Saltar o caure

"... como si estuviese en lo alto de una roca midiendo sus fuerzas con el mar, no por temer que en la lisa superfície se ocultasen animales devoradores o arrecifes que pudieran desgarrar sus carnes, sino como quien, simplemente, interroga a su propio valor para saltar."

- Tío, me voy a caer.

- No te caigas. Salta.

- Y una vez salte, ¿qué?

- Pues eso, ¿qué?

- Que no sé como voy a llegar abajo.

- No sabes ni como vas a saltar.

- No sé ni como voy a caer.

- Pues ya está, no sabes nada.

- Ni para bien ni para mal.

- Exacto.

….

- Parece que hace viento.

- Es mucho mejor.

- ¿Por?

- No querrás una caída suave, en línea recta. Para eso te quedas aquí.

- ¿Es mejor ir dando bandazos?

- Siempre.

...

- Sabes, siento algo extraño.

- ¿El qué? ¿Dolor?

- No. No es dolor...

- ¿Pero dónde?

- En el pecho… o no, en el estómago… 

- Eso es vértigo.

- ¿Vértigo?

- Sí, lo notas cuando estás a punto de caer. O de lanzarte.

- Creo que ya lo sentí alguna vez… aunque no así.

- Los saltos nunca son iguales.

…

- ¿Ves algo?

- Sólo veo un color. Solo se ve azul.

- ¿Y te gusta, o te asusta?

- Me calma.

…

- Lo tengo decidido.

- ¿Qué vas a hacer?

- Voy a saltar.

- Vences tus dudas y te arriesgas, sin importarte que pueda salir mal. Eres valiente.

- No es exactamente eso.

- ¿Y qué es sino?

- Que una vez esté en el aire, ya no hay marcha atrás.  

- Bueno... a mí me vale.

 

Vall de l'estrany

                                                        







 ... and then taking from his wallet                   
 an old schedule of trains, he'll say                     
 I told you when I came, I was a stranger

Hi costa pujar, molt. I sol, més. Però has de pujar-hi sol, alguna vegada has de fer-ho. I ningú et pot acompanyar. O no veuràs el que has vingut a veure.

 Seuràs en la pedra, cara a la vall. La terra es va moure fa milions d’anys per aconseguir ficar-la allí, al lloc precís, d’aquella manera, la orientació precisa. Seuràs i tota la vall et vorà. Perquè no eres tu qui la mirarà; ella t’observarà a tu. Per l’esforç de la terra en parir-la, s’originà aquella xicoteta lloma d’allà lluny. Sembla que estigués allí per estar, sols perquè sí. Per accident. Geogràfic. Eres tu.

No sentiràs res, ni tan sols un simple enrenou de tramvia. T’envairà la sensació d’estar essent jutjat. Sembla un lloc privilegiat, però és alguna cosa més.

 Miraràs enfront. La muntanya et mostrarà, amenaçant, unes roques mil·lenàries. Et miraran, desconfiants, temoroses de tu. Són els seus ullals. Als llavis de la muntanya hi llegiràs una pregunta; qui eres, voldran saber. No gosaràs respondre’ls, car no sabràs què. 

 Miraràs cap a baix, cap als arbres, temorosos també, però per tu. Res podran fer si caus, encara que ho desitgessin. Fixa't be, hauràs d'aprendre d'ells.

 Sentiràs com passa el vent entre les seues branques. És en eixe moment quan aprofiten per a murmurar. T’ho he d’explicar. Ells parlen, però no poden transmetre les paraules, necessiten que del vent per fer-ho. Les paraules dels arbres son xicotetes partícules que no sabem desxifrar.

 Sorgeixen a la terra, car la terra és ja arbre. No ho oblides mai. La llavor trenca, les arrels comencen a envair la terra, que les entrellaça. Travessant-la. Ocupant-la. Però sols el necessari. Sols el suficient per a cimentar la soca. Entre elles, la terra es sent lliure, malgrat no ser-ho. Pot moure’s. Respira. En eixa llibertat, s’uneixen, terra i arrel. Sols en eixa llibertat, has d'entendre-ho. Terra i soca, i branques. La terra fa l’arbre seu, l’alimenta, l’agafa fort quan fa vent. Es buidaria per nodrir-lo. S’assecaria per satisfer la seva set. Li donaria tot el que té. Però l’arbre sols agafa el que necessita. Mai més del que necessita. Mai.

