Confí del món

Confinament. Dia 8

Es va deixar caure a la butaca amb tot el pes, soltant de colp la tensió dels genolls. En enfonsar-se al coixí va desprendre’s la pols acumulada. Algunes motes brillaren com guspires ínfimes, a penes àtoms nuclears, en ser travessades pels raigs de sol que entraven per la finestra.

No pot ser. Açò és un niu de merda.

Va arrossegar la butaca pel saló, costosament, agafant-la amb dos dits. Va mirar pel forat i, en no veure ningú, va obrir la porta de casa amb el colze. Amb la planta del peu va treure el seient a fora. Va tancar immediatament, amb una puntada, i el colp va fer tremolar la paret uns segons.  Es va llavar i va llençar la roba a la rentadora; hora i mitja, seixanta graus.

Va agafar l’única cadira que hi havia a la taula de la cuina, on menjava, i la va plantar enmig del saló. Va treure el coixinet que la cobria, i va posar les natges en la fusta dura d’aglomerat. Va acomodar l’esquena al respatller d’alumini, fred i corbat.

Estàs bé, el cos no necessita més.

Encarava decidit un nou dia amb moltes coses a fer, malgrat l’incident de la butaca; totes les necessàries per no contagiar-se, i no eren poques. Es trobava, fins i tot, content, com qui té feina a fer i sap que la recompensa paga la pena.  Lo de l’altre va ser, tan sols, un esglai, va pensar; seguia sa, el cos s’avenia a la nova situació.

Es disposava a organitzar les tasques quan va sentir, sobtós, un soroll. Li va tallar l’alè; als pocs segons, altra vegada. Semblava venir d’un lloc proper, però ocult, com si nasqués d’alguna gruta poc profunda. Creixia a poc a poc, orgànica, la seua intensitat, però no com si augmentés el volum; era com si s’estengués per tot arreu. Quan semblava  que s’anava a desbocar i envair-ho tot, es tallava d’arrel.

Sabia el que era, i d’on venia. No hi havia dubte. Va tornar a respirar, amb ritme entretallat per l’excitació.

Va córrer la cortina i va empènyer la cadira fins a la paret divisòria dels dos pisos. Recolzava el cap contra el mur. En la tensió del cos, sentia les vèrtebres clavant-se en les barres de l’espatllera.

Al terra, davant seu, el mòbil va vibrar, il·luminant l’estança en penombra. “Tant de bo tu i jo junts, tancats al teu pis”. Li va fer fàstic. Amb quin de tots els fluids l’infectaria?