Confí del món

Confinament. Dia 11

Havia contestat al seu últim missatge? Havia pensat en fer-ho, però ho havia fet? No, no ho havia fet. N’estava segur.

I el mòbil, on el tenia? El va buscar desesperat, per la cuina, pel saló... El va trobar en l’habitació del mig, damunt del tap gros de la garrafa que iniciava la filera trencada, la següent que carregaria; l’hauria deixat per tindre les mans lliures i portar millor l’anterior galleda. Va tornar a fer recompte, i va transformar el número d'envasos en dies. No li va agradar el resultat de la divisió; hauria de beure menys aigua.

Va posar el mòbil a carregar; estava apagat, qui sabia des de quan. En engegar-lo, va obrir ràpidament l’aplicació, com si no fos massa tard encara, i estigués a punt d’arribar a l’hora límit. En obrir el seu missatge, es va quedar de pedra; l’havia rebut feia tres dies.

Tres dies? Com podia ser? Era conscient del moment de rebre’l, com si hagués passat feia un instant, o potser ahir. Com a molt ahir.

Va començar a teclejar; inicià el text amb un ”A mi també m’encantaria...”, però no podia fer com si la conversa s’hagués iniciat ara mateix. “Perdona que haja trigat tant, estava ocupat..:”. Ocupat? Amb què? Ni ell ho sabia molt bé. I quina excusa és esta, quan no pots eixir de casa. Va tornar a esborrar el missatge. “Lamente molt ser així. No t’estime, i no passa res, sé que tu a mi tampoc. No t’agrada tant estar amb mi, i de vegades m’evites. Però no estaries gitant-te amb ningú més i, en la soledat de ta casa, penses que no estic tan malament”. Que et vaja tot bé. Una abraçada”.

 Es va dirigir a la finestra; sentia una melangia inesperada, dolça. El feia sentir bé, com els músculs lleugerament cansats després d’un esforç físic. Els músculs; hauria de fer alguna cosa, o s’atrofiarien.

Va treure el cap, sense por a l’aire fresc que pogués córrer; feia un bon dia.

-         - Bonic, ma que eres bonic, angelet. Aguanta una miqueta i estarem junts prompte, quan tot açò passe.

Des de la finestra del costat, la veïna llançava paraules a l’animal. Les llançava amb trossets de carn i fruita, que s’estavellaven en la vorera, deixant un petit rotgle al seu voltant, com d’ona expansiva. L’animal fruïa del convit, i movia la cua com si hagués oblidat la crueltat que l’havia lligat a un arbre. Com si no haguera existit, com si allò no fos culpa d’algú. Simplement menjava  i s’omplia, feliç, la panxa. De tant en tant, plovia un raig d’aigua i formava un toll xicotet davant d’ell, que s’afanyava a llepar. Ningú mirava a dalt ni la reprenia; simplement, baixaven de la vorera per no ser esquitxats.

Ella treia mig cos fora per llançar l’aliment; el seu tors quedava exposat i, des de la finestra d’ell, si hi parés atenció, es podrien entreveure els pits lliures baix la bata que es descordava, una mica, en cada tirada. Però no la mirava. Mirava al cel i l’escoltava, deixant-se acariciar per les paraules.

-Quina careta tens, i que bo que eres; tu tranquil, que tot anirà bé. Prompte et tindré amb mi.

Hi havia un sol lleuger que feia aclucar els ulls, sense molestar massa.

Confí del món

Confinament. Dia 8

Es va deixar caure a la butaca amb tot el pes, soltant de colp la tensió dels genolls. En enfonsar-se al coixí va desprendre’s la pols acumulada. Algunes motes brillaren com guspires ínfimes, a penes àtoms nuclears, en ser travessades pels raigs de sol que entraven per la finestra.

No pot ser. Açò és un niu de merda.

