A cada mà una maleta (III). El cau de la cigonya

Fa una bona estona que no es veu els peus.

Al principi, l’embranzida. Va buscar, desesperat, el fil de la rialla. La va tornar a cercar pels matolls, baix les pedres, entre les canyes. De tant en tant creia torbar-la, i avançava cent metres seguint una remor; però sols era el vent, cruel, jugant amb ell fregant les fulles. Quan es va adonar, ja era al mig del no-res.

Va mirar al seu voltant. No veia el camí, ni el canyar, ni tan sols els fums de la ciutat. Li va semblar impossible, hauria d’haver recorregut quilòmetres. Però, i si ho hagués fet?

Va sentir fred als peus. Cada pas era més lent que l’anterior, mes no sols pel cansament; el fang li cobria les botes per dalt del turmell. Com era possible que no s’hagués adonat? Com era possible res? Va creure escoltar alguna cosa, altra vegada, però estava massa brut i cansat per a més mentides. Va escollir una direcció, a l’atzar, i va enfilar tot recte. A algun lloc arribaria. Va alentir el pas, més encara, car no tenia pressa en arribar. No es pot tenir pressa si no es sap on s’hi va. Potser on arribés no seria millor que romandre ací, lluny de tot, enfangat ja fins als genolls.

Ara veu, de sobte al lluny, una veritat. El vol d’un au en davallada.

Fixa el seu caminar al punt on sembla haver-se posat. Al cap d’uns minuts, el terreny de gorgs i d’aigües estancades es torna bruscament un camp poblat de tiges altes, com si es creués una frontera. Disperses, ací i allà, plantes de gra, massa espargides per formar cap conreu. A sota, el terreny eixut suporta fermament el seu pes, i el caminar feixuc s’alleugereix, fins quasi assolir un ritme alegre. Potser perquè, després de tantes hores, té un lloc on arribar.

A mesura que avança, la llacor dels pantalons s’asseca i es desenganxa, tacant de tarquim el groc de les herbes seques. Guaita l’aire contínuament, temorós de veure l’au alçar el vol, de quedar sense punt d’arribada. Però el sol no tardarà en caure, i la penombra ho mullarà tot, fins que quede ben amarat del color de la foscor. Era el moment de l’esguard, no d’aventurar-se a nous indrets. I això l’ocell ho sap.

Camina amb les mans obertes, els palmells cap avall, acaronant les puntetes de les herbes. Tot just com s’acarona un animal. Una bèstia enorme tombada en terra.

El primer que veu és l’au, el cap alçat, furgant el buit, escrutant-lo. Dos passos més tard, abasteix el niu, un mur circular de branques trencades i trenades. Finalment, les runes; un grapat enterc de pedres grises, l’esquelet descarnat d’un antic bastiment.

Podria algú ocupar aquelles runes?

Podrà un home habitar el cau de la cigonya?

Vint-i-tres de juliol

Fa sonar els quatre panys, picats de rovell, i obri la portella de casa, gran com la d’un castell, deixant passar el vent d’un costat a l’altre. El pati i el carrer es fonen, i l’aire de dintre surt, rabent, topant amb la casa dela senyora Anna, que ja mai més obrirà la porta. Enfila carrer avall, amarat de gesmilers i es perd, plaça enllà, escampant l’olor pel poble.

Ella agrana el carrer que, més d’un segle després, segueix sostenint fermament la façana, cada cop més feble. Després, amb l’habilitat del gest natural, arruixa el carrer amb moviments llargs de braç, deixant el sòl tot dibuixat de línies fines, uniformes, que poc a poc s’escampen, buscant-se, unint-se.

En acabar, torna de pressa a la cuina per controlar-ho tot. Prova el caldo, afluixa el foc, prepara les pilotes. Ell mentrestant, amb un poal ple d’aigua i breus colps de canell, hidrata les plantes repartides pels racons, per les macetes, per l’hort. En acabar, llença el que queda per damunt del nesprer, per que no es creme. Més tard, canvia l’aigua del depòsit vell de ferro.

Ella baixa i puja vint vegades l’escaló que separa la cuina del pati, mentre para la taula. L’han posat al lloc més fresc possible, entre el Seat 600 espatllat, i l’escala d’obra que puja a la pallissa. Ja no guarda grà ni menjar per als animals. Ara està plena de mobles vells i objectes que es donen per perduts. Ell, amb cura, va col·locant les cadires. Ho fan amb il·lusió. Però una il·lusió tranquil·la, resposada, com si d’expressar-se massa, s’anés a esvair. Les línies foses del carrer s’han evaporat ja, quan piquen a la porta.

