Quan tot es va aturar

Tot s’ha parat. El meu cabell, esvalotat, es manté despentinat, fix. El xic que seia enfront s’ha quedat en l’aire, d’esquenes a terra, amb les cames cap al sostre. El mateix sostre que ja no cobrix els nostres caps, car ja no passa per damunt de les vies, paral·lel. Ara avança perpendicular al terra.

Em pregunte si, en aquest moment, la Terra girarà. Sembla impossible, em resulta difícil creure que seguirà el seu moviment rotacional, despreocupada, aliena a aquest tren. Que continuarà el seu viatge translacional, infatigable, malgrat aquest altre viatge ha acabat. Siga com siga, sembla que aquest tren sí que és aliè al que passa fora. Al que anava a passar.

Aquestes vies no son el meu camí. El meu camí mai me l’ha marcat ningú, ni tan sols els itineraris suburbans. Sempre he anat on he escollit, fent les passes que he desitjat, amb la pressa que he volgut tindre. He de seguir fent-t’ho així.

Està fosc. Sols les espurnes roges, de tant en tant, il·luminen centenars de paraules, que s’han quedat suspeses en l’aire. Hi ha moltes de por, que s’esvaeixen als pocs segons, difuminant-se entre els fragments de cristalls. Hi ha d’altres, no sé... d’esperança. De força. O de convenciment. I aquestes romanen. Sense adonar-me, n’he deixada una, fugissera, penjada d’un filet de veu, enmig de tot l’enrenou.

"Viure"

Em sé vivint, d’una manera o d’altra. Repartida, entre tots els meus, allà on vagen. Enllà on s’enamoren, estimarem a la vegada. Se’ls cauran llàgrimes... i algunes d’elles faran sabor a la meua sal. Enllà on es guanyen la vida, estaran guanyant-ne un trosset de la meua; entre tots la faran completa. N’estic convençuda.

M’envaeix la calma. El que he fet a la meua vida, la farà perenne; no podrà esborrar-se. Mentre em recorden, viuré.

Sempre

Anna, l'alpinista indòmita

Des de baix sembla alta, altíssima. Els núvols no deixen veure el cim nevat, però és preciosa. Perfecta. Ella sempre ha tingut unes mans fortes. Prou fortes, almenys, per intentar-ho.

Comença a caminar. És tan perfecta, que fins i tot els primers desnivells són difícils. Però és el que sempre ha desitjat. Les cames l’empenten lentament; una, l’altra. Dreta, esquerra. ... i ja és a dins. Mira cap a dalt, el cim està molt lluny. Però ja està en camí. Als seus peus, una senda; la segueix.

Després de les primeres passes, el camí es perd entre un munt de plantes que cobreixen la base de la muntanya. No tenen flor. No són massa altes; les creuarà. Però en començar a caminar, sent una punxada; espines afilades se li aferren a la pell de les cames, solcant-les d’arraps. Vol continuar, però els peus se li enreden amb unes arrels que ixen del sol, que arrelen les plantes a la terra i a l’aire. Cada pas és una lluita constant. Cada planta, cada arrap, cada arrel... ha de ser vençuda. Mira enrere; el principi encara és a prop. Seria possible eixir d’allí, desfer les poques passes recorregudes. Dubta. I quan dubta mira a terra; de sobte el veu. Baix de l’esvalot de punxes, arrels i fulles, el continua veient. El camí.

Sap el que ha de fer. Mira endavant, avança amb força, arrencant el que es troba endavant. .. fins que aconsegueix eixir. El cor vol sortir del pit, però no ho fa. Les canelles li sagnen, però no les sent. Sols sent que ho ha travessat. I si ho ha fet és per continuar. A meitat batec reprèn la marxa.

Després d’uns metres tranquils, de suaus pendents de sol llis, en girar un revolt se la troba. Alta, imponent, grisa... Vertical. Ja no hi ha senda. L’únic camí és la paret que s’estén davant dels seus ulls.

