Quaderns de Barcelona

Ú llegeix a Josep Pla i li entren ganes d’escriure un dietari. I hom diu dietari perquè a la paraula “diari” li associa connotacions adolescents, quasi infantils. Com si l’adolescència no fos complexa. Ho és, i molt. Però la seua transitorietat, la fa semblar banal. Per això sols es jutja intranscendent amb el pas dels anys, i sempre per qui fa molt que la va passar.

Un dia, un professor de literatura anglesa va deixar el pis que habitava al barri del Carme d’una València que començava a apagar-se’m, abandonant unes caixes plenes de llibres, en les que més tard se’m va presentar l’ocasió de capbussar-me.  Entre les tapes i la pols vaig trobar una fulla de paper engroguit, descontextualitzada d’un periòdic vell.

En ella, el periodista recollia els que per a ells eren títols indispensables de la literatura. Era un d’aquells reculls que,  en cas de fer-lo un periodista diferent, hagués sigut complicat trobar una coincidència.

El fet és que entre “El jugador” de Dostoyevski i “Un asunto tenebroso” de Balzac, apareixia “El quadern gris”, de Josep Pla. Em vaig proposar fer cas al periodista, en la mesura del possible. En aquelles caixes, mesclats amb diccionaris i llibres de gramàtica, es trobaven alguns dels títols. Em vaig llegir “El jugador”. De “Un asunto tenebroso” no vaig passar de la tercera pàgina.

Temps després, ja fent vida a Barcelona, a ú el portaren de la mà a una llibreria vora La Rambla. D’aquelles on no preguntes per un llibre, car l’ordenació dels milers de volums sols pot orientar, acotar mínimament la recerca. Es tracta de vagar pel recinte, i esperar que un títol se t’aparega als ulls. O potser marxes d’allí sense recordar-ne ni un. No va ser el que em va passar; a prop de l’eixida, “El quadern gris. Una tria”.

Al pròleg, l’autor explicava que aquell llibret sols estava pensat per a provocar, per a crear-li al lector la motivació de llegir el llibre sencer. I ho va aconseguir. L’últim Sant Jordi, el meu primer, Sandra me’l va regalar.

És un llibre llarg, potser pesat. Però no sóc un lector àvid d’arguments canviants, de desenllaços sorprenents, de necessitat de llegir el següent full. Fruisc de lectures calmades, que no pretenen arribar enlloc, en les que cada fulla té la seua vàlua, no és camí per al final.

“El quadern gris” són les memòries de Josep Pla de la seua època d’estudiant, escrites per ell en la maduresa en un quadern d’eixe color. Recull tant la seua vida a Barcelona, com les visites al Palafrugell empordanès on es va néixer. Els seus amics, la seua casa, la distància amb les dones, els paisatges...  

M'abelliç un poc de realisme. I jo no tinc un bloc gris, però sí un blog fosc. En ell m’agradaria escriure sobre coses que em passen ací, però també sobre records d’altres temps. Perquè quan pense en els anys d’universitat, en els estius canalles, en els països trepitjats... realment tinc la sensació de rememorar altres temps. Com si es quedaren darrere d’una porta que es tanca. O a l’altra banda d’una frontera. Almenys al meu cau temporal m’agradaria deixar-ne constància, per si perd la clau.