Arriben tots, quasi a l’hora. S’han trobat al llindar. Ella els ompli de besos i abraçades, els pessiga les galtes, els prem contra el seu cos. Hi ha qui es queixa “ay, abuelita!”. D’altres es deixen fer, envanits, plens d’amor.

Els adults seuen a la taula i conversen, els xiquets es dispersen pel pati. Els xics agafen dos caixons de taronges buits, els fiquen a certa distància, i busquen una pilota de tennis, bruta, que amaguen sempre entre macetes. Baix dels seus peus, que tracten de fer gol, jeu l’antic forn, sepultat per la misèria. Les xiques es mullen amb l’aigua fresca i nova, es llancen amb patí per les rampetes, fan cendrers de fang torçats. Mentrestant, ella els observa a tots, amb les mans als malucs, plantada al bell mig de tot. És sent satisfeta. Somriu. Estima el seu ramat de néts.

Comencen a dinar. Tres Bernats seuen a taula, i això, el vint-i-tres de juliol, a Alzira, s’ha de celebrar. Escudella ella, com sempre. Feliç. Sent un orgull senzill d’alimentar-los. Gaudeix veient-los fer minvar els plats d’arròs, punxar la carn, devorar les creïlles. No li calen compliments ni odes a les viandes; veure’ls emplenar-se la boca, una vegada i altra, li eixampla el pit. De postres, llet merengada, ben congelada. Els xiquets, incapaços d’esperar que es fossa, esmolen les culleres fregant la superfície, fent desprendre’s encenalls dolços, que recullen impacients. Se’ls gelen les genives i la llengua, però no hi ha un segon a perdre.

Després de dinar, les nores parlen en veu baixa, els fills ronquen pels racons, els néts s’avorreixen, amenaçats si fan soroll. En despertar tothom de la letargia, poc a poc, marxaran cap a casa. I tornarà el ritual de besos i abraçades, aquestes més llargues per ser de comiat. I hi ha qui es tornarà a queixar, entre rialles, dels pessics. I enfilaran el dos de maig per veure-la, abans de girar el cantó, dempeus a la porta de casa. Sempre dempeus, estimant-los. Sempre dempeus. I a l’últim segon, abans de perdre-la de vista, es portarà la mà a la boca i els enviarà una besada gran, que el ventet de poqueta nit s’emportarà carrer avall.

Llavors, tancarà la porta. Recolliran tot, ho deixaran tot net. Guardaran les cadires, i pensaran que quina llàstima, no haver de guardar-ne més. Però així són aquestes coses.

Feixugament, empentarà la portella, i tornarà a establir-se el partió entre el carrer i aquella casa. En uns anys la façana, la portella, el mateix pati, no seran més que enderrocs. Però en aquell moment, entre aquelles parets a cel obert, tornarà a confinar-se la nit, que caurà lentament i mullarà el polsim, emplenarà les macetes buides, cobrirà les fulles dels arbres. 

A cada mà una maleta (II). La rialla

Es desperta amarat de fred.

A la nit, l'estufa de l'habitació el va fer confiar-se, amb el foc dins del cos. La calor ha anat evadint-se per baix la porta, per l'escletxa del cristall, i la matinada l'ha trobat mig nu, incaut, només amb l'últim roig d'alguna brasa lluitant per no desaparéixer. 

El te verd de la mestressa l'ha recompost i ara, quan encara el caliu de l'estòmac no ha arribat a la pell de marbre, decideix marxar d'aquesta fonda, on sap que no tornarà. Amb una sola maleta ja.

En creuar el llindar de la porta, ho escolta per primera vegada. A l'inici com una remor, llunyana. Com una ona que trenca mar endins, i poc a poc s'apropa a la vorera, A punt de tocar la sorra, que és ell mateix, esdevé, nítidament, rialla de xiqueta, que l'atrau, que el crida. 

La segueix pels carrers, i la risa, clara, sembla feliç, sabent-lo darrere. Avança emplint l'espai, inundant l'aire.

De vegades, furtiva, s'esmuny pels bocacarrers, endinsant-se en l'entramat de cantons i finestres, fent-se més intensa. Ha de córrer per no quedar-se enrere, per no perdre-la.

Altres, més calmada, l'espera, i ell l'escolta al seu costat, i sent entre els dits freds de la seua mà lliure la brisa fina, aquella que ix dels llavis d'un infant, que el pren de la mà, acompanyant-lo. 

Poc a poc, la ciutat s'acaba, i la rialla s'endinsa en els camps. A voltes, repta pel sòl, joganera, amagant-se en la malesa. Altres s'enlaira i acarona les copes dels arbres, fregant els fruits escasos, fins quasi fer-los caure. Però sempre torna a prendre'l eixe airet salat, ací tan lluny del mar. Fins que arriben al canyar.

