l'enrenou del tramvia

...i per damunt de tot un enrenou de ferros

i de xiulits de trens que anaven i venien.

M’aixeque del llit, descalç. La gelor del marbre fereix la planta dels meus peus nus, vencent la vertical fins a la meua columna. Ficant tot el meu cos en estat febril. Sent, a la gola, el fred del sòl.

Comence a caminar, encollint els peus, tractant de repartir el meu pes, entre el taló i els dits. Protegint  les terminacions nervioses. Entropesse amb algo que deuen ser les meues sabates. No se m’ocurreix ficar-me-les. No em servirien. 

Palpant bolígrafs i papers arrugats, trobe el botó. Encenc el llum i mire la pols, sobre els meus llibres. Em quede quiet, i m'espante. La pols deu ser com la sorra d'un rellotge. Un rellotge que avança malgrat que no li dones la volta. La pols és la sorra que, no podent tornar a l'altre compartiment, s'esmuny del rellotge de la vida. Car no pot parar, ha d'avançar com siga. I cau sobre mi, mentre dorm. I cau sobre les meues coses.

M’assec, recolzant els talons a la vora de la cadira. que em talla la planta dels peus. Trobe el llit en un racó. No sé per què, em sorpren veure'l. La penombra el mulla. L’observe pacient, com si esperés que alguna cosa hi anés a passar. Però res es mou entre els llençols vells, engroguits. Fins i tot a mi em costa moure'ls, quan hi estic a dintre. Baixe els peus i els aprete contra el terra amb tota la força que puc treure. Desapareix, lentament, la sensació de fred. Tambè, al cap d'uns segons, la marca dels peus. Però això jo no ho veig. M’agafe el clatell amb les dos mans. La son m'envaeix, però no puc dormir. No sé que hi faig despert.

Llavors el torne a sentir. Com tantes i tantes nits, sempre puntual. Una puntualitat aleatòriament precisa. Apegalosa. Sempre disposat a obrir-me les parpelles de cop, sense sentir-lo apropar-se. Aquesta vegada però, sense saber-ho jo, l’esperava.

Car l’he escoltat sempre.

Quan m’asseia sol, i pensava en les parelles lentíssimes. I em torbava el seu soroll. De telèfons bullint. L’esdevenir continu, segur, d’una estació i una altra. El cruixir de les barres on agafar-se, per no caure. La remor de quatre sabates lentes...

I altres vegades, quan m’asseia amarat fins als ossos, de foscor, i  tractava d’esbrinar en la obscuritat la manera en que algú jeia, vençut, al meu llit, fet seu. I m’inquietava el seu soroll de països. De clandestinitat espontània, furtiva. Esporàdica. D’anonimat ferotge. Del telèfon mut. El soroll terrible d’espines clavades, d’oportunitats perdudes. El fregament violent contra la via, intentant escapar-ne en cada corba...

No importa el que faça. No importa com ho faça.

Sempre, tard o d’hora, torne a sentir l’enrenou del tramvia.