xiquets, veu que estan bé, i s’aixeca. Mira a Teresa, cada vegada més pàl•lida, i surt de casa, a temps de veure en Miquel desaparèixer entre la primera densitat d’arbres. Enfila el camí darrere d’ell, pesadament, car li fan mal les cames. Ni sap les hores que portava en la mateixa posició, tensament, encongit. Intenta caminar de pressa, tant com pot, però sempre està lluny. De vegades, aconsegueix veure’l un segon, per desaparèixer a l’instant següent.
Després d’uns minuts, emperò, creu escoltar una veu. Primer dubta; serà Teresa, que li parla? “No sigues estúpid”. Deu ser sols el vent entre les branques, aquell ventet que bufa entre la nit i el dia. Comença a clarejar. Però no, no és això; cada vegada la veu es fa més distingible. No és Teresa, ni el vent. Ni tan sols és la veu de Miquel; és Xavier, el ferrer, que pareix manar a algú. “Deixem un metre, en tinc una que servirà!”, ordena. Què hi faran, Miquel i ell, a l’alba, enmig del bosc? En arribar a dalt d’un petit turó, es queda sense paraules, i sense pensaments.
Hi veu l’Anna i la Carmen, de genolls, traient brossam amb les mans nues. I Salvador i Andrea, a penes dos adolescents, que arriben cadascú amb un grapat de pedres planes. I d’altres que les agafen i rematen un petit mur, i algú que dona a beure l’aigua d’un cànter, i d’altre que agafa aire recolzat en una pala, al costat d’un munt de terra moll per la rosada. Els veu a tots. A tot el poble.
De sobte s’aturen i el miren, sabent-se sorpresos. Sense adonar-se, ha seguit fent passos, i ja pot veure’ls-hi els ulls inflats, i olorar la suor dels seus cossos. I també els pot sentir l’ànima tranquil•la. I és quan, des del més fons, sense eixir del cap, com si no fos ell qui ho digués, com si fos potser Teresa, amb veu tremolosa, pronuncia una vegada més:
- Mercés.
La terra no seria ja tan dura; era primavera. Qui podria deixar-li una pala? Però com podia preguntar-se, això? Com podria, simplement, fer un forat al bosc, i ficar-hi a dintre el que més volia? Havia de fer-ho, emperò. No hi havia més opció; les portes del cementeri s’havien tancat per a ella, per a sempre.
Els peus pesaven, camí de casa. “Podíem haver pagat aquells diners!”, s’exigia i es preguntava, a la vegada. “Tu i el teu orgull imbècil!”. Va arribar a casa, l’última del poble, mirant el terra.
A l’única cambra, el cos malferit per la pneumònia començava a prendre el rictus. No volia mirar-la. No era així, com volia recordar-la; volia fer-ho baix d’ell, o a sobre, fent un fill, amb molt d’amor. Els fills, va mirar els fills; en aquells rostres d’infant es barrejava la pena, una pena que encara no comprenien, amb la por a un cos mort a dins de casa. La por no necessita que l'entenguen. Es va apropar i li va agafar la mà, ja freda. La va mirar amb els ulls mig closos; no volia deixar-la sola.
- És vostra mare - murmura.
De sobte veu dos rostres inesperats, i s’espanta. Els ulls de les veïnes, amb qui recorda ara haver deixat els xiquets, el tornen a la realitat. Els diu que no amb el cap, mirant al terra. Les dos dones s’aixequen, li donen el condol, i marxen decidides. “Tindran pressa”, pensa. La mort sempre agafa algú amb la feina a mitges.
