Confí del món

Confinament. Dia 2

Va matinar per llegir el llibre, com si fos una feina que havia de fer. L’havia comprat uns dies abans, amb altres quatre. Els va escollir tranquil·lament; ningú es riuria d’algú que compra cinc libres tot d’una. En pagar, emperò, va creure endevinar un somriure a la boca del llibreter; de què et rius tu, fill de puta.

A la novel·la, una terrible epidèmia de pesta assolava una ciutat del nord d’Àfrica. Els carrers s’omplien de rates i cadàvers. Es va alçar de la butaca, l’únic moble del saló, i va mirar per la finestra; sols veia gent a la terrassa de la xurreria andalusa, amb el brogit típic del diumenge de matí. Es va decebre una mica. En certa manera, són com rates, va pensar, per consolar-se. Un instant després, va sentir vergonya, i va abaixar el cap.

El pis encara feia olor química. Havia repassat els escassos 50 metres on vivia de dalt a baix diverses vegades esta setmana, sempre que entrava del carrer; per sort, ahir va ser l’última. Li coïen un poc els ulls, però això el feia sentir bé. 

Va sentir tossir al replà. “El porc d’enfront, malparit”. Va córrer per segellar l’espai entre la fusta i el parquet, amb un drap mullat en lleixiu; una part dissolta en tres parts d’aigua. Havia descobert que, a eixa concentració, la pell ja no cremava.

Va pensar en trucar als pares, però li va fer mandra. També va pensar en trucar-la a ella, però no va trobar-li el sentit. I els amics estarien bé; no els trucava mai, per què anava a fer-ho ara.

Al carrer, un toc de sirena curt i sec va aixafar tot l’enrenou; un cotxe patrulla s’aturava davant la xurreria i ordenava la clausura de l’establiment. Es dispersaven les rates, portant el virus a tots els indrets d’aquesta ciutat bruta. M’és igual, va pensar. Sols eixiré d’ací quan no hi quede ningú.

Confí del món

Confinament. Dia 1

Confinament

Acció de confinar o de confinar-se en un lloc.

Pena restrictiva de la llibertat, aplicada generalment a delictes polítics.

Aïllament de la persona que està confinada.

En física nuclear, mètode de delimitació espacial d'un plasma. 

Anaven a decretar l’estat d’alarma. A quaranta quilòmetres, ja hi havia tres ciutats aïllades. Uns dies abans, tothom feia vida normal; tot semblava passar molt lluny d’ací. Ara era el moment de l’alarma, de la histèria. Però d'una histèria xicoteta, continguda, com impostada. Una histèria d’actes petits. Una histèria com d'esbargiment de temporada.

És idiota. La gent és idiota. On va eixa ‘uela’? Quina falta farà que baixe ara a llançar uns plàstics! Eixos xiquets en bicicleta són una puta bomba de rellotgeria, que algú els mane a casa! Mira! El subnormal del veí passejant al gos amb tota la tranquil·litat del món... que pixe al terrat, imbècil!

Tot ho deia cridant, rient nerviosament, enutjant-se cada cop més, amb la finestra tancada. Les paraules s'estampaven contra el vidre, entelant-lo; des de fora, si algú l’hagués estat mirant, veuria un cos erecte amb el rostre borrós, desdibuixat. Però ningú el mirava. En rebotar contra el cristall, les paraules es perdien pel pis; hi trobaven un espai quasi buit de mobles, despullat de decoració, i ressonaven en les parets, produint l’eco. Allò el reconfortava, inconscientment; la tornada del so el feia sentir que hi havia algú. Que no estava sol. Però ho estava. De sobte, un altre so, des del fons de l’estómac, el va retirar de la finestra.

Al rebost, la visió multicolor de les llaunes de sopa li alegrava la vista. Obria la porta de tant en tant, fins i tot sense fam, per delectar-se’n.

N’havia comprat una cada dia, dissimuladament, des de feia dos mesos, perquè no se’n rigueren d’ell. Perquè ell no era un covard, ell no era un alarmista. Però està ja ací al costat, pensava llavors. Eixos països estan ací al costat. Tot està ací al costat! De carn i peix, no en va voler saber res. En aquelles llaunes hi havia tot el que necessitava.