Va arrossegar la butaca pel saló, costosament, agafant-la amb dos dits. Va mirar pel forat i, en no veure ningú, va obrir la porta de casa amb el colze. Amb la planta del peu va treure el seient a fora. Va tancar immediatament, amb una puntada, i el colp va fer tremolar la paret uns segons.  Es va llavar i va llençar la roba a la rentadora; hora i mitja, seixanta graus.

Va agafar l’única cadira que hi havia a la taula de la cuina, on menjava, i la va plantar enmig del saló. Va treure el coixinet que la cobria, i va posar les natges en la fusta dura d’aglomerat. Va acomodar l’esquena al respatller d’alumini, fred i corbat.

Estàs bé, el cos no necessita més.

Encarava decidit un nou dia amb moltes coses a fer, malgrat l’incident de la butaca; totes les necessàries per no contagiar-se, i no eren poques. Es trobava, fins i tot, content, com qui té feina a fer i sap que la recompensa paga la pena.  Lo de l’altre va ser, tan sols, un esglai, va pensar; seguia sa, el cos s’avenia a la nova situació.

Es disposava a organitzar les tasques quan va sentir, sobtós, un soroll. Li va tallar l’alè; als pocs segons, altra vegada. Semblava venir d’un lloc proper, però ocult, com si nasqués d’alguna gruta poc profunda. Creixia a poc a poc, orgànica, la seua intensitat, però no com si augmentés el volum; era com si s’estengués per tot arreu. Quan semblava  que s’anava a desbocar i envair-ho tot, es tallava d’arrel.

Sabia el que era, i d’on venia. No hi havia dubte. Va tornar a respirar, amb ritme entretallat per l’excitació.

Va córrer la cortina i va empènyer la cadira fins a la paret divisòria dels dos pisos. Recolzava el cap contra el mur. En la tensió del cos, sentia les vèrtebres clavant-se en les barres de l’espatllera.

Al terra, davant seu, el mòbil va vibrar, il·luminant l’estança en penombra. “Tant de bo tu i jo junts, tancats al teu pis”. Li va fer fàstic. Amb quin de tots els fluids l’infectaria?

Confí del món

Confinament. Dia 7

Lladrava un gos.

Al principi sentia el lladruc dins del somni; un somni dens, desassossegat. Un malson. Tornava a casa després de comprar vitualles. Ho feia a una hora segura, tranquil·la, sense ningú al carrer. Sentia, en la llunyania, com bordava un gos, constantment, amb precisió de metrònom. De sobte, van aparèixer per les cantonades grups de gent en silenci, rius d’individus que es dirigien cap on ell estava. Sense córrer, sense nervis, però sense aturar-se. Ell va voler fugir, veloç, però les cames no responien.

Arribà a l’entrada del seu edifici, i va ficar la clau en el pany; va empentar la porta amb energia i va dirigir-se a l’escala, més tranquil, creient-se a bon recer. Els lladrucs, emperò, augmentaven d’intensitat, retronant dins de l’edifici. No reconeixia aquell gos com un gos del veïnat. En ficar el peu al primer escaló, el va estranyar no sentir el colp sec amb que es tancava la porta de fusta pesada, ni el vibrar de les fulles de vidre. Va girar-se i va veure allí, tot just darrere seu, a la turba, en silenci, quieta, mirant-lo. El cor li va eixir per la boca; al món real, rodolava pel matalàs, suant, desfent el llit. Al món dels somnis, va pujar els graons com va poder, perdent part dels queviures.

Mentre pujava, sentia el frec sord de la roba de tots i cadascun dels que el seguien, i el gos cada vegada més a prop. En arribar al seu replanell, es va quedar glaçat; davant d’ell, guardant la porta del seu pis, un gos de presa, d’aspecte aterridor. Violent, descarregava dentades a l’aire, mirant-lo furiosament, sense moure’s d’on estava. Però la gent ja estava allí, a un metre d’ell. Algú va començar a tossir, i tots el seguiren, esperonats pel líder. Va llançar-se cap en davant, decidint el seu final. Es va despertat tot just quan la mandíbula es tancava al voltant del seu coll, abans que les dents s’internaren en la carn.