Poc a poc va arribant la gent, però d’un en un, en degoteig constant. Tots fan el mateix; expressen el condol, resen una oració, i marxen amb peus prests. Ni tan sols el rosari; un Pare Nostre, o un Ave Maria, i fora. En sortir un, al cap de cinc minuts, arriba un altre. Com si feren torns. Fins i tot Sílvia, que tant estimava a Teresa, que la va cuidar tant. Ella estava quan va morir, agafant-li la mà que ell deixava lliure. Arriba i besa els xiquets i, en un cistell, els hi porta sopar. “El sopar”, pensa, avergonyit. “No m’havia recordat de donar-los de menjar”. Ella li fica la mà al muscle. No patisques, li diu amb la mirada, allargant-li un tros de pa amb cansalada. Amb un breu gest de la mà dreta el rebutja, “dóna’ls-hi a ells”. Ho fa i marxa, de presa, com tots. Ningú es queda.
Els xiquets s’adormen asseguts, de pur cansament, i els porta en braços a un racó de la cambra, on ha estès unes mantes. Ell no pot, no vol dormir mai més, si no és amb ella. Si no la sent al seu costat. Si no obre els ulls i la troba allí, espitregada, respirant profundament. No vol, no pot dormir mai més.
Segueix el degoteig i, quan creu que ja no podrà dir una vegada més “mercés”, cau en que ja han vingut tots. Ha vingut a casa tot el poble, i ningú s’ha quedat més d’uns minuts. Se n’ha adonat, emperò, que a mesura que avançava la nit, venien més cansats: però no d’un cansament formal, de vetlatori; no hi havia hagut. Era un cansament físic, d’esforç físic. De cares suades i roba bruta.
Per què no havien vinguts junts, tots d’una, i haguérem acabat amb açò aviat? La pregunta el trau del seu interior, i el torna al món tot just quan Miquel, l’últim en vindre, ix de casa, i gira a l’esquerra. Hi ha alguna cosa en allò que el destorba. Triga uns segons en adonar-se'n; la casa de Miquel, la casa de tots, està a la dreta, en eixir d’allí. A l’esquerra no hi ha res. Sols hi ha bosc.
Pot ser que els haja vist eixir a tots en aquella direcció? Mira als xiquets, veu que estan bé, i s’aixeca. Mira a Teresa, cada vegada més pàl•lida, i surt de casa, a temps de veure en Miquel desaparèixer entre la primera densitat d’arbres. Enfila el camí darrere d’ell, pesadament, car li fan mal les cames. Ni sap les hores que portava en la mateixa posició, tensament, encongit. Intenta caminar de pressa, tant com pot, però sempre està lluny. De vegades, aconsegueix veure’l un segon, per desaparèixer a l’instant següent.
Després d’uns minuts, emperò, creu escoltar una veu. Primer dubta; serà Teresa, que li parla? “No sigues estúpid”. Deu ser sols el vent entre les branques, aquell ventet que bufa entre la nit i el dia. Comença a clarejar. Però no, no és això; cada vegada la veu es fa més distingible. No és Teresa, ni el vent. Ni tan sols és la veu de Miquel; és Xavier, el ferrer, que pareix manar a algú. “Deixem un metre, en tinc una que servirà!”, ordena. Què hi faran, Miquel i ell, a l’alba, enmig del bosc? En arribar a dalt d’un petit turó, es queda sense paraules, i sense pensaments.
Hi veu l’Anna i la Carmen, de genolls, traient brossam amb les mans nues. I Salvador i Andrea, a penes dos adolescents, que arriben cadascú amb un grapat de pedres planes. I d’altres que les agafen i rematen un petit mur, i algú que dona a beure l’aigua d’un cànter, i d’altre que agafa aire recolzat en una pala, al costat d’un munt de terra moll per la rosada. Els veu a tots. A tot el poble.
De sobte s’aturen i el miren, sabent-se sorpresos. Sense adonar-se, ha seguit fent passos, i ja pot veure’ls-hi els ulls inflats, i olorar la suor dels seus cossos. I també els pot sentir l’ànima tranquil•la. I és quan, des del més fons, sense eixir del cap, com si no fos ell qui ho digués, com si fos potser Teresa, amb veu tremolosa, pronuncia una vegada més:
- Mercés.
Cementiri civil de Teresa. Bausén, Vall d'Aran, març 2018.