Camina d’un costat a l’altre, recorre la línia on paret i sol s’ajunten i, per fi, troba un solc en la pedra pura. Endinsa la punta del seu peu dret. Escruta els voltants; no massa lluny en troba un altre, una mica més a dalt. Sols caben tres dits de la seua mà; suficients per agafar impuls.

Un forat ací, una pedra que sobreïx allà... el que semblava un mur infranquejable sempre te un xicotet punt de suport que oferir-li. De suport, però no de descans. L’única manera de passar-hi és sense parar-se, sense deixar de impulsar-se, sense detindre el moviment.

A cada metre, a cada impuls, els genolls es freguen contra la paret, que els descarna, i el rovell dels dits canvia de color en oprimir-se contra ella. Però segueix pujant, sense pensar, sense parar... fins que la mà es posa plana en una superfície ampla. Ha arribat dalt.

El primer que fa és mirar més enllà; encara queda tros, però ja intueix el cim entre els clars d’els núvols que l’envolten. De sobte, veu com d’un d’ells brolla un raig, i el tro que escup trenca l’espai que el separa d’ella, ferint-li els oïts, mentre un vent fred la sacseja i quasi la fa caure mur avall. S’esglaia pel perill, no de fer-se mal en caure, si no de que tot el recorregut superat caigués amb ella. De la resta de núvols neixen més i més rellamps, i més i més bufa un vent que la glaça, la giravolta, la colpeja, fent-li brollar llàgrimes d’uns ulls que s’assequen. Veu una cova i hi entra, a fosques, a les palpentes.

 Asseguda a terra, escolta el món fondre’s baix el cim. És impossible, no hi podrà arribar, no ho aconseguirà. La tempesta és massa forta, molt més forta que ella. Hi ha coses que no es poden vèncer, amb les que no pots lluitar. I eixos trons li rompran l’oïda, i eixa pluja no li deixarà aferrar-se a res. I eixe vent l’empentarà cap on li vinga de gust, i l’aixafarà contra les roques. Massa gran. Aquesta muntanya és massa gran. No podrà.

Però tampoc podrà tornar enrere. La tempesta seguirà, encara que el camí siga de tornada. I haurà de baixar per la paret, ja mullada, sense veure on ficar els peus. I haurà de travessar de nou el camp de plantes desarrelades, de punxes afilades... i totes les ferides no hauran servit per a res. Pensa en la sang, en les llàgrimes, en la suor que ja no hi és al seu cos perquè ha sortit fora, sols per a que ella arribés. No. Tot això no pot haver sigut en va. Ho intentarà. Una vegada més.

El primer que sent són grosses gotes com a punys que li colpegen la cara, en traure el cap de la cova. No torna enrere; obri la boca i beu algunes. Tanca els ulls i segueix caminant.

Els llamps solquen l’aire, amb un soroll ensordidor. Però pensa en tot el que ha passat, tot el que ha viscut per arribar fins ací; tots els colps, cadascuna de les ferides, totes les il·lusions que s’enfonsaven i que aconseguia salvar en l’últim moment, traient-les del fang, quan tot desapareixia i res semblava tindre sentit. Tots els amics que ploraven amb ella, que reien amb ella, que si haguessin pogut haurien renunciat a un trosset dels somnis propis, per ajudar-li a complir els seus... i aquest enrenou és molt gran. Això provoca un estrèpit molt més gran que la més ensordidora de les tempestes. Sobtadament, tot es silencia al seu voltant. Camina.

Les ràfegues de vent son fuets que castiguen el seu cos, deixant-li marques roges, fines, a l’esquena. Però no s’hi veuen, amagades entre les marques de les mil abraçades, dels mil bessos, de les mil carícies recollides al llarg de tots aquests anys. Res la pot aturar. Segueix...

I obri els ulls.

Obri els ulls i es veu dalt, al cim, al punt més alt. Mira avall i veu totes les tempestes, totes les parets escarpades, totes les espines que ja no poden fer-li mal. S’asseu en una roca, que sembla estar ací per a ella. Es mira les ferides, cicatritzades, que ja no couen, però que són testimoni del que ha costat arribar-hi. I no s’imagina sense elles. Elles l’han fet ser qui és, després de tot.

