diumenge, 28 d’octubre del 2012

En camí


L’aigua havia deixat de caure feia pocs minuts, després d’acomplir el seu comés i deixar-ho tot relliscós. Un ‘labrador’ arrastrava ara un home endinsat en unes sabatilles d’anar per casa, que esperava impacient baix l’arbre escollit. Se n’adona que s’ha confiat. Els pantalons curts i la samarreta amb la que corria abans de l’operació de genoll no eren ja indumentària adequada per a aquestes primeres nits de fred. Però l’obsessió per la calefacció de la seua dona, i els radiadors del saló engegats des de fa hores, li havien creat una falsa sensació de xafogor, que ha marxat d’una bufetada en xafar el carrer.

Per un moment la impaciència esdevé al·lucinació, i ja es veu al llit, cobert fins al coll, dormint amb calcetins.  De sobte bufa un poc de vent, que fa caure unes gotes de les branques de l’arbre, sols unes gotes, però dos d’aquelles, les més gelades segurament, aconsegueixen ficar-se-li pel clatell, recorrent-li tota la columna. Desperta i ajup els muscles. Mou els llavis sense dir res. O almenys des d’ací no se li escolten paraules, ni es llegeixen escrites al tel vaporós en que es transformen en sortir-li dels llavis, transportades per l’alè. Tira de la corretja , marxen cap a casa i, en xafar una de les línees del pas de vianants, rellisca i quasi cau. Mira el gos amb odi, amb eixa necessitat perenne de fer sempre a algú responsable del que li passa. I recorda com va accedir als desitjos dels seus fills per la promesa d’aquests de cuidar-lo... les promeses als infants els duren sols fins al següent capritx.

Aquest home ja l’ha vist altres vegades. A altres llocs. A tots els llocs. És el mateix home, aquell que sempre observava  a la vorera d’enfront, a totes les voreres d’enfront, a mitjanit, passejant un gos, qualsevol gos. O deixant-se passejar per ell...

L’últim glop a la tassa li fica a dintre de la boca les poques brossetes que han travessat i vençut el filtre. Les manté a la punta de la llengua, traient-los les últimes partícules de sabor. El sabor del primer té de la tardor.

Per un moment aparta els ulls de la finestra, i observa al seu voltant el lloc on dorm, que poc a poc va sentint la seua habitació. Encara hi falta, però, fer moltes coses per a que ho siga; organitzar-la, pintar-la, habitar-la amb eixe algú.

Veu l’últim autobús travessar l’avinguda, albergant la freda intimitat del conductor i d’una dona que ara acaba la seua jornada. Una dona que, amb un filet de veu i esforç, ha aconseguit dir bona nit. Ell ha emès un so sord com a resposta. I és que, en dir bona nit, se n’adonen de la mentida, i de la injustícia d’haver d’anar pel món aquesta nit freda i mullada,treballant per a poder estar pel món a unes hores més agradables. Hores agradables que quan arriben, segurament, passaran estirats al sofà de casa, deixant-les passar, descansant.

Al veïnat s’escolta el caure de persianes. El darrer so estrident abans del silenci. Lentitud de moviments cap al llit, habitat o solitari, que va amarant-se poc a poc d’una fredor que no l’abandonarà fins a març. Un últim gest; sincronització d’alarmes, el que serà el primer so agressiu del nou dia.

Al fons, els gratacels de la gran ciutat. No li impressionen massa. Ha estat a moltes muntanyes més altes.

Carrers, llums que els il·luminaven, cobrint-los d’una claror que quasi ningú aprofitava. Tal vegada, però, aquestes llums siguen un poc menys grogues que les que solien guiar-lo de tornada a casa. Que li impregnaven la pell d'aquella grogor.

Res semblava massa diferent. Tot, però, havia canviat.

No hi tenia cap dubte, encara no era a Itaca. No era el descans del guerrer, la terra on arrelar. La fi del viatge. Gran, en canvi, era la diferència. Després de tant de temps, es sentia al camí.

Per fi anava fent camí.