De sobte, se li esmuny d'entre els dits, i l'escolta en totes direccions. Intenta seguir-la desesperadament però, quan fa unes pases cap a un costat, la risa pren el sentit contrari, defugint-lo. 

Poc a poc, es va barrejant amb el vent, creixent, que va cobrint-la més i més, fins apagar-la. Quan ja no hi queda rastre s'esvaeix, i tot queda en silenci.

I ell roman d'empeus, a la vora del canyar, perdut sense la rialla.

A tu, que et rius, et dic, i et demane que rigues,

que no deixes de riure't si no vols que jo em muira.

Tot actuant per a un públic invisible

Es desperta, exaltat, i s’incorpora.

El front mullat és el signe del malson, que no s’eixuga en traure’s la suor amb el dors de la mà. S’agafa amb l’altra la gola, sense prémer massa. “La meua veu”, pensa. “La meua veu”, exclama. La vibració al palmell, i la que li arriba als oïts, el calmen. “No l’he perdut. No l’he perdut encara”.

S’alça i mira per la finestra, mentre badalla. Un poble com molts, amb els seus terrats, la seua església, els seus carrers. El seu fum de les fàbriques, que cremen tantes coses. Amb la seua gent que torna, abatuda, amb el cap topant a terra. La mateixa gent de sempre, des de fa tant de temps, un temps tan llarg que hi ha qui es cansa... De sobte, entre uns i altres, ella. Corrent, aturant-se, ballant, seient a la vorera. Mirant-los a tots passar, i rient, com si foren ells els bojos. Li mana un bes, que travessa el cristall. Somriu, mentre deixa anar la cortina: “d’aquesta, en faríem una bona”.

Camina, descalç, cap a la taula. Agafa el paquet i el llença, de nou, en adonar-se’n de que està buit. Al cendrer en queda mig, i l’encén. Fa una calada forta, profunda. El fum s’endinsa per la boca, rabent, arrapant-ho tot. L’eixida, però, s’allarga, alentint-se, aferrant-se a les parets, fins sortir pel nas, però mai del tot.

Seu a la cadira i hi pensa, en els companys. En les mans d'aquell que acaronava una guitarra, fent-li saber que mai estaria sol. En aquelles veus que el temperaven, que li omplien l'estómac, esborrant la fam... Tot s'ho emportarà. Tot això esdevindrà vent, i farà volar més alt la cendra.

Agafa un full, un entre tants, i llegeix els versos que guarda. Mentalment primer, fins acabar-los. Després es planta, aixecant la barbeta, agafant-lo amb la mà esquerra, i els recita en veu alta, tot actuant per a un públic invisible. El fum del cigarret, sostingut amb la punta de dos dits, descriu el camí de la mà dreta que, delicada, acompanya les paraules, les escorta. “El prec dels béns que em retornaves sempre...“, enuncia, per acabar. Manté el posat uns segons, just abans d’esfondrar-se, baixant els braços, cloent els ulls... “No. No ha de ser així”, es diu, mentre torna a renàixer, una vegada més. “Tot ben senzill i ben alegre, Ovidi!”.

Tot ben senzill i ben alegre.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra (I)

Es deixa caure al sofà del saló; a meitat camí els genolls es deixen anar, i s’enfonsa al coixí. Com cansa la pena.

Es col·loca damunt de les cames la caixeta de llauna. Els motius xinesos que la decoren li criden l’atenció: un vaixell de veles llistades, una branqueta d’ametler en flor, uns homes que cullen espigues d’arròs en ramets... Pensa que, sense allunyar-se massa, podria trobar les mateixes escenes; al llac salat, a l’altra ribera, als tarongers del terme.

Desencaixa, lentament, la tapadora. Emet un lleu gemec metàl·lic, en obrir-se, però la resta del trajecte manté el silenci, lliurant el que guarda. Quasi amb solemnitat.

Trau totes les fotos, amb les dos mans, per abastir-les. Les passarà d’una en una, d’enrere cap avant, des del fons fins a la coberta. Té molta cura, no vol que es barregen; guarden aquell ordre des de fa molt. Les més profundes, les dipositaren molt abans que ell nasqués. Té la sensació que alguna cosa es trasbalsaria, en cas d’alterar l’ordre. Alena profund, i comença.

Hi troba un xiquet de marineret, amb el mocador blau al coll, el dia de la seua comunió. Sense més lluïment que la pulcra netedat, la blancor de l’uniforme; sense més ornaments que una bíblia petita a les mans, i una creueta de fusta. Hi ha el mateix xiquet que posa, amb un jersei de llana gruixuda, i sosté un telèfon d’atrezzo, davant d’un fons blanc que el difumina. Està preciós i somriu, com si res hagués passat, com si no estigués viu de miracle, el miracle d’un metge dels d’abans, una agulla i molta sang.