 Allí, com apartats de la resta, tal vegada observes dos arbres diferents; comparteixen terra. Les seues arrels van perforar la mateixa terra. Ningun arbre es va negar, car la terra és seua, però no li pertany. Si un arbre mor, l’altre potser morirà també, car la terra potser estarà trista. I s’oblidarà de nodrir-lo. Perdrà les forces per sostenir-lo, perquè la terra mor també, perquè la terra és ja arbre. O tal vegada la terra flueixi, i altra terra, amb més força, vingui per a unir-s'hi a ell. De vegades passa.

 Tornarà a bufar el vent. Potser sentis que alguna cosa se't posa al rostre. T’hi passaràs la mà per la cara. Probablement seran paraules d’arbre. Si són negres, d’un negre intens, serà perquè les arrels d’aquest arbre s’endinsen molt a la terra. I d’allà venen. Com t'ho puc explicar? Saps, les absorbeixen les arrels, que les transfereixen al tronc disperses en la sàvia, a través del xilema. Han de travessar tot el tronc. Tot el tronc, tot l’arbre, ha de saber què es vol dir. Desprès flueixen fins a les branques, que finalment les reparteixen per les fulles, al punt més alt, on més fàcil puga arribar el vent, des d’on puga dispersar-les més lluny. Perquè els arbres parlen, però no decideixen amb qui. No saben on van a arribar les seues paraules, qui les va a assimilar. Nosaltres sols les escoltem, ells les assimilen. Per això mai les podrem comprendre.

 I en arribar a les fulles d’altres, fan el camí invers, fins a l’arrel. És un procés lent. De vegades, quan s'assimilen, ja no tenen sentit; ja és tard. Però què és ràpid i què és lent, quan tens segles per davant. Sí que ho sabem, quan sols hi tens un grapat d’anys.

 Hi veuràs un camí, a l’esquerra. Marcat. Desbrossat. Nu. Sec. Preparat. Però veuràs que no porta enlloc. O sí. A una paret vertical. Impossible de pujar. Des d’on és impossible avançar. On quedes encallat.

 A l’altre costat de la muntanya, veuràs una llum. Tal vegada hages d’arribar enllà, tal vegada es tracte d'això. Però hauràs d’arribar abans fins la muntanya. Buscar un camí ple de brossa, d'arbres... no serà fàcil, hauràs de fer-lo tu. Una vegada allí, hauràs de passar junt a les roques amenaçants. Tindràs por.

Però recorda on estàs assegut.

l'enrenou del tramvia

...i per damunt de tot un enrenou de ferros

i de xiulits de trens que anaven i venien.

M’aixeque del llit, descalç. La gelor del marbre fereix la planta dels meus peus nus, vencent la vertical fins a la meua columna. Ficant tot el meu cos en estat febril. Sent, a la gola, el fred del sòl.

Comence a caminar, encollint els peus, tractant de repartir el meu pes, entre el taló i els dits. Protegint  les terminacions nervioses. Entropesse amb algo que deuen ser les meues sabates. No se m’ocurreix ficar-me-les. No em servirien. 

Palpant bolígrafs i papers arrugats, trobe el botó. Encenc el llum i mire la pols, sobre els meus llibres. Em quede quiet, i m'espante. La pols deu ser com la sorra d'un rellotge. Un rellotge que avança malgrat que no li dones la volta. La pols és la sorra que, no podent tornar a l'altre compartiment, s'esmuny del rellotge de la vida. Car no pot parar, ha d'avançar com siga. I cau sobre mi, mentre dorm. I cau sobre les meues coses.

