Vall de l'estrany

                                                        







 ... and then taking from his wallet                   
 an old schedule of trains, he'll say                     
 I told you when I came, I was a stranger

Hi costa pujar, molt. I sol, més. Però has de pujar-hi sol, alguna vegada has de fer-ho. I ningú et pot acompanyar. O no veuràs el que has vingut a veure.

 Seuràs en la pedra, cara a la vall. La terra es va moure fa milions d’anys per aconseguir ficar-la allí, al lloc precís, d’aquella manera, la orientació precisa. Seuràs i tota la vall et vorà. Perquè no eres tu qui la mirarà; ella t’observarà a tu. Per l’esforç de la terra en parir-la, s’originà aquella xicoteta lloma d’allà lluny. Sembla que estigués allí per estar, sols perquè sí. Per accident. Geogràfic. Eres tu.

No sentiràs res, ni tan sols un simple enrenou de tramvia. T’envairà la sensació d’estar essent jutjat. Sembla un lloc privilegiat, però és alguna cosa més.

 Miraràs enfront. La muntanya et mostrarà, amenaçant, unes roques mil·lenàries. Et miraran, desconfiants, temoroses de tu. Són els seus ullals. Als llavis de la muntanya hi llegiràs una pregunta; qui eres, voldran saber. No gosaràs respondre’ls, car no sabràs què. 

 Miraràs cap a baix, cap als arbres, temorosos també, però per tu. Res podran fer si caus, encara que ho desitgessin. Fixa't be, hauràs d'aprendre d'ells.

 Sentiràs com passa el vent entre les seues branques. És en eixe moment quan aprofiten per a murmurar. T’ho he d’explicar. Ells parlen, però no poden transmetre les paraules, necessiten que del vent per fer-ho. Les paraules dels arbres son xicotetes partícules que no sabem desxifrar.

 Sorgeixen a la terra, car la terra és ja arbre. No ho oblides mai. La llavor trenca, les arrels comencen a envair la terra, que les entrellaça. Travessant-la. Ocupant-la. Però sols el necessari. Sols el suficient per a cimentar la soca. Entre elles, la terra es sent lliure, malgrat no ser-ho. Pot moure’s. Respira. En eixa llibertat, s’uneixen, terra i arrel. Sols en eixa llibertat, has d'entendre-ho. Terra i soca, i branques. La terra fa l’arbre seu, l’alimenta, l’agafa fort quan fa vent. Es buidaria per nodrir-lo. S’assecaria per satisfer la seva set. Li donaria tot el que té. Però l’arbre sols agafa el que necessita. Mai més del que necessita. Mai.

 Allí, com apartats de la resta, tal vegada observes dos arbres diferents; comparteixen terra. Les seues arrels van perforar la mateixa terra. Ningun arbre es va negar, car la terra és seua, però no li pertany. Si un arbre mor, l’altre potser morirà també, car la terra potser estarà trista. I s’oblidarà de nodrir-lo. Perdrà les forces per sostenir-lo, perquè la terra mor també, perquè la terra és ja arbre. O tal vegada la terra flueixi, i altra terra, amb més força, vingui per a unir-s'hi a ell. De vegades passa.

 Tornarà a bufar el vent. Potser sentis que alguna cosa se't posa al rostre. T’hi passaràs la mà per la cara. Probablement seran paraules d’arbre. Si són negres, d’un negre intens, serà perquè les arrels d’aquest arbre s’endinsen molt a la terra. I d’allà venen. Com t'ho puc explicar? Saps, les absorbeixen les arrels, que les transfereixen al tronc disperses en la sàvia, a través del xilema. Han de travessar tot el tronc. Tot el tronc, tot l’arbre, ha de saber què es vol dir. Desprès flueixen fins a les branques, que finalment les reparteixen per les fulles, al punt més alt, on més fàcil puga arribar el vent, des d’on puga dispersar-les més lluny. Perquè els arbres parlen, però no decideixen amb qui. No saben on van a arribar les seues paraules, qui les va a assimilar. Nosaltres sols les escoltem, ells les assimilen. Per això mai les podrem comprendre.

 I en arribar a les fulles d’altres, fan el camí invers, fins a l’arrel. És un procés lent. De vegades, quan s'assimilen, ja no tenen sentit; ja és tard. Però què és ràpid i què és lent, quan tens segles per davant. Sí que ho sabem, quan sols hi tens un grapat d’anys.

 Hi veuràs un camí, a l’esquerra. Marcat. Desbrossat. Nu. Sec. Preparat. Però veuràs que no porta enlloc. O sí. A una paret vertical. Impossible de pujar. Des d’on és impossible avançar. On quedes encallat.

 A l’altre costat de la muntanya, veuràs una llum. Tal vegada hages d’arribar enllà, tal vegada es tracte d'això. Però hauràs d’arribar abans fins la muntanya. Buscar un camí ple de brossa, d'arbres... no serà fàcil, hauràs de fer-lo tu. Una vegada allí, hauràs de passar junt a les roques amenaçants. Tindràs por.

Però recorda on estàs assegut.