Es va calmar, en adonar-se del que realment passava. Del carrer. Ve del carrer.

Es va ficar una dessuadora, esta vegada, i va dirigir-se a la finestra del saló. En obrir-la, els lladrucs es van entendre com gemecs, més que mostres d’ira, i va sentir compassió en veure’l; lligat a un arbre, on tothom deixava als animals quan entraven al supermercat, un gos mitjà tibava la corda tot el que podia, amb els ulls fixes a l’interior. Ú diria que intentava veure a través de la porta, dels mateixos murs. Com si pogués veure algú a dintre; algú que eixiria, en qualsevol moment, per deslligar-lo i portar-lo a casa.

Fills de puta, va dir algú, serenament, a prop d’ell.

Al seu costat, uns pocs metres més enllà, la veïna el mirava, amb un mig riure o un gest de menyspreu del llavi superior. Exhalava el fum del tabac que sostenia amb la mà dreta, un fum que semblava el vestigi tangible de les paraules que acabava de proferir. Ell va assentir com va poder.

A poc a poc, els lladrucs es van estendre. Van començar com ressonàncies del pobre animal, l’eco del seu turment, però poc a poc va esdevindre un vertader cor de lladrucs escampats per tota la ciutat, que semblaven respondre a les preguntes que el gos captiu llançava a l’aire.

Alguna resposta degué satisfer-lo, perquè va canviar la direcció dels seus ulls, va moure lleugerament, quasi imperceptible, la punta de la cua, i es va gitar al terra, doblegant-se sobre sí mateix, resignat però tranquil, encaixant el cap entre les potes del darrere.

Confí del món

Confinament. Dia 6

Es va ficar en la dutxa. L’aigua començà a rajar freda; la sentia als dits dels peus, que s’encongien. Quan per fi va temperar-se,  ja s’havia format al fons de la banyera una bassa d’uns dos dits de fondària. Havia oblidat desembussar el desguàs, i ara el molestava profundament. Des de quan estava així? No era capaç de recordar-ho. I quant feia que no es dutxava? La sensació de l’aigua baixant des del cap, per tot el pit i l’esquena, li era vagament nova, com ho són les coses quotidianes que tornem a fer després d’un temps.

Es va fregar amb sabó, el mateix pel cap i pel cos. Havia afegit, prèviament, unes gotes de lleixiu. En baixar del pit al ventre, i d’ací al el sexe, va sentir una lleugera erecció. Tampoc recordava quant de temps feia que no es masturbava. Mentre s’acaronava el gland en cercles, intentant consolidar la tensió del membre, va notar com l’estany li arribava ja als turmells. Va imaginar l’esperma caient en la massa d’aigua, les gotes blanques descabdellant-se lentament en la matriu del líquid transparent, pesadament, espessament, enterbolint-lo. Enganxant-se-li a la pell. Li va fer fàstic. Va tractar de lluitar contra aquesta idea, fer-la fora, centrar-se en algun record del cos d’ella, però el membre es va desunflar del tot, i es va sentir estúpid agitant, lànguidament, el trist apèndix. Es va aclarir el sabó ràpidament, i va eixir de la banyera.

Mentre s’assecava, s’olorava la pell, provant d’apreciar l’aroma, però no va ser capaç de notar res. No apreciava un perfum més agradable, un flaire més dolç que el que tenia uns minuts abans. En ficar-se la roba, tampoc es va sentir més net; de fet, percebia a la pell una lluita amb els teixits, com si hagués perdut un tel sedós que l’embolcava. Com si, abans, el borrissol que li cobria tot el cos fera, de la pell, vellut; un vellut ara sec, mort, aspre.

Confí del món

Confinament. Dia V

Va sentir, mentre dormia, un pes al pit.

Es va despertar, exaltat, com si li hagués caigut alguna cosa a sobre. Encara era de nit. Va obrir bé els ulls, immòbil, esperant amb impaciència la dilatació de la pupil·la. Va escodrinyar la foscor. Sols el buit negre. Es va atrevir, per fi, a moure les mans fins al tòrax; no va trobar res, sols la samarreta suada.