Ell no era un covard, es repetia una vegada i una altra. De porta cap enfora, ell no tenia por de res; dintre d’aquelles parets, ho temia tot. Al treball es mostrava seré, i en treia importància, quan eixia el tema. Però des de feia setmanes evitava creuar-se amb els companys pels corredors i, si algú entrava al seu despatx, ell se n’eixia; perdona, deia, tinc molta pressa, mentre girava el cap i feia el possible per no respirar l’aire.

Després de menjar i rentar els plats, va tornar a obrir l’habitació del mig, per fer recompte. Normalment buida, ara estava plena de garrafes d’aigua; allò ho va pensar tard. Va fer provisió uns pocs dies enrere. L’aigua, per l’amor de Déu! Com no ho havia pensat abans! No podia seguir bevent aigua de l’aixeta. 

Havia anat pujant-ne, una per una, les garrafes de quinze quilos. Al supermercat de baix de casa, havia evitat repetir caixa, canviant-se de roba cada vegada que hi tornava. Havia acabat anant a tres llocs diferents; canviava d’establiment quan sentia que el miraven de forma estranya. Però ningú el mirava. A l’últim, als afores de la ciutat, havia anat amb el cotxe; en la tornada, les galledes aixafaven al porta maletes la roba que havia anat canviant-se, com podia, als seients del darrere. 

En dipositar l'última al quarto, que quasi impedia l’obertura normal de la porta, va deixar-se caure al terra, extenuat. Davant d’ell, prop d’una tona líquida romania en formació, continguda en polímers plàstics. Semblava un exèrcit de soldats minúsculs i obesos. Va pensar en Troia, i es va esgarrifar una mica. Va comprovar dos vegades que la porta quedava ben tancada.

Cementiri de Bausén

- No! – digué cridant - . De cap manera! Sabíeu que açò passaria! 

La por el va envair. Era la resposta que esperava, l’única possible, encara que intentara enganyar-se, uns moments abans, camí de l’església. Però... i el perdó? No anava del perdó, tot allò? De clemència? Després de cavil•lar uns segons, es va renyir a sí mateix. “Però per què? Per què el perdó? Per estimar-se?” Per aquells fills, l’únic que tenien? Podia ser una ofensa voler-se? Podien ser aquelles criatures una ofensa a Deu?

Va tancar la porta tremolant. No sabia el temps que havia passat allà dins, ni tot el que havien parlat, ni recordava haver baixat les escales fins sortir-ne; després del primer “no”, la consciència se’l va endur d’allà, cap a les muntanyes, per no ofegar-se.

La terra no seria ja tan dura; era primavera. Qui podria deixar-li una pala? Però com podia preguntar-se, això? Com podria, simplement, fer un forat al bosc, i ficar-hi a dintre el que més volia? Havia de fer-ho, emperò. No hi havia més opció; les portes del cementeri s’havien tancat per a ella, per a sempre.

Els peus pesaven, camí de casa. “Podíem haver pagat aquells diners!”, s’exigia i es preguntava, a la vegada. “Tu i el teu orgull imbècil!”. Va arribar a casa, l’última del poble, mirant el terra.

A l’única cambra, el cos malferit per la pneumònia començava a prendre el rictus. No volia mirar-la. No era així, com volia recordar-la; volia fer-ho baix d’ell, o a sobre, fent un fill, amb molt d’amor. Els fills, va mirar els fills; en aquells rostres d’infant es barrejava la pena, una pena que encara no comprenien, amb la por a un cos mort a dins de casa. La por no necessita que l'entenguen. Es va apropar i li va agafar la mà, ja freda. La va mirar amb els ulls mig closos; no volia deixar-la sola.

- És vostra mare - murmura.

De sobte veu dos rostres inesperats, i s’espanta. Els ulls de les veïnes, amb qui recorda ara haver deixat els xiquets, el tornen a la realitat. Els diu que no amb el cap, mirant al terra. Les dos dones s’aixequen, li donen el condol, i marxen decidides. “Tindran pressa”, pensa. La mort sempre agafa algú amb la feina a mitges.