M’assec, recolzant els talons a la vora de la cadira. que em talla la planta dels peus. Trobe el llit en un racó. No sé per què, em sorpren veure'l. La penombra el mulla. L’observe pacient, com si esperés que alguna cosa hi anés a passar. Però res es mou entre els llençols vells, engroguits. Fins i tot a mi em costa moure'ls, quan hi estic a dintre. Baixe els peus i els aprete contra el terra amb tota la força que puc treure. Desapareix, lentament, la sensació de fred. Tambè, al cap d'uns segons, la marca dels peus. Però això jo no ho veig. M’agafe el clatell amb les dos mans. La son m'envaeix, però no puc dormir. No sé que hi faig despert.

Llavors el torne a sentir. Com tantes i tantes nits, sempre puntual. Una puntualitat aleatòriament precisa. Apegalosa. Sempre disposat a obrir-me les parpelles de cop, sense sentir-lo apropar-se. Aquesta vegada però, sense saber-ho jo, l’esperava.

Car l’he escoltat sempre.

Quan m’asseia sol, i pensava en les parelles lentíssimes. I em torbava el seu soroll. De telèfons bullint. L’esdevenir continu, segur, d’una estació i una altra. El cruixir de les barres on agafar-se, per no caure. La remor de quatre sabates lentes...

I altres vegades, quan m’asseia amarat fins als ossos, de foscor, i  tractava d’esbrinar en la obscuritat la manera en que algú jeia, vençut, al meu llit, fet seu. I m’inquietava el seu soroll de països. De clandestinitat espontània, furtiva. Esporàdica. D’anonimat ferotge. Del telèfon mut. El soroll terrible d’espines clavades, d’oportunitats perdudes. El fregament violent contra la via, intentant escapar-ne en cada corba...

No importa el que faça. No importa com ho faça.

Sempre, tard o d’hora, torne a sentir l’enrenou del tramvia.

Ensayo sobre la ceguera

Arribem a Facultats, eixim del metro i vegem a molta gent. Val, bona senyal. Però de sobte sentim allí al fons a una batucada. Però gran, res d’un tio amb tamboret. La gent al voltant, aplaudint quan acaben, esvalotats. Passa gent per davant nostre, botant i rient. Açò em fa mala olor.

Fa bon temps. Ens acostem i vegem a la gent contenta, feliç, de conya. De repent, una xaranga. Una xaranga! Em sent al passacarrers d’una falla, tal qual. Han tocat “el caballo camina palante...”. Quasi caic desplomat. Crec que intentaven fer algun càntic com "la educación camina patrás" o algo així. I la gent cap avant i cap enrere, i després “eo, eo eeeeeo”...

És, allò que sentim a les notícies, una manifestació “con ambiente festivo”. Per a mi, no hi ha manera més clara de tombar el sentit d’una manifestació de protesta que dir que te un ambient festiu. A veure, jo no dic que, per exemple, si es fa una manifestació per la independència, al que vaja es senta feliç de veure’s arropat per gent amb el seu pensar polític. Que qui siga tornero-fresador vaja a un congrés de tornero-fresadores i no càpiga en sí de goig. Ací es pot estar satisfet de veure que la gent ha acudit, se’t pot escapar un somriure d’orgull... però de festa? S’està protestant, per retallades i per ósties, i veig a alguns amb litrones.

Mai generalitze, però veient-ho amb perspectiva, quan m’he ficat a un costat del carrer per a veure’ls passar, pareixia que a la gent li agradava el que li haguessin donat motius per a eixir al carrer. Ja no el fet d’eixir, sino el que li haguessin donat excusa per a fer-ho. Era un dia de festa, gracies a la vaga no havien tingut classe. Jo no crec que hi ha que donar visibilitat a la protesta i en pau, hi ha que donar sentit. L‘altra la vaig veure seriosa, amb força. Aquesta era un assaig per a Falles.

La setmana passada, la gent tenia ràbia. Molts inclús estic segur que passaren mala nit, per les imatges del dia anterior, enutjats. Anàrem on varem voler. Tot el camí cridant consignes, que si bé és cert que algunes no venien a compte, eren una manera de mostrar el cabreig que teníem. Passàvem per davant dels nacionals i se’ns enduien els dimonis. Anàrem a desfogar-nos a llocs concrets i significatius; la seu del PP, jefatura, delegació... Amb ganes de mossegar. Hui, cares d’alegria per to arreu.

