Gires una
corba i te’l trobes de repent. Naix del no-res, i ja sols pots veure el seu
blanc. El blanc de les cases, de les parets del campanar... i de d’eixe moment
ja no eres tu qui el busca, ell va cap a tu.
El nou dia el porta
el vent. Sembla que hagi sacsejat la negror, que a força d’empentar hagi agranat la nit, deixant que ara la llum del
Sol plene els carrers. Un Sol feble, poruc, que sap qui governa ací.
La gran massa
negra ara és blava. És plena de blaus. La mar de Cadaqués no té sols un blau. És
composta pels blaus que formen la llum, les ombres, i el vent. Una mar que
habita el poble, que no sols el limita, sinó que s’endinsa en ell, fins als
seus carrers. Una mar d’onades sense direcció establerta, cap a dins i cap a
fora, que no poden més que cedir a la voluntat de qui governa ací, que
dirigir-se cap on ell, capritxós, dictamine.
Caminem per les pedres
planes que voregen l’aigua. Una te un missatge, que tu escrius, però que sempre havia estat. Fins i tot abans de ser plana. Amb l’amplitud de l’alegria a dintre,
però encongits per fora, desafiem a qui governa. Ell intenta constantment fer-nos
caure, sense aconseguir-ho, esvalotant-te els cabells, que s’amaren de salnitre.
De tant en tant, però, aconsegueix llençar-nos al rostre aigua blava,
partícules de sal, fulles seques. Els arbres. Ací els arbres tenen troncs robustos
com columnes jòniques, que s’endinsen i s’aferren a la terra amb el pes dels
anys, que fan front al senyor d’aquests paratges.
Satisfets, però
esgotats de la batalla, amb les mans dormides obrim la porta del nou vell
casino. Ací és fàcil distingir els qui estan de pas, com les ràfegues de vent,
dels que són i seran, com els arbres. Mentre la pell de les mans torna a trobar
la sensibilitat al vidre d’unes tasses de cafè calent, ens imaginem eixint a la
novel·la de la noia que observa i pren notes a un quadern. Inventem la solitud
del vell prim que des d’un cantó llegeix el diari, mentre els visitants li van
prenent una a una les cadires que seien amb ell i li feien companyia a la seua
taula rodona, ocupada sols per una tasseta ja buida al bell mig. Enginyem la
vida a qualsevulla d’aquestes cases velles que obrin la seua porta a la mar.
De sobte veig
passar per davant de la finestra al geni, al megalòman, al ambigu, al
surrealista. Al gran masturbador. Tornant a Portlligat, després d’una lluita a
mort amb la tramuntana, per veure qui aconsegueix tornar boig a qui. Mai és
mortal, però sempre guanya ella. Aquí sempre guanya ella.
Remuntem les
corbes en el sentit contrari. El poble ens subjecta, ens fa difícil l’eixida.
Tractem de mirar enrere per fer una última ullada, però ja no està. Un revolt se
l’ha empassat. L’ha fet desaparèixer. Ens l’ha furtat. Però m’emporte un tros
amb mi. Tu. Perquè una part de tu està feta de tots els llocs on anem. De totes les coses
que fem.
Cap al nord del present
hi ha un poble
com un llenç
fet de blancs i
de blaus
diluïts per el
vent