 Ho pot veure tot des d’ací, però res sembla llunyà; tot està a l’abast de la seua mà.

Respira satisfeta i descansa, amb un somriure als llavis, al cim de la muntanya perfecta.

Quaderns de Barcelona

Ú llegeix a Josep Pla i li entren ganes d’escriure un dietari. I hom diu dietari perquè a la paraula “diari” li associa connotacions adolescents, quasi infantils. Com si l’adolescència no fos complexa. Ho és, i molt. Però la seua transitorietat, la fa semblar banal. Per això sols es jutja intranscendent amb el pas dels anys, i sempre per qui fa molt que la va passar.

Un dia, un professor de literatura anglesa va deixar el pis que habitava al barri del Carme d’una València que començava a apagar-se’m, abandonant unes caixes plenes de llibres, en les que més tard se’m va presentar l’ocasió de capbussar-me.  Entre les tapes i la pols vaig trobar una fulla de paper engroguit, descontextualitzada d’un periòdic vell.

En ella, el periodista recollia els que per a ells eren títols indispensables de la literatura. Era un d’aquells reculls que,  en cas de fer-lo un periodista diferent, hagués sigut complicat trobar una coincidència.

El fet és que entre “El jugador” de Dostoyevski i “Un asunto tenebroso” de Balzac, apareixia “El quadern gris”, de Josep Pla. Em vaig proposar fer cas al periodista, en la mesura del possible. En aquelles caixes, mesclats amb diccionaris i llibres de gramàtica, es trobaven alguns dels títols. Em vaig llegir “El jugador”. De “Un asunto tenebroso” no vaig passar de la tercera pàgina.

Temps després, ja fent vida a Barcelona, a ú el portaren de la mà a una llibreria vora La Rambla. D’aquelles on no preguntes per un llibre, car l’ordenació dels milers de volums sols pot orientar, acotar mínimament la recerca. Es tracta de vagar pel recinte, i esperar que un títol se t’aparega als ulls. O potser marxes d’allí sense recordar-ne ni un. No va ser el que em va passar; a prop de l’eixida, “El quadern gris. Una tria”.

Al pròleg, l’autor explicava que aquell llibret sols estava pensat per a provocar, per a crear-li al lector la motivació de llegir el llibre sencer. I ho va aconseguir. L’últim Sant Jordi, el meu primer, Sandra me’l va regalar.

És un llibre llarg, potser pesat. Però no sóc un lector àvid d’arguments canviants, de desenllaços sorprenents, de necessitat de llegir el següent full. Fruisc de lectures calmades, que no pretenen arribar enlloc, en les que cada fulla té la seua vàlua, no és camí per al final.

“El quadern gris” són les memòries de Josep Pla de la seua època d’estudiant, escrites per ell en la maduresa en un quadern d’eixe color. Recull tant la seua vida a Barcelona, com les visites al Palafrugell empordanès on es va néixer. Els seus amics, la seua casa, la distància amb les dones, els paisatges...  

M'abelliç un poc de realisme. I jo no tinc un bloc gris, però sí un blog fosc. En ell m’agradaria escriure sobre coses que em passen ací, però també sobre records d’altres temps. Perquè quan pense en els anys d’universitat, en els estius canalles, en els països trepitjats... realment tinc la sensació de rememorar altres temps. Com si es quedaren darrere d’una porta que es tanca. O a l’altra banda d’una frontera. Almenys al meu cau temporal m’agradaria deixar-ne constància, per si perd la clau.

Crónica d'una mort petita

27 de març de 1993

 Un jove cerca nerviós, dubitatiu, l’entrecuix de la seua estimada, que respira impacient, de forma sorollosa, mentre escruta contínuament l’obscuritat que els envolta. Desconfia de la fràgil intimitat que proporcionen els arbusts de l’albereda. 

 Ell comença a pujar lentament des del genoll, tremolant de goig, acaronant la forma, pensant en totes les rodonors del seu cos. A meitat de recorregut, quan decideix buscar la cara interna, i ja sols pot respirar per la boca, la mà d’ella frena la seua.

