Un poble com un llenç

Gires una corba i te’l trobes de repent. Naix del no-res, i ja sols pots veure el seu blanc. El blanc de les cases, de les parets del campanar... i de d’eixe moment ja no eres tu qui el busca, ell va cap a tu.

Cadaqués ens rep després de molts revolts ocults  entre muntanyes, car als millors llocs s’arriba després de perdre’s. Després d’un grapat de minuts d’endinsar-se més i més en una foscor, que ho inunda tot, fins que arribes a les seues llums, tènues, tremoloses per l’esforç de suportar la gran massa negra que és la nit. Altra massa negra no la veiem, però es sent per tot el poble.

El nou dia el porta el vent. Sembla que hagi sacsejat la negror, que a força d’empentar hagi  agranat la nit, deixant que ara la llum del Sol plene els carrers. Un Sol feble, poruc, que sap qui governa ací.

La gran massa negra ara és blava. És plena de blaus. La mar de Cadaqués no té sols un blau. És composta pels blaus que formen la llum, les ombres, i el vent. Una mar que habita el poble, que no sols el limita, sinó que s’endinsa en ell, fins als seus carrers. Una mar d’onades sense direcció establerta, cap a dins i cap a fora, que no poden més que cedir a la voluntat de qui governa ací, que dirigir-se cap on ell, capritxós, dictamine.

Caminem per les pedres planes que voregen l’aigua. Una te un missatge, que tu escrius, però que sempre havia estat. Fins i tot abans de ser plana. Amb l’amplitud de l’alegria a dintre, però encongits per fora, desafiem a qui governa. Ell intenta constantment fer-nos caure, sense aconseguir-ho, esvalotant-te els cabells, que s’amaren de salnitre. De tant en tant, però, aconsegueix llençar-nos al rostre aigua blava, partícules de sal, fulles seques. Els arbres. Ací els arbres tenen troncs robustos com columnes jòniques, que s’endinsen i s’aferren a la terra amb el pes dels anys, que fan front al senyor d’aquests paratges.

Satisfets, però esgotats de la batalla, amb les mans dormides obrim la porta del nou vell casino. Ací és fàcil distingir els qui estan de pas, com les ràfegues de vent, dels que són i seran, com els arbres. Mentre la pell de les mans torna a trobar la sensibilitat al vidre d’unes tasses de cafè calent, ens imaginem eixint a la novel·la de la noia que observa i pren notes a un quadern. Inventem la solitud del vell prim que des d’un cantó llegeix el diari, mentre els visitants li van prenent una a una les cadires que seien amb ell i li feien companyia a la seua taula rodona, ocupada sols per una tasseta ja buida al bell mig. Enginyem la vida a qualsevulla d’aquestes cases velles que obrin la seua porta a la mar.

De sobte veig passar per davant de la finestra al geni, al megalòman, al ambigu, al surrealista. Al gran masturbador. Tornant a Portlligat, després d’una lluita a mort amb la tramuntana, per veure qui aconsegueix tornar boig a qui. Mai és mortal, però sempre guanya ella. Aquí sempre guanya ella.

Remuntem les corbes en el sentit contrari. El poble ens subjecta, ens fa difícil l’eixida. Tractem de mirar enrere per fer una última ullada, però ja no està. Un revolt se l’ha empassat. L’ha fet desaparèixer. Ens l’ha furtat. Però m’emporte un tros amb mi. Tu. Perquè una part de tu està feta de tots els llocs on anem. De totes les coses que fem.

Cap al nord del present

hi ha un poble com un llenç

fet de blancs i de blaus

diluïts per el vent