"... y atracar, viejo ya, en la isla,
enriquecido  de cuanto ganaste en el camino..."




dimecres, 16 de maig del 2012

Salnitre


Podia notar sense esforç, encara, la sorra entre els dits dels peus, restes de roques assuavides pel temps, i pel vent. Aquell vent de tramuntana que li acaronava el rostre. Que podia notar encara entre els cabells, despentinant-lo, compartint aquesta tasca amb uns dits que no eren seus, però tampoc aliens. El sentia, gelant-li el pit, però amb voluntat de reviure el que hi havia dins. Escoltava el so del mar arribant a la vora, compassat amb un metrònom de veus de xiquets que reptaven la ressaca darrere cada ona. I buscava l'altre mar, el silenciós, el que no arribava a ninguna vora, el que arribava a unes parpelles tancades. Eixe mar. Eixa mar. La mar. Car la mar és femenina per a qui viu d’ella, i aquella mar l'alimentava.
 De sobte aquell so es va barrejar amb l’aigua que corria de l’aixeta de sa banyera, i els núvols amb formes de dracs i vaixells van esdevenir concentracions d’un vapor que prompte va entelar l’espill on sovint s'havia buscat, sense trobar-se. Es va adonar, sorprès, que ja no hi era a aquella platja. Es va mirar a l’espill i es va descobrir, més clar que mai, malgrat el tel vaporós.
Es va treure la roba. Es va treure la roba i en deixar caure els pantalons a terra, encara hi van brollar alguns granets, que va arreplegar amb cura, mullant amb saliva la punta d’un dit, un a un, deixant-los suaument al bol del palmell de la mà. En tindre’ls tots recollits, no va saber que fer. Se’ls va deixar caure sobre el cabell, i va entrar-hi.
Tot just en el moment que la primera molècula d’aigua hi contactava la seua pell, allà on arrelaven els cabells, va pensar en el salnitre. Va témer pel salnitre. Va tenir por de perdre’l. El sentia com un be, seu. Res era més seu que aquell salnitre... però ja era tard, va pensar. Les gotes d’aigua inicials van esdevenir torrent que va arrossegar cap a baix les restes de partícules salines que havia furtat d’aquella platja, botí, compartit, que va sostreure amagat a la superfície de sa pell...
Però ell no sabia res. Ningú li ho havia dit. Ningú mai li havia explicar que no tot aquell salnitre li desapareixia del seu cos, car la part fonamental ja se li havia endinsat. Ja havia traspassat la pell, amarat la carn, ja havia sedimentat als seus músculs. Ja li corria per les venes, convertint en riu salat la seua antiga sang dolça.
Aquell salnitre ja li formava part. Ell, per sempre més, faria sabor a aquella sal. A la sal d'aquella mar. 
"En tus ojos me hago el muerto"

dimecres, 21 de març del 2012

Saltar o caure

"... como si estuviese en lo alto de una roca midiendo sus fuerzas con el mar, no por temer que en la lisa superfície se ocultasen animales devoradores o arrecifes que pudieran desgarrar sus carnes, sino como quien, simplemente, interroga a su propio valor para saltar."


- Tío, me voy a caer.
- No te caigas. Salta.
- Y una vez salte, ¿qué?
- Pues eso, ¿qué?
- Que no sé como voy a llegar abajo.
- No sabes ni como vas a saltar.
- No sé ni como voy a caer.
- Pues ya está, no sabes nada.
- Ni para bien ni para mal.
- Exacto.

….

- Parece que hace viento.
- Es mucho mejor.
- ¿Por?
- No querrás una caída suave, en línea recta. Para eso te quedas aquí.
- ¿Es mejor ir dando bandazos?
- Siempre.

...

- Sabes, siento algo extraño.
- ¿El qué? ¿Dolor?
- No. No es dolor...
- ¿Pero dónde?
- En el pecho… o no, en el estómago… 
- Eso es vértigo.
- ¿Vértigo?
- Sí, lo notas cuando estás a punto de caer. O de lanzarte.
- Creo que ya lo sentí alguna vez… aunque no así.
- Los saltos nunca son iguales.


- ¿Ves algo?
- Sólo veo un color. Solo se ve azul.
- ¿Y te gusta, o te asusta?
- Me calma.