- Perdó – diu ell, retirant-la.

     - No és això, calla – respon ella, amb els ulls oberts, portant l’índex de la mà lliure als llavis d’ell – no ho escoltes?

                                                  ----------------------------------

 Vestit de blanc, com un mariner bregant amb les veles, governa el foc. “Més pinassa, més pinassa”, pensa mentre aboca palades dins del forn. La pinassa el frega i li esgarra la pell, que sagna feblement. Quasi ni ho nota, de tants arraps que la solquen ja. La suor rellisca per l’esquena, cosint-li la fina tela de cotó a la pell. Sempre la mateixa suor, en estiu, en hivern. Mira a son pare, que el fascina. La pell, que ja no sagna a eixes ferides, ni les tanca, car l’acompanyaran fins el darrer dia. I la suor que ja no li brolla dels porus, com si per al seu cos la temperatura normal fora la que desprèn aquell forn. Aquell forn. Quantes generacions. Quanta llenya, quanta pinassa transformats en pa.

 De sobte, sent la grossa i pesada mà caure sobre el seu muscle. Quasi pot sentir com el cotó es fon entre ella i la seua pell. Es gira cap al pare. Els ulls interrogants.

- Para.

Es queda mirant-lo sense entendre res.

- Passa alguna cosa. És el rent.

- Que li passa al rent pare?

- No fa pujar el pa.

Immediatament ho escolten, i es giren els dos a l’hora. Cap a Burjassot.

                                                  ----------------------------------

 A un vell pis de Benimaclet, un home es lleva les ulleres lentament, i respira com qui es trau un pes de damunt. Les deixa acuradament sobre unes notes, uns papers desordenats que poblen una taula. Antiga taula de despatx, senyorial, ara sols llar de corcons. Al fons, la fotografia d’una parella jove; jove d’una joventut exhaurida.

 Es frega el seny i s’alça, fugint a la finestra. Des d’allí, com sempre, fixa la vista en les dues clarors, de comerços antics. Tan antics com ell. Les dèbils llums taquen el carrer de groc, topant-se amb el sol apegalós que queda a la nit, quan pel dia fou mercat. Sol que xafarà al dia següent, sentint, mentre se li enganxen les sabates, que segueix arrelat a un tros de terra, a aquell tros de terra, la seua petita pàtria. Als seus carrers, a les seues misèries. S’escolten les sirenes del port, que el mantenen alerta. Però es queda pensatiu, com qui se n'adona de que alguna cosa estranya passa. No recorda haver sentit el tramvia en tota la nit.

 D’imprevist s’apaguen les clarors, i tot desapareix, s’extingeix. Tot queda en silenci. Acudeix la dona, espantada. Als fogons es cremen uns pimentons.

 - Ho escoltes?

 - Sí – respon amb la tranquil·litat de qui sap que ha arribat el final.

 - I què és això? Campanes? – interroga nerviosa.

 - Sí - respon, inclinant el cap.- I toquen a mort.

 Nascuda del no-res, una amarga polseguera ho envaeix tot; els carrers, les alberedes, les places, els camps. I ho cobreix tot; els papers, els mobles, les tombes.

 Les cordes del Toti deixen de vibrar, i es romp, tallada, la veu d’Ovidi. Calla, o més bé no pot parlar. Però encara no és l’hora, encara no se li apagarà la veu; a ell ja li vindran eixes banalitats. Traga saliva per empassar-se la pols, car aquesta no pot escopir-la, se l’empassarà, i l’acompanyarà per sempre. Amb un filet, aconseguirà dir-ho.

 - S'ha mort Vicent Andrés Estellés.

S’ha mort el poeta Vicent Andrés Estellés.

I s’aclama a ell. S'aclama més que mai.

