Confí del món

Confinament. Dia 11

Havia contestat al seu últim missatge? Havia pensat en fer-ho, però ho havia fet? No, no ho havia fet. N’estava segur.

I el mòbil, on el tenia? El va buscar desesperat, per la cuina, pel saló... El va trobar en l’habitació del mig, damunt del tap gros de la garrafa que iniciava la filera trencada, la següent que carregaria; l’hauria deixat per tindre les mans lliures i portar millor l’anterior galleda. Va tornar a fer recompte, i va transformar el número d'envasos en dies. No li va agradar el resultat de la divisió; hauria de beure menys aigua.

Va posar el mòbil a carregar; estava apagat, qui sabia des de quan. En engegar-lo, va obrir ràpidament l’aplicació, com si no fos massa tard encara, i estigués a punt d’arribar a l’hora límit. En obrir el seu missatge, es va quedar de pedra; l’havia rebut feia tres dies.

Tres dies? Com podia ser? Era conscient del moment de rebre’l, com si hagués passat feia un instant, o potser ahir. Com a molt ahir.

Va començar a teclejar; inicià el text amb un ”A mi també m’encantaria...”, però no podia fer com si la conversa s’hagués iniciat ara mateix. “Perdona que haja trigat tant, estava ocupat..:”. Ocupat? Amb què? Ni ell ho sabia molt bé. I quina excusa és esta, quan no pots eixir de casa. Va tornar a esborrar el missatge. “Lamente molt ser així. No t’estime, i no passa res, sé que tu a mi tampoc. No t’agrada tant estar amb mi, i de vegades m’evites. Però no estaries gitant-te amb ningú més i, en la soledat de ta casa, penses que no estic tan malament”. Que et vaja tot bé. Una abraçada”.

 Es va dirigir a la finestra; sentia una melangia inesperada, dolça. El feia sentir bé, com els músculs lleugerament cansats després d’un esforç físic. Els músculs; hauria de fer alguna cosa, o s’atrofiarien.

Va treure el cap, sense por a l’aire fresc que pogués córrer; feia un bon dia.

-         - Bonic, ma que eres bonic, angelet. Aguanta una miqueta i estarem junts prompte, quan tot açò passe.

Des de la finestra del costat, la veïna llançava paraules a l’animal. Les llançava amb trossets de carn i fruita, que s’estavellaven en la vorera, deixant un petit rotgle al seu voltant, com d’ona expansiva. L’animal fruïa del convit, i movia la cua com si hagués oblidat la crueltat que l’havia lligat a un arbre. Com si no haguera existit, com si allò no fos culpa d’algú. Simplement menjava  i s’omplia, feliç, la panxa. De tant en tant, plovia un raig d’aigua i formava un toll xicotet davant d’ell, que s’afanyava a llepar. Ningú mirava a dalt ni la reprenia; simplement, baixaven de la vorera per no ser esquitxats.

Ella treia mig cos fora per llançar l’aliment; el seu tors quedava exposat i, des de la finestra d’ell, si hi parés atenció, es podrien entreveure els pits lliures baix la bata que es descordava, una mica, en cada tirada. Però no la mirava. Mirava al cel i l’escoltava, deixant-se acariciar per les paraules.

-Quina careta tens, i que bo que eres; tu tranquil, que tot anirà bé. Prompte et tindré amb mi.

Hi havia un sol lleuger que feia aclucar els ulls, sense molestar massa.