- Lo tengo decidido.
- ¿Qué vas a hacer?
- Voy a saltar.
- Vences tus dudas y te arriesgas, sin importarte que pueda salir mal. Eres valiente.
- No es exactamente eso.
- ¿Y qué es sino?
- Que una vez esté en el aire, ya no hay marcha atrás.  
- Bueno... a mí me vale.
 

dimarts, 13 de març del 2012

Vall de l'estrany

                                                        







 ... and then taking from his wallet                   
 an old schedule of trains, he'll say                     
 I told you when I came, I was a stranger

Hi costa pujar, molt. I sol, més. Però has de pujar-hi sol, alguna vegada has de fer-ho. I ningú et pot acompanyar. O no veuràs el que has vingut a veure.
 Seuràs en la pedra, cara a la vall. La terra es va moure fa milions d’anys per aconseguir ficar-la allí, al lloc precís, d’aquella manera, la orientació precisa. Seuràs i tota la vall et vorà. Perquè no eres tu qui la mirarà; ella t’observarà a tu. Per l’esforç de la terra en parir-la, s’originà aquella xicoteta lloma d’allà lluny. Sembla que estigués allí per estar, sols perquè sí. Per accident. Geogràfic. Eres tu.
No sentiràs res, ni tan sols un simple enrenou de tramvia. T’envairà la sensació d’estar essent jutjat. Sembla un lloc privilegiat, però és alguna cosa més.
 Miraràs enfront. La muntanya et mostrarà, amenaçant, unes roques mil·lenàries. Et miraran, desconfiants, temoroses de tu. Són els seus ullals. Als llavis de la muntanya hi llegiràs una pregunta; qui eres, voldran saber. No gosaràs respondre’ls, car no sabràs què. 
 Miraràs cap a baix, cap als arbres, temorosos també, però per tu. Res podran fer si caus, encara que ho desitgessin. Fixa't be, hauràs d'aprendre d'ells.
 Sentiràs com passa el vent entre les seues branques. És en eixe moment quan aprofiten per a murmurar. T’ho he d’explicar. Ells parlen, però no poden transmetre les paraules, necessiten que del vent per fer-ho. Les paraules dels arbres son xicotetes partícules que no sabem desxifrar.
 Sorgeixen a la terra, car la terra és ja arbre. No ho oblides mai. La llavor trenca, les arrels comencen a envair la terra, que les entrellaça. Travessant-la. Ocupant-la. Però sols el necessari. Sols el suficient per a cimentar la soca. Entre elles, la terra es sent lliure, malgrat no ser-ho. Pot moure’s. Respira. En eixa llibertat, s’uneixen, terra i arrel. Sols en eixa llibertat, has d'entendre-ho. Terra i soca, i branques. La terra fa l’arbre seu, l’alimenta, l’agafa fort quan fa vent. Es buidaria per nodrir-lo. S’assecaria per satisfer la seva set. Li donaria tot el que té. Però l’arbre sols agafa el que necessita. Mai més del que necessita. Mai.
 Allí, com apartats de la resta, tal vegada observes dos arbres diferents; comparteixen terra. Les seues arrels van perforar la mateixa terra. Ningun arbre es va negar, car la terra és seua, però no li pertany. Si un arbre mor, l’altre potser morirà també, car la terra potser estarà trista. I s’oblidarà de nodrir-lo. Perdrà les forces per sostenir-lo, perquè la terra mor també, perquè la terra és ja arbre. O tal vegada la terra flueixi, i altra terra, amb més força, vingui per a unir-s'hi a ell. De vegades passa.
 Tornarà a bufar el vent. Potser sentis que alguna cosa se't posa al rostre. T’hi passaràs la mà per la cara. Probablement seran paraules d’arbre. Si són negres, d’un negre intens, serà perquè les arrels d’aquest arbre s’endinsen molt a la terra. I d’allà venen. Com t'ho puc explicar? Saps, les absorbeixen les arrels, que les transfereixen al tronc disperses en la sàvia, a través del xilema. Han de travessar tot el tronc. Tot el tronc, tot l’arbre, ha de saber què es vol dir. Desprès flueixen fins a les branques, que finalment les reparteixen per les fulles, al punt més alt, on més fàcil puga arribar el vent, des d’on puga dispersar-les més lluny. Perquè els arbres parlen, però no decideixen amb qui. No saben on van a arribar les seues paraules, qui les va a assimilar. Nosaltres sols les escoltem, ells les assimilen. Per això mai les podrem comprendre.
 I en arribar a les fulles d’altres, fan el camí invers, fins a l’arrel. És un procés lent. De vegades, quan s'assimilen, ja no tenen sentit; ja és tard. Però què és ràpid i què és lent, quan tens segles per davant. Sí que ho sabem, quan sols hi tens un grapat d’anys.
 Hi veuràs un camí, a l’esquerra. Marcat. Desbrossat. Nu. Sec. Preparat. Però veuràs que no porta enlloc. O sí. A una paret vertical. Impossible de pujar. Des d’on és impossible avançar. On quedes encallat.
 A l’altre costat de la muntanya, veuràs una llum. Tal vegada hages d’arribar enllà, tal vegada es tracte d'això. Però hauràs d’arribar abans fins la muntanya. Buscar un camí ple de brossa, d'arbres... no serà fàcil, hauràs de fer-lo tu. Una vegada allí, hauràs de passar junt a les roques amenaçants. Tindràs por.
Però recorda on estàs assegut.

dimarts, 6 de març del 2012

l'enrenou del tramvia








...i per damunt de tot un enrenou de ferros
i de xiulits de trens que anaven i venien.