Es va alçar en dos cops; el primer, el mal al seny el va tombar de nou al llit. Va haver de comptar fins a deu, per animar-se, i va arribar al bany, trontollant per l'entumiment dels músculs. Va subjectar-se al lavabo mentre tractava de recobrar l’alè; l’aire entrava per la boca entreoberta poc a poc, a penes hi passava per la gola un bri d’herba. Era sols un fil d’aigua verda en un riu sec. El nas s’havia tancat completament.

La por li bategava a dintre; ja està, ha entrat. Però com? Com!? Per la finestra, segur! Ho sabia, ho sabia! Hauria d’haver-me conformat en respirar el mateix aire, una vegada i una altra, fins extraure’n tot l’oxigen, fins exhaurir-lo! Tot tancat, tot tancat! Ho sabia.

Mirava a l’espill i reia maliciosament, com qui veu algú enfonsant-se i pensa “ja t’ho vaig dir”. Com qui es planta davant d’algú superb demanant ajuda i li amolla, venjatiu: ara et fots! Com qui perd la por perquè ja està tot perdut.

Va arribar al saló, i es va deixar caure al terra, junt a la finestra, paral·lel al vidre. Des del sòl, panxa amunt, mirava el cel buscant alguna estrella, però estava cobert aquesta nit. No sabia quina hora era. De sobte, en davallada, el parpelleig d’una llum roja.

Era estrany. La visió d’un avió aterrant el feia ser conscient de quant de temps feia que no en veia cap, a la seua franja d’horitzó, normalment atapeïda. Potser des d’abans que tot esclatés? Abans del confinament? Què importava. Estava tot perdut.

Mentre es perdia en cavil·lacions, el fred del terra li entrava per l’esquena i el relaxava. Poc a poc, els pulmons i la tràquea s’obrien, l’aire hi entrava amb més cabdal, i l’ansietat s’esvaïa. Es va quedar adormit.

Confí del món

Confinament. Dia 4

Havia d’haver marxat?

El dia abans que confinaren les ciutats definitivament, molts van aprofitar per tornar a casa; la majoria, joves de trenta anys, fills de la crisi, exiliats d’uns pobles agrícoles que no oferien cap futur.  L’anunci del govern va provocar una estampida, i les autopistes col·lapsaren a mitja nit.

El divertia veure les imatges a les xarxes socials. S'hi veien cotxes plens, baixant per l’AP7 cap a la casa familiar, la llar, el refugi on els esperava, amb els braços oberts, la població de més risc; adults fregant la setantena. Com si fugiren de la infecció; com si no la portaren a dintre, o a sobre, o com si no s’abocaren a ella. En perpendicular, un grapat d’adults en la seixantena enfilaven l’AP3 cap a l’est, sense importar-los els joves, ni els vells, ni res de res.

Ell no ho va pensar en ningun moment, i ara es preguntava per què. No volia ficar en risc als pares, deia en veu alta mirant a la paret. No volies estar amb els pares, responia una veu dins del seu cap. Es sentia malament, però es consolava; no és per ells. No és res personal.

Hi havia a l’ambient una certa olor d’humitat, una olor de roba estesa i deixada assecar a l’interior, a finestra tancada. Es sentia incòmode; el tuf el feia pensar en fongs. S’imaginava el tercer regne dels éssers vius conquerint cada racó de la casa. Ja veia els cantons, els sòcols, les frontisses de les portes envaïdes per colors verds i marrons, discontinus i putrefactes. Li entraven ois de pensar en obrir les llaunes i trobar-s’ho tot florit, pudent, consumit. Va obrir la finestra, a disgust, altra vegada.

Treia la roba de l’estenedor i l’acumulava a la butaca; quasi podia sentir-se el frec del tèxtil sec amb la pell, mentre recollia. Les peces cruixien dèbilment quan les doblegava, cada vegada menys elàstiques, menys esponjoses, mentre els colors i la tendresa es diluïen en lleixiu.   

