Confí del món

Confinament. Dia 1

Confinament

Acció de confinar o de confinar-se en un lloc.

Pena restrictiva de la llibertat, aplicada generalment a delictes polítics.

Aïllament de la persona que està confinada.

En física nuclear, mètode de delimitació espacial d'un plasma. 

Anaven a decretar l’estat d’alarma. A quaranta quilòmetres, ja hi havia tres ciutats aïllades. Uns dies abans, tothom feia vida normal; tot semblava passar molt lluny d’ací. Ara era el moment de l’alarma, de la histèria. Però d'una histèria xicoteta, continguda, com impostada. Una histèria d’actes petits. Una histèria com d'esbargiment de temporada.

És idiota. La gent és idiota. On va eixa ‘uela’? Quina falta farà que baixe ara a llançar uns plàstics! Eixos xiquets en bicicleta són una puta bomba de rellotgeria, que algú els mane a casa! Mira! El subnormal del veí passejant al gos amb tota la tranquil·litat del món... que pixe al terrat, imbècil!

Tot ho deia cridant, rient nerviosament, enutjant-se cada cop més, amb la finestra tancada. Les paraules s'estampaven contra el vidre, entelant-lo; des de fora, si algú l’hagués estat mirant, veuria un cos erecte amb el rostre borrós, desdibuixat. Però ningú el mirava. En rebotar contra el cristall, les paraules es perdien pel pis; hi trobaven un espai quasi buit de mobles, despullat de decoració, i ressonaven en les parets, produint l’eco. Allò el reconfortava, inconscientment; la tornada del so el feia sentir que hi havia algú. Que no estava sol. Però ho estava. De sobte, un altre so, des del fons de l’estómac, el va retirar de la finestra.

Al rebost, la visió multicolor de les llaunes de sopa li alegrava la vista. Obria la porta de tant en tant, fins i tot sense fam, per delectar-se’n.

N’havia comprat una cada dia, dissimuladament, des de feia dos mesos, perquè no se’n rigueren d’ell. Perquè ell no era un covard, ell no era un alarmista. Però està ja ací al costat, pensava llavors. Eixos països estan ací al costat. Tot està ací al costat! De carn i peix, no en va voler saber res. En aquelles llaunes hi havia tot el que necessitava.

Ell no era un covard, es repetia una vegada i una altra. De porta cap enfora, ell no tenia por de res; dintre d’aquelles parets, ho temia tot. Al treball es mostrava seré, i en treia importància, quan eixia el tema. Però des de feia setmanes evitava creuar-se amb els companys pels corredors i, si algú entrava al seu despatx, ell se n’eixia; perdona, deia, tinc molta pressa, mentre girava el cap i feia el possible per no respirar l’aire.

Després de menjar i rentar els plats, va tornar a obrir l’habitació del mig, per fer recompte. Normalment buida, ara estava plena de garrafes d’aigua; allò ho va pensar tard. Va fer provisió uns pocs dies enrere. L’aigua, per l’amor de Déu! Com no ho havia pensat abans! No podia seguir bevent aigua de l’aixeta. 

Havia anat pujant-ne, una per una, les garrafes de quinze quilos. Al supermercat de baix de casa, havia evitat repetir caixa, canviant-se de roba cada vegada que hi tornava. Havia acabat anant a tres llocs diferents; canviava d’establiment quan sentia que el miraven de forma estranya. Però ningú el mirava. A l’últim, als afores de la ciutat, havia anat amb el cotxe; en la tornada, les galledes aixafaven al porta maletes la roba que havia anat canviant-se, com podia, als seients del darrere. 

En dipositar l'última al quarto, que quasi impedia l’obertura normal de la porta, va deixar-se caure al terra, extenuat. Davant d’ell, prop d’una tona líquida romania en formació, continguda en polímers plàstics. Semblava un exèrcit de soldats minúsculs i obesos. Va pensar en Troia, i es va esgarrifar una mica. Va comprovar dos vegades que la porta quedava ben tancada.