M’aixeque del llit, descalç. La gelor del marbre fereix la planta dels meus peus nus, vencent la vertical fins a la meua columna. Ficant tot el meu cos en estat febril. Sent, a la gola, el fred del sòl.
Comence a caminar, encollint els peus, tractant de repartir el meu pes, entre el taló i els dits. Protegint  les terminacions nervioses. Entropesse amb algo que deuen ser les meues sabates. No se m’ocurreix ficar-me-les. No em servirien. 
Palpant bolígrafs i papers arrugats, trobe el botó. Encenc el llum i mire la pols, sobre els meus llibres. Em quede quiet, i m'espante. La pols deu ser com la sorra d'un rellotge. Un rellotge que avança malgrat que no li dones la volta. La pols és la sorra que, no podent tornar a l'altre compartiment, s'esmuny del rellotge de la vida. Car no pot parar, ha d'avançar com siga. I cau sobre mi, mentre dorm. I cau sobre les meues coses.

M’assec, recolzant els talons a la vora de la cadira. que em talla la planta dels peus. Trobe el llit en un racó. No sé per què, em sorpren veure'l. La penombra el mulla. L’observe pacient, com si esperés que alguna cosa hi anés a passar. Però res es mou entre els llençols vells, engroguits. Fins i tot a mi em costa moure'ls, quan hi estic a dintre. Baixe els peus i els aprete contra el terra amb tota la força que puc treure. Desapareix, lentament, la sensació de fred. Tambè, al cap d'uns segons, la marca dels peus. Però això jo no ho veig. M’agafe el clatell amb les dos mans. La son m'envaeix, però no puc dormir. No sé que hi faig despert.
Llavors el torne a sentir. Com tantes i tantes nits, sempre puntual. Una puntualitat aleatòriament precisa. Apegalosa. Sempre disposat a obrir-me les parpelles de cop, sense sentir-lo apropar-se. Aquesta vegada però, sense saber-ho jo, l’esperava.
Car l’he escoltat sempre.
Quan m’asseia sol, i pensava en les parelles lentíssimes. I em torbava el seu soroll. De telèfons bullint. L’esdevenir continu, segur, d’una estació i una altra. El cruixir de les barres on agafar-se, per no caure. La remor de quatre sabates lentes...
I altres vegades, quan m’asseia amarat fins als ossos, de foscor, i  tractava d’esbrinar en la obscuritat la manera en que algú jeia, vençut, al meu llit, fet seu. I m’inquietava el seu soroll de països. De clandestinitat espontània, furtiva. Esporàdica. D’anonimat ferotge. Del telèfon mut. El soroll terrible d’espines clavades, d’oportunitats perdudes. El fregament violent contra la via, intentant escapar-ne en cada corba...
No importa el que faça. No importa com ho faça.
Sempre, tard o d’hora, torne a sentir l’enrenou del tramvia.

