Ú llegeix a Josep Pla i li entren ganes d’escriure
un dietari. I hom diu dietari perquè a la paraula “diari” li associa
connotacions adolescents, quasi infantils. Com si l’adolescència no fos
complexa. Ho és, i molt. Però la seua transitorietat, la fa semblar banal. Per
això sols es jutja intranscendent amb el pas dels anys, i sempre per qui fa
molt que la va passar.
Un dia, un professor de literatura anglesa va
deixar el pis que habitava al barri del Carme d’una València que començava a
apagar-se’m, abandonant unes caixes plenes de llibres, en les que més tard se’m
va presentar l’ocasió de capbussar-me.
Entre les tapes i la pols vaig trobar una fulla de paper engroguit, descontextualitzada
d’un periòdic vell.
En ella, el periodista recollia els que per a
ells eren títols indispensables de la literatura. Era un d’aquells reculls que,
en cas de fer-lo un periodista diferent,
hagués sigut complicat trobar una coincidència.
El fet és que entre “El jugador” de
Dostoyevski i “Un asunto tenebroso” de Balzac, apareixia “El quadern gris”, de
Josep Pla. Em vaig proposar fer cas al periodista, en la mesura del possible. En
aquelles caixes, mesclats amb diccionaris i llibres de gramàtica, es trobaven
alguns dels títols. Em vaig llegir “El jugador”. De “Un asunto tenebroso” no
vaig passar de la tercera pàgina.
Temps després, ja fent vida a Barcelona, a ú
el portaren de la mà a una llibreria vora La Rambla. D’aquelles on no preguntes
per un llibre, car l’ordenació dels milers de volums sols pot orientar, acotar
mínimament la recerca. Es tracta de vagar pel recinte, i esperar que un títol
se t’aparega als ulls. O potser marxes d’allí sense recordar-ne ni un. No va
ser el que em va passar; a prop de l’eixida, “El quadern gris. Una tria”.
Al pròleg, l’autor explicava que aquell llibret
sols estava pensat per a provocar, per a crear-li al lector la motivació de
llegir el llibre sencer. I ho va aconseguir. L’últim Sant Jordi, el meu primer,
Sandra me’l va regalar.
És un llibre llarg, potser pesat. Però no sóc
un lector àvid d’arguments canviants, de desenllaços sorprenents, de necessitat
de llegir el següent full. Fruisc de lectures calmades, que no pretenen arribar
enlloc, en les que cada fulla té la seua vàlua, no és camí per al final.
“El quadern gris” són les memòries de Josep
Pla de la seua època d’estudiant, escrites per ell en la maduresa en un quadern
d’eixe color. Recull tant la seua vida a Barcelona, com les visites al Palafrugell
empordanès on es va néixer. Els seus amics, la seua casa, la distància amb les
dones, els paisatges...
M'abelliç un poc de realisme. I jo no tinc un bloc gris, però sí un blog fosc. En ell m’agradaria escriure sobre coses que em passen ací, però també sobre records
d’altres temps. Perquè quan pense en els anys d’universitat, en els estius
canalles, en els països trepitjats... realment tinc la sensació de rememorar
altres temps. Com si es quedaren darrere d’una porta que es tanca. O a l’altra
banda d’una frontera. Almenys al meu cau temporal m’agradaria deixar-ne
constància, per si perd la clau.