Poc a poc va arribant la gent, però d’un en un, en degoteig constant. Tots fan el mateix; expressen el condol, resen una oració, i marxen amb peus prests. Ni tan sols el rosari; un Pare Nostre, o un Ave Maria, i fora. En sortir un, al cap de cinc minuts, arriba un altre. Com si feren torns. Fins i tot Sílvia, que tant estimava a Teresa, que la va cuidar tant. Ella estava quan va morir, agafant-li la mà que ell deixava lliure. Arriba i besa els xiquets i, en un cistell, els hi porta sopar. “El sopar”, pensa, avergonyit. “No m’havia recordat de donar-los de menjar”. Ella li fica la mà al muscle. No patisques, li diu amb la mirada, allargant-li un tros de pa amb cansalada. Amb un breu gest de la mà dreta el rebutja, “dóna’ls-hi a ells”. Ho fa i marxa, de presa, com tots. Ningú es queda.

Els xiquets s’adormen asseguts, de pur cansament, i els porta en braços a un racó de la cambra, on ha estès unes mantes. Ell no pot, no vol dormir mai més, si no és amb ella. Si no la sent al seu costat. Si no obre els ulls i la troba allí, espitregada, respirant profundament. No vol, no pot dormir mai més.

Segueix el degoteig i, quan creu que ja no podrà dir una vegada més “mercés”, cau en que ja han vingut tots. Ha vingut a casa tot el poble, i ningú s’ha quedat més d’uns minuts. Se n’ha adonat, emperò, que a mesura que avançava la nit, venien més cansats: però no d’un cansament formal, de vetlatori; no hi havia hagut. Era un cansament físic, d’esforç físic. De cares suades i roba bruta.

Per què no havien vinguts junts, tots d’una, i haguérem acabat amb açò aviat? La pregunta el trau del seu interior, i el torna al món tot just quan Miquel, l’últim en vindre, ix de casa, i gira a l’esquerra. Hi ha alguna cosa en allò que el destorba. Triga uns segons en adonar-se'n; la casa de Miquel, la casa de tots, està a la dreta, en eixir d’allí. A l’esquerra no hi ha res. Sols hi ha bosc.

Pot ser que els haja vist eixir a tots en aquella direcció? Mira als xiquets, veu que estan bé, i s’aixeca. Mira a Teresa, cada vegada més pàl•lida, i surt de casa, a temps de veure en Miquel desaparèixer entre la primera densitat d’arbres. Enfila el camí darrere d’ell, pesadament, car li fan mal les cames. Ni sap les hores que portava en la mateixa posició, tensament, encongit. Intenta caminar de pressa, tant com pot, però sempre està lluny. De vegades, aconsegueix veure’l un segon, per desaparèixer a l’instant següent.

Després d’uns minuts, emperò, creu escoltar una veu. Primer dubta; serà Teresa, que li parla? “No sigues estúpid”. Deu ser sols el vent entre les branques, aquell ventet que bufa entre la nit i el dia. Comença a clarejar. Però no, no és això; cada vegada la veu es fa més distingible. No és Teresa, ni el vent. Ni tan sols és la veu de Miquel; és Xavier, el ferrer, que pareix manar a algú. “Deixem un metre, en tinc una que servirà!”, ordena. Què hi faran, Miquel i ell, a l’alba, enmig del bosc? En arribar a dalt d’un petit turó, es queda sense paraules, i sense pensaments.

Hi veu l’Anna i la Carmen, de genolls, traient brossam amb les mans nues. I Salvador i Andrea, a penes dos adolescents, que arriben cadascú amb un grapat de pedres planes. I d’altres que les agafen i rematen un petit mur, i algú que dona a beure l’aigua d’un cànter, i d’altre que agafa aire recolzat en una pala, al costat d’un munt de terra moll per la rosada. Els veu a tots. A tot el poble.

De sobte s’aturen i el miren, sabent-se sorpresos. Sense adonar-se, ha seguit fent passos, i ja pot veure’ls-hi els ulls inflats, i olorar la suor dels seus cossos. I també els pot sentir l’ànima tranquil•la. I és quan, des del més fons, sense eixir del cap, com si no fos ell qui ho digués, com si fos potser Teresa, amb veu tremolosa, pronuncia una vegada més:

- Mercés.