dijous, 1 de març del 2012

Ensayo sobre la ceguera

Arribem a Facultats, eixim del metro i vegem a molta gent. Val, bona senyal. Però de sobte sentim allí al fons a una batucada. Però gran, res d’un tio amb tamboret. La gent al voltant, aplaudint quan acaben, esvalotats. Passa gent per davant nostre, botant i rient. Açò em fa mala olor.
Fa bon temps. Ens acostem i vegem a la gent contenta, feliç, de conya. De repent, una xaranga. Una xaranga! Em sent al passacarrers d’una falla, tal qual. Han tocat “el caballo camina palante...”. Quasi caic desplomat. Crec que intentaven fer algun càntic com "la educación camina patrás" o algo així. I la gent cap avant i cap enrere, i després “eo, eo eeeeeo”...
És, allò que sentim a les notícies, una manifestació “con ambiente festivo”. Per a mi, no hi ha manera més clara de tombar el sentit d’una manifestació de protesta que dir que te un ambient festiu. A veure, jo no dic que, per exemple, si es fa una manifestació per la independència, al que vaja es senta feliç de veure’s arropat per gent amb el seu pensar polític. Que qui siga tornero-fresador vaja a un congrés de tornero-fresadores i no càpiga en sí de goig. Ací es pot estar satisfet de veure que la gent ha acudit, se’t pot escapar un somriure d’orgull... però de festa? S’està protestant, per retallades i per ósties, i veig a alguns amb litrones.
Mai generalitze, però veient-ho amb perspectiva, quan m’he ficat a un costat del carrer per a veure’ls passar, pareixia que a la gent li agradava el que li haguessin donat motius per a eixir al carrer. Ja no el fet d’eixir, sino el que li haguessin donat excusa per a fer-ho. Era un dia de festa, gracies a la vaga no havien tingut classe. Jo no crec que hi ha que donar visibilitat a la protesta i en pau, hi ha que donar sentit. L‘altra la vaig veure seriosa, amb força. Aquesta era un assaig per a Falles.
La setmana passada, la gent tenia ràbia. Molts inclús estic segur que passaren mala nit, per les imatges del dia anterior, enutjats. Anàrem on varem voler. Tot el camí cridant consignes, que si bé és cert que algunes no venien a compte, eren una manera de mostrar el cabreig que teníem. Passàvem per davant dels nacionals i se’ns enduien els dimonis. Anàrem a desfogar-nos a llocs concrets i significatius; la seu del PP, jefatura, delegació... Amb ganes de mossegar. Hui, cares d’alegria per to arreu.
No dubte que molts han anat per seguir lluitant (com la meua germana). Que molts no estaven contents, ni alegres, estaven a lo que s’havia d’estar (sempre des del meu punt de vista, no faig sentències), a cridar i a manifestar-se, però he anat cap avant i cap enrere durant el trajecte i el que veia era un dia de festa. I molts direu que això no és roïn, per allò de unit, alegre i combatiu... no veig lloc per a l’alegria en tot açò. Ens la estan clavant doblegada, si no ens l’han estampada a la cara. Que m’expliquen la gràcia.
Un tema important és el de les banderes. Si l’altre dia no en vaig veure, hui allò pareixia la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics. No entenc per què hi ha tanta gent que no pot anar sols en el seu nom a una manifestació, que jo suposava apartidista (almenys així intentava defensar-la als que ens acusaven de ser un grapat de rojos). A pit descobert, sense banderes. És a dir, em pareix molt be que sigues comuniste, anarquiste o el que vulgues. Per tant, si vas a una manifestació que munta el PCE, empaperat si vols de roig. O si la fa la CNT, pintat la cara de roig i negre. Però a una manifestació com aquesta, per què no pots representar-te a tu a soles? Per què necessites uns colors, uns símbols, sota els que resguardar-te? Per què necessites fer saber a la gent la teua ideologia? Es que estàs ací per ideologia, o per dignitat? Si vens és sols perquè eres comuniste, maulet... o perquè eres persona? Per què tenim sempre eixa necessitat d’encasellar-nos? Per què he d’anar a una manifestació rodejat de banderes, sense que ningú em pregunte si alguna és la meua? L’unica bandera que jo puc portar, sóc jo mateix. Segur que molts pensareu que cadascú faça el que vulga, que per això és lliure i tal, però com jo també sóc lliure per a opinar, ho dic. M’emporte jo una bandera del Politècnic a la comunió d’un nebot, per a que sàpiguen on m’he tret la carrera?
Altre tema són els paperets que et van donant, cadascú donant informació de lo seu. Que si la CNT, que si el PCE... per què? Hi havia molta gent que s’havia ficat una pegatina on hi havia unes estisores amb el símbol de prohibit, i baix a la dreta el símbol de la oz i el martell. En plan “el partido comunista patrocina esta protesta”. Em semblava un camp de cultiu on tots volien pescar alguna cosa.
Alguns direu “és per fer saber que tal o qual partit recolza açò...”. Per què ho fas en nom del teu partit? Per què no ho fas sols amb el teu nom? Eres més important que jo per vindre en nom d’un partit?
Un cas important és el president de la Federació valenciana d’Estudiants. No em vaig a clavar amb ell, car sembla que tot açò li ha vingut gran. Però no entenc com era de necessari reunir-se amb alguns partits polítics. Per a què? Què van a fer per tu? Siguen o no els que manen, participen d’aquest circ on votes un dia, i calles quatre anys. I podràs estar més d’acord amb el que fan uns o altres, però per què has d’acudir a ells? Recorde la cara del babau de l’Alarte quan s’acostava amb el xic aquest cap als periodistes, amb mig somriure... en plan “mira que bueno soy, me reúno con el chavalillo éste y me gano unos votos”. Què t’ha d’aportar Alarte, que no pinta res a València? Que li has d’explicar que no sàpiguen ells ja? Si no actuen no és per ignorància, és per comoditat.
Els que esteu preocupats per la quantitat, vos diré que tranquils, que hui hi havia molta penya. Però jo avui he après que l’èxit d’una manifestació no es mesura pel nombre de gent que hi acudeix.
I no sempre, però en casos com aquest jo prefereix un poble unit, rabiós i combatiu.
P.D: Podeu replicar-me el que vulgueu, aquest blog no té censura. És més, m’agradaria saber el vostre punt de vista.
P.D 2: Tot açò no implica que passe ja del tema. Jo vull seguir anant i reivindicant. Sols és la decepció del dia.
P.D 3: Espere que açò no em coste una germana (I love you sister)