Confí del món

Confinament. Dia 3

S’havia gitat tard el dia anterior, i va decidir dormir sense posar-se cap despertador; a les huit i mitja, emperò, l’enrenou del carrer el va treure del somni. 

Va alçar-se pesadament i, arrossegant els peus, arribà a la finestra. Després de dubtar, va decidir obrir-la, per primera vegada en tres dies; l'aire fresc del matí el va fer sentir nu, com si el pijama que el cobria no fos més que una lleu coberta de paper de seda. Va remoure l'atmosfera parada de l'estança, i va sentir a l'esquena una ràfega. Malgrat el fred, va traure el cap, encuriosit; a sota, unes trenta persones esperaven, apilotonades, a que obriren el supermercat que ocupava els baixos de l’edifici. 

A les nou menys vint, un home que rondava la setantena va començar a colpejar la persiana metàl·lica que els barrava el pas.  Cridava i insultava lleument als treballadors de dintre. A menys deu, els insults ja no eren tan lleus, i dos dones el van acompanyar en l’acte.

Va pensar en escopir un bon gargall, el primer del matí. En l’últim segon, quan la saliva vella de tota la nit i els mocs que havia pogut treure de la gola ja li omplien la boca, quan ja feia el cap enrere per llançar-lo amb força, va veure algú a la finestra del costat. De l’esglai quasi se l’empassa; una cortina de cabell negre envelava un rostre que també mirava avall, els cantons formant dos fletxes lànguides que assenyalaven el brut bestiar de la vorera. Va tenir temps d’enretirar-se tot just quan va notar, pel rabet de l’ull, que el cap es girava en la seua direcció. Va tancar la finestra suaument, procurant no fer soroll. Va córrer a escopir la massa  al lavabo. Es va mirar a l'espill amb odi: encara t'hauràs gelat, imbècil. 

Confí del món

Confinament. Dia 2

Va matinar per llegir el llibre, com si fos una feina que havia de fer. L’havia comprat uns dies abans, amb altres quatre. Els va escollir tranquil·lament; ningú es riuria d’algú que compra cinc libres tot d’una. En pagar, emperò, va creure endevinar un somriure a la boca del llibreter; de què et rius tu, fill de puta.

A la novel·la, una terrible epidèmia de pesta assolava una ciutat del nord d’Àfrica. Els carrers s’omplien de rates i cadàvers. Es va alçar de la butaca, l’únic moble del saló, i va mirar per la finestra; sols veia gent a la terrassa de la xurreria andalusa, amb el brogit típic del diumenge de matí. Es va decebre una mica. En certa manera, són com rates, va pensar, per consolar-se. Un instant després, va sentir vergonya, i va abaixar el cap.

El pis encara feia olor química. Havia repassat els escassos 50 metres on vivia de dalt a baix diverses vegades esta setmana, sempre que entrava del carrer; per sort, ahir va ser l’última. Li coïen un poc els ulls, però això el feia sentir bé. 

Va sentir tossir al replà. “El porc d’enfront, malparit”. Va córrer per segellar l’espai entre la fusta i el parquet, amb un drap mullat en lleixiu; una part dissolta en tres parts d’aigua. Havia descobert que, a eixa concentració, la pell ja no cremava.

Va pensar en trucar als pares, però li va fer mandra. També va pensar en trucar-la a ella, però no va trobar-li el sentit. I els amics estarien bé; no els trucava mai, per què anava a fer-ho ara.

Al carrer, un toc de sirena curt i sec va aixafar tot l’enrenou; un cotxe patrulla s’aturava davant la xurreria i ordenava la clausura de l’establiment. Es dispersaven les rates, portant el virus a tots els indrets d’aquesta ciutat bruta. M’és igual, va pensar. Sols eixiré d’ací quan no hi quede ningú.