 De sobte, comença a escampar. La densa polseguera desapareix, poc a poc, mar endins. I les dones es fiquen la conca entre les cames, i van passant, una a una, les dentetes del rosari. I de nou el pa torna a créixer als forns. I els amants continuen recorrent les cuixes esveltes. I, amb tot el seu enrenou, un tramvia passa pel carrer de la Pau.

 A tu et posen, com volies, les ulleres, just abans de tancar el taüt. Fuster, allà on descansa, enceta una ampolla desitjós de retrobar-te. Però haurà d’esperar.

 En algun lloc, un nadó surt de la mortalla, i acull al pare.

Un poble com un llenç

Gires una corba i te’l trobes de repent. Naix del no-res, i ja sols pots veure el seu blanc. El blanc de les cases, de les parets del campanar... i de d’eixe moment ja no eres tu qui el busca, ell va cap a tu.

Cadaqués ens rep després de molts revolts ocults  entre muntanyes, car als millors llocs s’arriba després de perdre’s. Després d’un grapat de minuts d’endinsar-se més i més en una foscor, que ho inunda tot, fins que arribes a les seues llums, tènues, tremoloses per l’esforç de suportar la gran massa negra que és la nit. Altra massa negra no la veiem, però es sent per tot el poble.

El nou dia el porta el vent. Sembla que hagi sacsejat la negror, que a força d’empentar hagi  agranat la nit, deixant que ara la llum del Sol plene els carrers. Un Sol feble, poruc, que sap qui governa ací.

La gran massa negra ara és blava. És plena de blaus. La mar de Cadaqués no té sols un blau. És composta pels blaus que formen la llum, les ombres, i el vent. Una mar que habita el poble, que no sols el limita, sinó que s’endinsa en ell, fins als seus carrers. Una mar d’onades sense direcció establerta, cap a dins i cap a fora, que no poden més que cedir a la voluntat de qui governa ací, que dirigir-se cap on ell, capritxós, dictamine.

Caminem per les pedres planes que voregen l’aigua. Una te un missatge, que tu escrius, però que sempre havia estat. Fins i tot abans de ser plana. Amb l’amplitud de l’alegria a dintre, però encongits per fora, desafiem a qui governa. Ell intenta constantment fer-nos caure, sense aconseguir-ho, esvalotant-te els cabells, que s’amaren de salnitre. De tant en tant, però, aconsegueix llençar-nos al rostre aigua blava, partícules de sal, fulles seques. Els arbres. Ací els arbres tenen troncs robustos com columnes jòniques, que s’endinsen i s’aferren a la terra amb el pes dels anys, que fan front al senyor d’aquests paratges.

Satisfets, però esgotats de la batalla, amb les mans dormides obrim la porta del nou vell casino. Ací és fàcil distingir els qui estan de pas, com les ràfegues de vent, dels que són i seran, com els arbres. Mentre la pell de les mans torna a trobar la sensibilitat al vidre d’unes tasses de cafè calent, ens imaginem eixint a la novel·la de la noia que observa i pren notes a un quadern. Inventem la solitud del vell prim que des d’un cantó llegeix el diari, mentre els visitants li van prenent una a una les cadires que seien amb ell i li feien companyia a la seua taula rodona, ocupada sols per una tasseta ja buida al bell mig. Enginyem la vida a qualsevulla d’aquestes cases velles que obrin la seua porta a la mar.

De sobte veig passar per davant de la finestra al geni, al megalòman, al ambigu, al surrealista. Al gran masturbador. Tornant a Portlligat, després d’una lluita a mort amb la tramuntana, per veure qui aconsegueix tornar boig a qui. Mai és mortal, però sempre guanya ella. Aquí sempre guanya ella.

Remuntem les corbes en el sentit contrari. El poble ens subjecta, ens fa difícil l’eixida. Tractem de mirar enrere per fer una última ullada, però ja no està. Un revolt se l’ha empassat. L’ha fet desaparèixer. Ens l’ha furtat. Però m’emporte un tros amb mi. Tu. Perquè una part de tu està feta de tots els llocs on anem. De totes les coses que fem.

Cap al nord del present

hi ha un poble com un llenç

fet de blancs i de blaus

diluïts per el vent