dijous, 23 de febrer del 2012

Ensayo sobre la lucidez

I agafem el tren. Impossible no passar-se el viatge parlant de les escenes del dia anterior. Impossible no veure’t reflectit a la finestra, enutjat, indignat. Be, indignat no, ja no m’agrada la paraula. Va perdre el seu valor l’any passat, quan esdevingué la paraula per a referir-se despectivament a qui protestava per alguna cosa, sense prestar atenció al que es reclamava. Algú comenta lo de la cremada de contenidors de basura a Blasco Ibànyez; a les fotos es veu com ja és de nit, i des de la vesprada hi han vídeos de les agressions. Altre comenta que no sap si els els xiquets, menors, tenen dret a demanar permís per a manifestar-se. Fan el que han pogut. El que debien.
Arribem a València, i em sorprèn la falta de policia. Hi ha, però amagada. S’hi veu ja gent a la porta del Lluís Vives. “A veure si hi ha sort, la convocatòria ha agafat força i quan arribem els de Història ens juntem ací dos o tres mil per a fer soroll”, pense. Innocent.
Agafem el metro i cap a facultats. Ja s’hi veu gent; encara tenim mitja hora. Bocata al sol que es digna a mig-calfar la gespa de Filosofia. Comencen a arribar companys, i germanes. L’assumpte pareix que s’anima. 14.45, ens acostem a la porta de Història. La gent ocupa el carrer. A la fi sembla que serem un grapat prou nombrós. Unes consignes i comencem a caminar, Blasco Ibànyez direcció Vivers. No puc veure endavant del tot, però pareix que hi som prou. De sobte a algú se li ocurre dir “mireu enrere!”, i no puc veure on acaben els caps i comença l’asfalt. Tots somriguem.
Voregem Vivers, cap al pont, i és en estar a dalt, quan ens adonem del que reialment està passant; som un riu, creuant-ne un altre. Fins on ens arriba la vista, no podem deixar de veure gent. Cap al davant ja deuen estar al carrer Colon; cap al darrere encara molts per Blasco Ibànyez. Veig a gent endur-se les mans al cap. Vaja, les tinc jo també, sense adonar-me. He de confessar que tenia por que sols fóra cosa de manifestar-se a les reds socials. És molt fàcil prémer el megusta a casa, però dubtava si la gent respondria i vindria. Ací els meus dubtes ja estaven com la vergonya de Cotino; desapareguts. Com s’ha pogut muntar açò en tan poques hores? Em senc al llibre de Saramago. Com poden dir que està aquest o aquell partit darrere? Òbviament, ells saben que no és així; són bobos, però no tant. Però si ho dius a la tele, la gent s’ho creu.
Em crida l’atenciò la falta de banderes. Crec que aquesta no és una manifestaciò política, fins i tot, crec que el motiu principal no són ni tan sols les retallades; és per dignitat. Que els putrefactes féren el que van fer el dia anterior, és indigne. Il·legal, però sobre tot indigne. Van reduir a la gent a la categoria ni tan sols d’animals, d’objectes. Als objectes els pots cardar perquè sí, sense motiu, que no tenen dret a queixar-se, perquè no poden. Si em ve en gana li pegue una puntada a la paperera, que sols s’encarrega d’emmagatzemar fem. O trenque una farola, total, qui mana no m’ha de dir res. És el que es defineix com a estat d’excepció; règim durant el qual es suspenen alguns drets constitucionals, i les forces armades tenen facultats preponderants per a la repressió. Així pues, l’emprenc amb aquest tío que porta rastes; portem molts anys detenint als que porten rastes, hem aconseguit que quan la gent ho veu per la tele, pense “uy, ese perroflauta algo habrá hecho, con las pintas que tiene”: I açò contat de primera mà per la meua germana “als que veien en pintes, anàven dirctament a per ells”. Em fixe, i veig alguna republicana; però vaja, això no és ideologia, és sols sentit comú.