No dubte que molts han anat per seguir lluitant (com la meua germana). Que molts no estaven contents, ni alegres, estaven a lo que s’havia d’estar (sempre des del meu punt de vista, no faig sentències), a cridar i a manifestar-se, però he anat cap avant i cap enrere durant el trajecte i el que veia era un dia de festa. I molts direu que això no és roïn, per allò de unit, alegre i combatiu... no veig lloc per a l’alegria en tot açò. Ens la estan clavant doblegada, si no ens l’han estampada a la cara. Que m’expliquen la gràcia.

Un tema important és el de les banderes. Si l’altre dia no en vaig veure, hui allò pareixia la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics. No entenc per què hi ha tanta gent que no pot anar sols en el seu nom a una manifestació, que jo suposava apartidista (almenys així intentava defensar-la als que ens acusaven de ser un grapat de rojos). A pit descobert, sense banderes. És a dir, em pareix molt be que sigues comuniste, anarquiste o el que vulgues. Per tant, si vas a una manifestació que munta el PCE, empaperat si vols de roig. O si la fa la CNT, pintat la cara de roig i negre. Però a una manifestació com aquesta, per què no pots representar-te a tu a soles? Per què necessites uns colors, uns símbols, sota els que resguardar-te? Per què necessites fer saber a la gent la teua ideologia? Es que estàs ací per ideologia, o per dignitat? Si vens és sols perquè eres comuniste, maulet... o perquè eres persona? Per què tenim sempre eixa necessitat d’encasellar-nos? Per què he d’anar a una manifestació rodejat de banderes, sense que ningú em pregunte si alguna és la meua? L’unica bandera que jo puc portar, sóc jo mateix. Segur que molts pensareu que cadascú faça el que vulga, que per això és lliure i tal, però com jo també sóc lliure per a opinar, ho dic. M’emporte jo una bandera del Politècnic a la comunió d’un nebot, per a que sàpiguen on m’he tret la carrera?

Altre tema són els paperets que et van donant, cadascú donant informació de lo seu. Que si la CNT, que si el PCE... per què? Hi havia molta gent que s’havia ficat una pegatina on hi havia unes estisores amb el símbol de prohibit, i baix a la dreta el símbol de la oz i el martell. En plan “el partido comunista patrocina esta protesta”. Em semblava un camp de cultiu on tots volien pescar alguna cosa.

Alguns direu “és per fer saber que tal o qual partit recolza açò...”. Per què ho fas en nom del teu partit? Per què no ho fas sols amb el teu nom? Eres més important que jo per vindre en nom d’un partit?

Un cas important és el president de la Federació valenciana d’Estudiants. No em vaig a clavar amb ell, car sembla que tot açò li ha vingut gran. Però no entenc com era de necessari reunir-se amb alguns partits polítics. Per a què? Què van a fer per tu? Siguen o no els que manen, participen d’aquest circ on votes un dia, i calles quatre anys. I podràs estar més d’acord amb el que fan uns o altres, però per què has d’acudir a ells? Recorde la cara del babau de l’Alarte quan s’acostava amb el xic aquest cap als periodistes, amb mig somriure... en plan “mira que bueno soy, me reúno con el chavalillo éste y me gano unos votos”. Què t’ha d’aportar Alarte, que no pinta res a València? Que li has d’explicar que no sàpiguen ells ja? Si no actuen no és per ignorància, és per comoditat.

Els que esteu preocupats per la quantitat, vos diré que tranquils, que hui hi havia molta penya. Però jo avui he après que l’èxit d’una manifestació no es mesura pel nombre de gent que hi acudeix.

I no sempre, però en casos com aquest jo prefereix un poble unit, rabiós i combatiu.

P.D: Podeu replicar-me el que vulgueu, aquest blog no té censura. És més, m’agradaria saber el vostre punt de vista.

P.D 2: Tot açò no implica que passe ja del tema. Jo vull seguir anant i reivindicant. Sols és la decepció del dia.

P.D 3: Espere que açò no em coste una germana (I love you sister)