Confí del món

Confinament. Dia 1

Confinament

Acció de confinar o de confinar-se en un lloc.

Pena restrictiva de la llibertat, aplicada generalment a delictes polítics.

Aïllament de la persona que està confinada.

En física nuclear, mètode de delimitació espacial d'un plasma. 

Anaven a decretar l’estat d’alarma. A quaranta quilòmetres, ja hi havia tres ciutats aïllades. Uns dies abans, tothom feia vida normal; tot semblava passar molt lluny d’ací. Ara era el moment de l’alarma, de la histèria. Però d'una histèria xicoteta, continguda, com impostada. Una histèria d’actes petits. Una histèria com d'esbargiment de temporada.

És idiota. La gent és idiota. On va eixa ‘uela’? Quina falta farà que baixe ara a llançar uns plàstics! Eixos xiquets en bicicleta són una puta bomba de rellotgeria, que algú els mane a casa! Mira! El subnormal del veí passejant al gos amb tota la tranquil·litat del món... que pixe al terrat, imbècil!

Tot ho deia cridant, rient nerviosament, enutjant-se cada cop més, amb la finestra tancada. Les paraules s'estampaven contra el vidre, entelant-lo; des de fora, si algú l’hagués estat mirant, veuria un cos erecte amb el rostre borrós, desdibuixat. Però ningú el mirava. En rebotar contra el cristall, les paraules es perdien pel pis; hi trobaven un espai quasi buit de mobles, despullat de decoració, i ressonaven en les parets, produint l’eco. Allò el reconfortava, inconscientment; la tornada del so el feia sentir que hi havia algú. Que no estava sol. Però ho estava. De sobte, un altre so, des del fons de l’estómac, el va retirar de la finestra.

Al rebost, la visió multicolor de les llaunes de sopa li alegrava la vista. Obria la porta de tant en tant, fins i tot sense fam, per delectar-se’n.

N’havia comprat una cada dia, dissimuladament, des de feia dos mesos, perquè no se’n rigueren d’ell. Perquè ell no era un covard, ell no era un alarmista. Però està ja ací al costat, pensava llavors. Eixos països estan ací al costat. Tot està ací al costat! De carn i peix, no en va voler saber res. En aquelles llaunes hi havia tot el que necessitava.

Ell no era un covard, es repetia una vegada i una altra. De porta cap enfora, ell no tenia por de res; dintre d’aquelles parets, ho temia tot. Al treball es mostrava seré, i en treia importància, quan eixia el tema. Però des de feia setmanes evitava creuar-se amb els companys pels corredors i, si algú entrava al seu despatx, ell se n’eixia; perdona, deia, tinc molta pressa, mentre girava el cap i feia el possible per no respirar l’aire.

Després de menjar i rentar els plats, va tornar a obrir l’habitació del mig, per fer recompte. Normalment buida, ara estava plena de garrafes d’aigua; allò ho va pensar tard. Va fer provisió uns pocs dies enrere. L’aigua, per l’amor de Déu! Com no ho havia pensat abans! No podia seguir bevent aigua de l’aixeta. 

Havia anat pujant-ne, una per una, les garrafes de quinze quilos. Al supermercat de baix de casa, havia evitat repetir caixa, canviant-se de roba cada vegada que hi tornava. Havia acabat anant a tres llocs diferents; canviava d’establiment quan sentia que el miraven de forma estranya. Però ningú el mirava. A l’últim, als afores de la ciutat, havia anat amb el cotxe; en la tornada, les galledes aixafaven al porta maletes la roba que havia anat canviant-se, com podia, als seients del darrere. 

En dipositar l'última al quarto, que quasi impedia l’obertura normal de la porta, va deixar-se caure al terra, extenuat. Davant d’ell, prop d’una tona líquida romania en formació, continguda en polímers plàstics. Semblava un exèrcit de soldats minúsculs i obesos. Va pensar en Troia, i es va esgarrifar una mica. Va comprovar dos vegades que la porta quedava ben tancada.