Confí del món

Confinament. Dia 7

Lladrava un gos.

Al principi sentia el lladruc dins del somni; un somni dens, desassossegat. Un malson. Tornava a casa després de comprar vitualles. Ho feia a una hora segura, tranquil·la, sense ningú al carrer. Sentia, en la llunyania, com bordava un gos, constantment, amb precisió de metrònom. De sobte, van aparèixer per les cantonades grups de gent en silenci, rius d’individus que es dirigien cap on ell estava. Sense córrer, sense nervis, però sense aturar-se. Ell va voler fugir, veloç, però les cames no responien.

Arribà a l’entrada del seu edifici, i va ficar la clau en el pany; va empentar la porta amb energia i va dirigir-se a l’escala, més tranquil, creient-se a bon recer. Els lladrucs, emperò, augmentaven d’intensitat, retronant dins de l’edifici. No reconeixia aquell gos com un gos del veïnat. En ficar el peu al primer escaló, el va estranyar no sentir el colp sec amb que es tancava la porta de fusta pesada, ni el vibrar de les fulles de vidre. Va girar-se i va veure allí, tot just darrere seu, a la turba, en silenci, quieta, mirant-lo. El cor li va eixir per la boca; al món real, rodolava pel matalàs, suant, desfent el llit. Al món dels somnis, va pujar els graons com va poder, perdent part dels queviures.

Mentre pujava, sentia el frec sord de la roba de tots i cadascun dels que el seguien, i el gos cada vegada més a prop. En arribar al seu replanell, es va quedar glaçat; davant d’ell, guardant la porta del seu pis, un gos de presa, d’aspecte aterridor. Violent, descarregava dentades a l’aire, mirant-lo furiosament, sense moure’s d’on estava. Però la gent ja estava allí, a un metre d’ell. Algú va començar a tossir, i tots el seguiren, esperonats pel líder. Va llançar-se cap en davant, decidint el seu final. Es va despertat tot just quan la mandíbula es tancava al voltant del seu coll, abans que les dents s’internaren en la carn.

Es va calmar, en adonar-se del que realment passava. Del carrer. Ve del carrer.

Es va ficar una dessuadora, esta vegada, i va dirigir-se a la finestra del saló. En obrir-la, els lladrucs es van entendre com gemecs, més que mostres d’ira, i va sentir compassió en veure’l; lligat a un arbre, on tothom deixava als animals quan entraven al supermercat, un gos mitjà tibava la corda tot el que podia, amb els ulls fixes a l’interior. Ú diria que intentava veure a través de la porta, dels mateixos murs. Com si pogués veure algú a dintre; algú que eixiria, en qualsevol moment, per deslligar-lo i portar-lo a casa.

Fills de puta, va dir algú, serenament, a prop d’ell.

Al seu costat, uns pocs metres més enllà, la veïna el mirava, amb un mig riure o un gest de menyspreu del llavi superior. Exhalava el fum del tabac que sostenia amb la mà dreta, un fum que semblava el vestigi tangible de les paraules que acabava de proferir. Ell va assentir com va poder.

A poc a poc, els lladrucs es van estendre. Van començar com ressonàncies del pobre animal, l’eco del seu turment, però poc a poc va esdevindre un vertader cor de lladrucs escampats per tota la ciutat, que semblaven respondre a les preguntes que el gos captiu llançava a l’aire.

Alguna resposta degué satisfer-lo, perquè va canviar la direcció dels seus ulls, va moure lleugerament, quasi imperceptible, la punta de la cua, i es va gitar al terra, doblegant-se sobre sí mateix, resignat però tranquil, encaixant el cap entre les potes del darrere.