Cementiri civil de Teresa. Bausén, Vall d'Aran, març 2018.

A cada mà una maleta (III). El cau de la cigonya

Fa una bona estona que no es veu els peus.

Al principi, l’embranzida. Va buscar, desesperat, el fil de la rialla. La va tornar a cercar pels matolls, baix les pedres, entre les canyes. De tant en tant creia torbar-la, i avançava cent metres seguint una remor; però sols era el vent, cruel, jugant amb ell fregant les fulles. Quan es va adonar, ja era al mig del no-res.

Va mirar al seu voltant. No veia el camí, ni el canyar, ni tan sols els fums de la ciutat. Li va semblar impossible, hauria d’haver recorregut quilòmetres. Però, i si ho hagués fet?

Va sentir fred als peus. Cada pas era més lent que l’anterior, mes no sols pel cansament; el fang li cobria les botes per dalt del turmell. Com era possible que no s’hagués adonat? Com era possible res? Va creure escoltar alguna cosa, altra vegada, però estava massa brut i cansat per a més mentides. Va escollir una direcció, a l’atzar, i va enfilar tot recte. A algun lloc arribaria. Va alentir el pas, més encara, car no tenia pressa en arribar. No es pot tenir pressa si no es sap on s’hi va. Potser on arribés no seria millor que romandre ací, lluny de tot, enfangat ja fins als genolls.

Ara veu, de sobte al lluny, una veritat. El vol d’un au en davallada.

Fixa el seu caminar al punt on sembla haver-se posat. Al cap d’uns minuts, el terreny de gorgs i d’aigües estancades es torna bruscament un camp poblat de tiges altes, com si es creués una frontera. Disperses, ací i allà, plantes de gra, massa espargides per formar cap conreu. A sota, el terreny eixut suporta fermament el seu pes, i el caminar feixuc s’alleugereix, fins quasi assolir un ritme alegre. Potser perquè, després de tantes hores, té un lloc on arribar.

A mesura que avança, la llacor dels pantalons s’asseca i es desenganxa, tacant de tarquim el groc de les herbes seques. Guaita l’aire contínuament, temorós de veure l’au alçar el vol, de quedar sense punt d’arribada. Però el sol no tardarà en caure, i la penombra ho mullarà tot, fins que quede ben amarat del color de la foscor. Era el moment de l’esguard, no d’aventurar-se a nous indrets. I això l’ocell ho sap.

Camina amb les mans obertes, els palmells cap avall, acaronant les puntetes de les herbes. Tot just com s’acarona un animal. Una bèstia enorme tombada en terra.

El primer que veu és l’au, el cap alçat, furgant el buit, escrutant-lo. Dos passos més tard, abasteix el niu, un mur circular de branques trencades i trenades. Finalment, les runes; un grapat enterc de pedres grises, l’esquelet descarnat d’un antic bastiment.

Podria algú ocupar aquelles runes?

Podrà un home habitar el cau de la cigonya?

Vint-i-tres de juliol

Fa sonar els quatre panys, picats de rovell, i obri la portella de casa, gran com la d’un castell, deixant passar el vent d’un costat a l’altre. El pati i el carrer es fonen, i l’aire de dintre surt, rabent, topant amb la casa dela senyora Anna, que ja mai més obrirà la porta. Enfila carrer avall, amarat de gesmilers i es perd, plaça enllà, escampant l’olor pel poble.

Ella agrana el carrer que, més d’un segle després, segueix sostenint fermament la façana, cada cop més feble. Després, amb l’habilitat del gest natural, arruixa el carrer amb moviments llargs de braç, deixant el sòl tot dibuixat de línies fines, uniformes, que poc a poc s’escampen, buscant-se, unint-se.

En acabar, torna de pressa a la cuina per controlar-ho tot. Prova el caldo, afluixa el foc, prepara les pilotes. Ell mentrestant, amb un poal ple d’aigua i breus colps de canell, hidrata les plantes repartides pels racons, per les macetes, per l’hort. En acabar, llença el que queda per damunt del nesprer, per que no es creme. Més tard, canvia l’aigua del depòsit vell de ferro.