Desprès de passar a prop de ca Rita, a la que li fem un breu recordatori (no venia molt a compte, però “Rita Barberà, al Bioparc” m’encanta. També podria ser a l’Ecoparc, i s’ha acabat), enfilem Colon. Pel camí anem trobant-nos a companys, d’ací i d’allà, d’açò i d’allò. A delegació del govern, uns pocs nacionals, que front a la impotència per haver de mantindre les porres guardades, es riuen de la gent, passant-nos-la a nosaltres. Tothom es comporta i seguim endavant. Ja he perdut de vista a la germana menuda. “Ves amb compte amb ella”, em digué ma mare. Ella es sap cuidar millor que jo.
Arribar a Xàtiva és l’èxtasi. Dos o tres mil, demanava jo? Podrien obrir-nos la plaça de bous desprès, faríem una assemblea prou guapa. Allí, una bona estona de càntics, aplaudiments, demanant llibertat per als detinguts, reclamant responsabilitats als culpables... Després avancem fins a l’ajuntament. Uns pocs locals protegeixen l’entrada, ningú s’enfronta amb ells, òbviament. Algú treu el cap per un balcó, o per una finestra. No sé qui és, però la gent s’encén.
 Enfilem el carrer de les Barques, o de les banques. Salutacions per ací, per allà, Bancaixa t’estimem i tal... va no, no va ser exactament així. Algú treu el cap per la finestra i fa sonar una cullera contra un perol de cuina. La gent aplaudeix. A mi personalment em pareix afany de protagonisme. Si ens recolzes, baixa amb nosaltres.
Passem pel costat d’una moto de la policia local. Un parell de xics li peguen una puntada i la tiren a terra. Intenten agafar-los (la gent) però s’escapen. Els increpem. No volem que ningú embrute açò. No volem que ningú done peu a justificacions del que havia passat els dies anteriors. Però et dona què pensar:
Se’ns exigeix que ens comportem, que ningú faça res. Que ningú els insulte, perquè això justifica el que ve desprès. Si els insultes i et parteixen les dents, és una resposta normal, equitativa. Com si uns insults et convidaren a barra lliure d’hòsties a la cara. I resulta que després t’agafes fort al company, asseguts a terra, i et peguen amb la porra. Igualment, sense insults, sense provocacions, es rep. Clar, estàs oferint una resistència perillosa. Per això et planteges que si et van a cardar igual, almenys et defenses. I si jo veig a l’home major que li furta la porra al policia quan està a punt de donar-li, no pense “clar, l’has provocat”. Pense “home, no es va  a quedar ahí esperant a que el carden”. A lo millor ha de fer-ho, i després donar gràcies per la calentoreta.

Ha de dir-se que segons m'han contat, la policia local es va portar prou be el dia d'abans, dins del que cap. Que en alguna càrrega dels nacionals, demanant a la gent que es ficaren a la vorera, es ficaren davant, obrint els braços, cobrint-los. 

