Confí del món

Confinament. Dia 2

Va matinar per llegir el llibre, com si fos una feina que havia de fer. L’havia comprat uns dies abans, amb altres quatre. Els va escollir tranquil·lament; ningú es riuria d’algú que compra cinc libres tot d’una. En pagar, emperò, va creure endevinar un somriure a la boca del llibreter; de què et rius tu, fill de puta.

A la novel·la, una terrible epidèmia de pesta assolava una ciutat del nord d’Àfrica. Els carrers s’omplien de rates i cadàvers. Es va alçar de la butaca, l’únic moble del saló, i va mirar per la finestra; sols veia gent a la terrassa de la xurreria andalusa, amb el brogit típic del diumenge de matí. Es va decebre una mica. En certa manera, són com rates, va pensar, per consolar-se. Un instant després, va sentir vergonya, i va abaixar el cap.

El pis encara feia olor química. Havia repassat els escassos 50 metres on vivia de dalt a baix diverses vegades esta setmana, sempre que entrava del carrer; per sort, ahir va ser l’última. Li coïen un poc els ulls, però això el feia sentir bé. 

Va sentir tossir al replà. “El porc d’enfront, malparit”. Va córrer per segellar l’espai entre la fusta i el parquet, amb un drap mullat en lleixiu; una part dissolta en tres parts d’aigua. Havia descobert que, a eixa concentració, la pell ja no cremava.

Va pensar en trucar als pares, però li va fer mandra. També va pensar en trucar-la a ella, però no va trobar-li el sentit. I els amics estarien bé; no els trucava mai, per què anava a fer-ho ara.

Al carrer, un toc de sirena curt i sec va aixafar tot l’enrenou; un cotxe patrulla s’aturava davant la xurreria i ordenava la clausura de l’establiment. Es dispersaven les rates, portant el virus a tots els indrets d’aquesta ciutat bruta. M’és igual, va pensar. Sols eixiré d’ací quan no hi quede ningú.