Ella baixa i puja vint vegades l’escaló que separa la cuina del pati, mentre para la taula. L’han posat al lloc més fresc possible, entre el Seat 600 espatllat, i l’escala d’obra que puja a la pallissa. Ja no guarda grà ni menjar per als animals. Ara està plena de mobles vells i objectes que es donen per perduts. Ell, amb cura, va col·locant les cadires. Ho fan amb il·lusió. Però una il·lusió tranquil·la, resposada, com si d’expressar-se massa, s’anés a esvair. Les línies foses del carrer s’han evaporat ja, quan piquen a la porta.

Arriben tots, quasi a l’hora. S’han trobat al llindar. Ella els ompli de besos i abraçades, els pessiga les galtes, els prem contra el seu cos. Hi ha qui es queixa “ay, abuelita!”. D’altres es deixen fer, envanits, plens d’amor.

Els adults seuen a la taula i conversen, els xiquets es dispersen pel pati. Els xics agafen dos caixons de taronges buits, els fiquen a certa distància, i busquen una pilota de tennis, bruta, que amaguen sempre entre macetes. Baix dels seus peus, que tracten de fer gol, jeu l’antic forn, sepultat per la misèria. Les xiques es mullen amb l’aigua fresca i nova, es llancen amb patí per les rampetes, fan cendrers de fang torçats. Mentrestant, ella els observa a tots, amb les mans als malucs, plantada al bell mig de tot. És sent satisfeta. Somriu. Estima el seu ramat de néts.

Comencen a dinar. Tres Bernats seuen a taula, i això, el vint-i-tres de juliol, a Alzira, s’ha de celebrar. Escudella ella, com sempre. Feliç. Sent un orgull senzill d’alimentar-los. Gaudeix veient-los fer minvar els plats d’arròs, punxar la carn, devorar les creïlles. No li calen compliments ni odes a les viandes; veure’ls emplenar-se la boca, una vegada i altra, li eixampla el pit. De postres, llet merengada, ben congelada. Els xiquets, incapaços d’esperar que es fossa, esmolen les culleres fregant la superfície, fent desprendre’s encenalls dolços, que recullen impacients. Se’ls gelen les genives i la llengua, però no hi ha un segon a perdre.

Després de dinar, les nores parlen en veu baixa, els fills ronquen pels racons, els néts s’avorreixen, amenaçats si fan soroll. En despertar tothom de la letargia, poc a poc, marxaran cap a casa. I tornarà el ritual de besos i abraçades, aquestes més llargues per ser de comiat. I hi ha qui es tornarà a queixar, entre rialles, dels pessics. I enfilaran el dos de maig per veure-la, abans de girar el cantó, dempeus a la porta de casa. Sempre dempeus, estimant-los. Sempre dempeus. I a l’últim segon, abans de perdre-la de vista, es portarà la mà a la boca i els enviarà una besada gran, que el ventet de poqueta nit s’emportarà carrer avall.

Llavors, tancarà la porta. Recolliran tot, ho deixaran tot net. Guardaran les cadires, i pensaran que quina llàstima, no haver de guardar-ne més. Però així són aquestes coses.

Feixugament, empentarà la portella, i tornarà a establir-se el partió entre el carrer i aquella casa. En uns anys la façana, la portella, el mateix pati, no seran més que enderrocs. Però en aquell moment, entre aquelles parets a cel obert, tornarà a confinar-se la nit, que caurà lentament i mullarà el polsim, emplenarà les macetes buides, cobrirà les fulles dels arbres. 

A cada mà una maleta (II). La rialla

Es desperta amarat de fred.

A la nit, l'estufa de l'habitació el va fer confiar-se, amb el foc dins del cos. La calor ha anat evadint-se per baix la porta, per l'escletxa del cristall, i la matinada l'ha trobat mig nu, incaut, només amb l'últim roig d'alguna brasa lluitant per no desaparéixer. 

El te verd de la mestressa l'ha recompost i ara, quan encara el caliu de l'estòmac no ha arribat a la pell de marbre, decideix marxar d'aquesta fonda, on sap que no tornarà. Amb una sola maleta ja.

En creuar el llindar de la porta, ho escolta per primera vegada. A l'inici com una remor, llunyana. Com una ona que trenca mar endins, i poc a poc s'apropa a la vorera, A punt de tocar la sorra, que és ell mateix, esdevé, nítidament, rialla de xiqueta, que l'atrau, que el crida. 