En fi, que tornem a delegació del govern. Es demana, com tot el camí, la dimissió de la delegada (la dona esta culta que l’any passat va fer el ridícul aquell intentant respondre en valencià). Comença a gelar-se tot un poc, la gent plantejant-se si ja és hora d’anar-se’n, quan emprenem de nou la marxa. És quan més se’ns veu, fent camí.
Passem per Xàtiva i arribem a Plaça Espanya. Durant tot el dia sembla que la policia local ens va obrint carrers, però ara ja no cal. Enfilem cap a amunt, cap a la seu del PP, fent parar els cotxes. La majoria fan sonar el clàxon, com ja he dit, a ritme de “pita contra Rita”. Els que no s’emblen molt partidaris, simplement esperen, amb cara de malhumorats; no els queda altra. Però sols ocupem una calçada. Uns pocs tiren cap a l’altra, i la gent comença a seguir-los. Si ho fem, ho fem be. Tota l’avinguda ja és nostra.
A la seu del PP ens trobem uns quants nacionals. Si ells es troben a un carreró un grup menut de xavals, els fan pagar tota la frustració de no haver pogut traure la porra en tot el dia. Nosaltres sols els fem pagar-ho amb les paraules. A un balcó, una càmera de Canal 9. Reben la ira (sempre verbal) de quasi tots. Sols estan treballant, els qui manen no son ells. Però està be que a les imatges que puguen captar per a la cadena sols s’escolte “Canal 9 manipula”.
Vola alguna taronja cap als policies. No els pega, de fet crec que li han pegat a algun manifestant. La gent s’encara amb es que les llancen cantant “quien tire algo, lo echamos a los monos”. Ens desfoguem tot el que podem, i tornem cap a delegació. Sembla mentida que ningú ens guie, que no hi hagen líders. Uns comencen a caminar, i altres els segueixen si volen.
Passem per jefatura. Un amic em diu que ha baixat Moreno i, rodejat dels gossos, ha començat a incitar a la gent. Volia la seua justificació per a més llenya. Ningú li fa cas. Reialment els veus en fila i pareixen una filà mora. Falta Xavi Castillo davant vestit de capità moro. Si donen alguna sensació, és de ridiculesa. Em quede mirant-los; botes, uniforme, antibales, casc... em pregunte com són tan ridículs de dir que el dia anterior uns xavals en van ferir a tretze. Diuen que els tiraren pedres... com tothom sap, València és un poble de muntanya amb els carrers sense asfaltar, plena de camins pedregosos. Altres diuen que els van mossegar. Si jo vaig així vestit i un xiquet em fereix, no ho dic, em calle per vergonya. I si un xiquet em fereix mossegant-me, travessant l’armadura, el contracte per a gos guardià. Òbviament els parts mèdics són falsos, no cal dir-ho. També pense en allò de que som enemics... no m’ofèn per a res.
Tornem a casa, destrossats al tren. Satisfets, sols per haver estat. Però no és prou, encara no s’ha aconseguit res. El president del sindicat d’estudiants s’ha reunit amb Sánchez de león (dimisión), i ha dit que ni dimiteix, ni retirarà els càrrecs als estudiants detinguts. Pues reina, nosaltres tampoc no ens retirem d’ací. Els pròxims dies, més.
Arribe a casa, i encara tinc ganes de veure fotos, vídeos, dades... fins i tot de la dreta més profunda. Algú em va dir que ens mereixíem una mort lenta i dolorosa per veure a certs personatges. Jo crec que mentre els veiem morim un poquet, vaja. Veus a Losantos (“són delincuentes violentos, sin el presunto...”), a Gallardón (“hay que analizar de donde viene esa violancia...” qui encara pense que és el moderat del PP, que se’n traga la venda), al Wert (ers original). I no vols, però se’t fiquen mals pensaments. I penses coses com que quin desperdici de bala, al genoll del primer. Reialment trauen el pitjor de tu. Desprès et pegues dos cabotades contra la paret i ja et calmes.
Menció especial mereix el sherif. Quan comença a parlar de tàctica policial i el enemigo, i pega dos colpets a la taula amb la mà, en plan “tengo los cojones como el caballo de Espartero”, no vull, però no puc evitar riure. Em sembla ridícul. Però se m’en va el somriure de seguida, ja que el que més greu em sap, és que gaudeix. Perquè l’energumen gaudeix. Li encanta ser el centre. Li encanta jugar a organitzar batalles. És Romero el madero. L’altra és una ignorant, i malgrat que té la responsabilitat, front a les seues carències mentals, sols sabrà dir “daaaale moreno”, en plan Rockefeller. Però el que ho organitza tot és ell; ell és el perillós, ella la inútil. Encara que una inútil amb poder és més perillosa encara.
En fi; crec que es va donar una lliçó. Protestem sense disturbis, els disturbis els provoquen els contractats per a evitar-los. Ni comerços, ni vianants... ningú ens ha tingut por. Som molts, i molt diferents. I en certa manera organitzats. Que ningú vos diga que si la gent va a les manifestacions és per botar-se la classe; ací s’estudia, , s'agafa cultura, i quan s’acaba, es protesta.