dimecres, 24 de desembre del 2014

Ple de calabruix

Una aferrada.

Així ho diuen allà.

Ell li passa un braç pel costat, i l’altre per dalt del muscle, ficant el cap per sobre d’ella. Sembla mirar al darrere, i veure allà un lloc, i un temps. El que passaren junts. 

Ell abraça en diagonal, ella sols ho sap fer de front. Descriu una corba gran que envolta el tors, i enfonsa el rostre en la jaqueta. No vol mirar. Tanca els ulls.

Les mans d’ell es posen. La dreta, sempre més freda, fregarà el clatell, un sol segon. L’esquerra la pren pel centre de gravetat, i la força obri una mica les escletxes que l’hivern sempre llaura als seus artells. S’intueix el roig. 

Les mans d’ella quasi no el toquen, s’ajunten a la seua esquena, tanquen el cercle.

La grossa roba no és obstacle i enllà, al fons dels pits, es sincronitzen per última vegada.

Nerviosament i suau oprimeixen, inconscients, els sexes, que ja no es trobaran...

I quan es senten ben aferrats, quan sembla que tot s’atura, saben que és el moment. Deixen anar la força que els uneix. Deixen sincopat el metrònom.  Es deixen marxar.


Les coses no son fàcils per ningú.


dimarts, 19 d’agost del 2014

L'òxid, el ferro, els músculs

Hi ha un home que seu, trau la canya i la llença, rutinari. La recolza a la barana, sense fixar-la, i pren un llibre. Ú diria que no ha ficat esquer. La pedra grisa, bisellada, fica setge a l’aigua negra, que fa brollar el verd, llefiscós, als blocs que aconsegueix ungir. A les cases properes, l’empremta tèrbola de la humitat traça mapes a les façanes, descrosta la pintura.

Les grues del port s’alcen al fons, irades. Un braç metàl·lic, colossal, vigila. Sembla dispost a deixar caure les tones, d’un moment a un altre, contra tot allò que no dega passar-hi. Mentrestant, allibera un vaixell de contenidors oxidats.

L’òxid... Hi ha, també, l’òxid.

L’òxid ho habita tot, sense aglomeracions, subtil. El rovell esquitxa, rogenc, els bancs del passeig, els contorns blancs de les baranes, l’arrogància de les faroles.

La mar entra terra endins i partix la terra en dos. Més bé, ú té la sensació de que aquests dos trossos mai van ser part del mateix, i l’aigua sols va ocupar, fa mil anys, el solc profund que els separava.

Ara, a més de l’aigua, el canal s’omple amb catorze homes. Amb l’aire que exhalen, el calor que desprenen, la suor que regalimen. Amb els músculs, que es contrauen i estiren als braços, plens de sang que bull, modelant la pell bruna. Uns rems constants, mecànics, responen i penetren l’aigua, empentant enrere la foscor, recorrent després el mateix espai per l’aire. Guarnint per segons la superfície d’una lleu bromera, lívida, que s’esmuny en parpellejar. A la reraguarda, un d'ells exercix de metrònom salvatge, brama el compàs, governa la nau. Breguen amb l’aigua, amb el vent de cara, amb ells mateixos. Arriben quasi fins al mar, giren i tornen ria endins. La fusta cruix; vigorosa, la trainera parla.

Sols un ens, cada cert temps, és capaç de sotmetre-la, d’observar-la des de dalt, de cobrir-la d’ombra. El vell pont s’aixeca a les dos voreres, unint els pobles. Les arrels metàl·liques assoleixen les profunditats, s’ancoren. El ferro s’entrecreua, dibuixa l’estructura, repartix les càrregues. Les bigues sostenen els cables, que es tensen i transporten, periòdics, la plataforma.

L’òxid. Els cables, el ferro, els músculs. Vèncer l’aigua, una i altra vegada.


Un dia més a l’entrada de la ria.


dijous, 17 de juliol del 2014

Promesa, maleïda, aquesta terra

Em desvetlla el silenci, dens, lluminós,
endinsant-se pels porus, omplint-me el cos
de ferro. Aterrit, el temps s’atura.

Naix a dintre el llampec, el brusc estrèpit,
que em desboca la sang, batent, salvatge,
el tel del cor.
Fon els timpans i surt.

Damunt de tot, surant, l’agut brogit.

Ja no sent al clatell el dolç caliu
constant, del teu alè, l’humit metrònom.
Ara em glaça el dors, cruixint els óssos,
la foscor que m’abraça ,a l’empedrat.

No sé on ets, et busque. No sé on sóc.

Em tornen uns cristalls, amenaçants,
la imatge rompuda del meu cos prim,
exhaurit.

Tot allò que m’envolta està trencat,
i pels fragments s’escorre, greu, corromput,
el brunzit de les mosques.

El cel és un espill fràgil que esclata
en mil trossos menuts, on es contempla
promesa, maleïda, aquesta terra.