La segueix pels carrers, i la risa, clara, sembla feliç, sabent-lo darrere. Avança emplint l'espai, inundant l'aire.

De vegades, furtiva, s'esmuny pels bocacarrers, endinsant-se en l'entramat de cantons i finestres, fent-se més intensa. Ha de córrer per no quedar-se enrere, per no perdre-la.

Altres, més calmada, l'espera, i ell l'escolta al seu costat, i sent entre els dits freds de la seua mà lliure la brisa fina, aquella que ix dels llavis d'un infant, que el pren de la mà, acompanyant-lo. 

Poc a poc, la ciutat s'acaba, i la rialla s'endinsa en els camps. A voltes, repta pel sòl, joganera, amagant-se en la malesa. Altres s'enlaira i acarona les copes dels arbres, fregant els fruits escasos, fins quasi fer-los caure. Però sempre torna a prendre'l eixe airet salat, ací tan lluny del mar. Fins que arriben al canyar.

De sobte, se li esmuny d'entre els dits, i l'escolta en totes direccions. Intenta seguir-la desesperadament però, quan fa unes pases cap a un costat, la risa pren el sentit contrari, defugint-lo. 

Poc a poc, es va barrejant amb el vent, creixent, que va cobrint-la més i més, fins apagar-la. Quan ja no hi queda rastre s'esvaeix, i tot queda en silenci.

I ell roman d'empeus, a la vora del canyar, perdut sense la rialla.

A tu, que et rius, et dic, i et demane que rigues,

que no deixes de riure't si no vols que jo em muira.

Tot actuant per a un públic invisible

Es desperta, exaltat, i s’incorpora.

El front mullat és el signe del malson, que no s’eixuga en traure’s la suor amb el dors de la mà. S’agafa amb l’altra la gola, sense prémer massa. “La meua veu”, pensa. “La meua veu”, exclama. La vibració al palmell, i la que li arriba als oïts, el calmen. “No l’he perdut. No l’he perdut encara”.

S’alça i mira per la finestra, mentre badalla. Un poble com molts, amb els seus terrats, la seua església, els seus carrers. El seu fum de les fàbriques, que cremen tantes coses. Amb la seua gent que torna, abatuda, amb el cap topant a terra. La mateixa gent de sempre, des de fa tant de temps, un temps tan llarg que hi ha qui es cansa... De sobte, entre uns i altres, ella. Corrent, aturant-se, ballant, seient a la vorera. Mirant-los a tots passar, i rient, com si foren ells els bojos. Li mana un bes, que travessa el cristall. Somriu, mentre deixa anar la cortina: “d’aquesta, en faríem una bona”.

Camina, descalç, cap a la taula. Agafa el paquet i el llença, de nou, en adonar-se’n de que està buit. Al cendrer en queda mig, i l’encén. Fa una calada forta, profunda. El fum s’endinsa per la boca, rabent, arrapant-ho tot. L’eixida, però, s’allarga, alentint-se, aferrant-se a les parets, fins sortir pel nas, però mai del tot.

Seu a la cadira i hi pensa, en els companys. En les mans d'aquell que acaronava una guitarra, fent-li saber que mai estaria sol. En aquelles veus que el temperaven, que li omplien l'estómac, esborrant la fam... Tot s'ho emportarà. Tot això esdevindrà vent, i farà volar més alt la cendra.

Agafa un full, un entre tants, i llegeix els versos que guarda. Mentalment primer, fins acabar-los. Després es planta, aixecant la barbeta, agafant-lo amb la mà esquerra, i els recita en veu alta, tot actuant per a un públic invisible. El fum del cigarret, sostingut amb la punta de dos dits, descriu el camí de la mà dreta que, delicada, acompanya les paraules, les escorta. “El prec dels béns que em retornaves sempre...“, enuncia, per acabar. Manté el posat uns segons, just abans d’esfondrar-se, baixant els braços, cloent els ulls... “No. No ha de ser així”, es diu, mentre torna a renàixer, una vegada més. “Tot ben senzill i ben alegre, Ovidi!”.

Tot ben senzill i ben alegre.