Confí del món

Confinament. Dia 4

Havia d’haver marxat?

El dia abans que confinaren les ciutats definitivament, molts van aprofitar per tornar a casa; la majoria, joves de trenta anys, fills de la crisi, exiliats d’uns pobles agrícoles que no oferien cap futur.  L’anunci del govern va provocar una estampida, i les autopistes col·lapsaren a mitja nit.

El divertia veure les imatges a les xarxes socials. S'hi veien cotxes plens, baixant per l’AP7 cap a la casa familiar, la llar, el refugi on els esperava, amb els braços oberts, la població de més risc; adults fregant la setantena. Com si fugiren de la infecció; com si no la portaren a dintre, o a sobre, o com si no s’abocaren a ella. En perpendicular, un grapat d’adults en la seixantena enfilaven l’AP3 cap a l’est, sense importar-los els joves, ni els vells, ni res de res.

Ell no ho va pensar en ningun moment, i ara es preguntava per què. No volia ficar en risc als pares, deia en veu alta mirant a la paret. No volies estar amb els pares, responia una veu dins del seu cap. Es sentia malament, però es consolava; no és per ells. No és res personal.

Hi havia a l’ambient una certa olor d’humitat, una olor de roba estesa i deixada assecar a l’interior, a finestra tancada. Es sentia incòmode; el tuf el feia pensar en fongs. S’imaginava el tercer regne dels éssers vius conquerint cada racó de la casa. Ja veia els cantons, els sòcols, les frontisses de les portes envaïdes per colors verds i marrons, discontinus i putrefactes. Li entraven ois de pensar en obrir les llaunes i trobar-s’ho tot florit, pudent, consumit. Va obrir la finestra, a disgust, altra vegada.

Treia la roba de l’estenedor i l’acumulava a la butaca; quasi podia sentir-se el frec del tèxtil sec amb la pell, mentre recollia. Les peces cruixien dèbilment quan les doblegava, cada vegada menys elàstiques, menys esponjoses, mentre els colors i la tendresa es diluïen en lleixiu.