Hi ha moltes estampetes de fa mig segle, primeres comunions de xiquets sexagenaris ja. I moltes esqueles. I alguns carnets que calien, si volies fer qualsevol cosa. “Asociación Juvenil Española. Madrid, 25 de mayo de 1.970”.

Hi ha un home ben plantat, amb gest seriós, que seu junt al torn i fica els dits en la massa humida, la domina, li dona forma. Hi ha eixe home a San Sebastià, rodejat d’altres soldats, mort de gana, veient un partit de futbol darrere d’un cartell. Escrit a mà, “Campeón, los ’ches’ te saludan”. I el mateix home de jove sol, vigorós, fort, carn tendra d’una guerra que li tragué la joventut, que el deixà anar deu anys després, però mai del tot.

Hi troba també fotos de la vella casa, amb els feixos de llenya als racons, llestos per nodrir el forn, fonaments del fang. Hi ha fotos dels cànters preparats per ser venuts, alguns dels quals recorda haver vist, esquinçats, polsegosos, però sempre entercs. I de canonades llestes per guiar les aigües. I fotos de les runes d’una pantanada ingovernable que, malgrat situar-se al punt alt del carrer Caputxins, entrà en casa, omplint-ho tot de fang. Però d’un fang diferent al que els donava la vida, marró, càlid i fi, que assuavia la pell de les mans en treballar-lo. Aquell era un fang pestilent, verdós de misèria, negre de fam i d’animals morts. Un fang que va tancar el forn per sempre.

I entre totes les fotos, de tant en tant, tu. Amb el teu home, de joves, feliços d’un passeig, perquè això era tot, i era prou. Tu i ell a la muntanya, asseguts a una roca, recolzada al seu pit. Tu i ell, ja majors, sostenint en braços un net nou nascut. Tu i ell, tu i ell. Tu tan dolça, ell, de vegades, tan aspre. I també tu sola, amb les teues plantes, o enmig del carrer, del teu carrer arruixat, amb un xiquet que plora. Tu a la platja, amb un vestit negre, per baix dels genolls, o amb mantellina negra, en una processó. Tu.

Hi ha també postals. Moltes comprades i dutes a casa, com a records; El Tibidabo, Blanes, Santander... Alacalà de la Selva, d’on gràcies a algun Deu, segurament al seu, tornà un home als anys trenta. Altres, les menys, enviades des de lluny, o almenys des d’on llavors pareixia lluny, on algun fill, amb lletra petita, resumeix en castellà el viatge, tot precintat i datat per un mata-segells autoritari.

Hi ha la una família que es la seua, asseguda a les escales de l’església, la mateixa on es batejaren, es casaren, t’acomiadaren. I una fallereta que saluda a càmera, mentre agafa de la mà un xiquet vestit de saragüell, davant d’un anunci de Revoltosa. I una dona de negre, amb una inscripció al darrere on es llegeix “madre de la abuela Josefa”. I d’altres inscripcions, més impersonals: “Retratos Saura. Plaza del Caudillo 65. Alcira”. I dates, moltes dates, que porten a rumiar com passen els anys, sense trobar resposta. Hi ha militars asseguts en cadires de fusta, amb botes de canya i gest greu baix la gorra, entre els quals no reconeix ningú. I xiquets anònims, i retors, i concejals... i tot un munt de coses que mai va veure, però que creu, estranyament, haver conegut.

De sobte, amagada entre altres dos, en rellisca una, menuda. L’agafa. Una cara preciosa, guapa d’ulls que parlen, de llavis brillants. Un cabell negríssim, abundant i rissat, pentinat cap enrere, descobrint les arracades. Unes dents blanquíssimes, lleugerament separades al davant, que fan el somriure més perfecte.  Besa el paper, sostenint la llàgrima. “Eres tu”, pensa.

Sempre seràs tu.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra

que no calrà ni que parlem de tu

per recordar-te; a poc a poc seràs

un gest, un mot, un gust, una mirada

A cada mà una maleta

Fins on s’estén la llarga carretera?

Uns metres més enllà de l’últim fanal del poble, l’observa endinsar-se en la foscor. I si no és ara? I si hauria d’esperar per marxar? 

Ú quasi diria que la nit s’ha estavellat contra l’asfalt, caient a plom, esmicolant-se… Però no. No ha escoltat res. Potser sols ha anat baixant, des de més enllà dels núvols, balancejant-se, fins posar-se suaument. 

Ha de ser ara. Ha de ser ja.

Es mira les botes. Algun trau al cuir; les soles menjades, llises... Són molts passos ja, però no queda altra. Aguantaran. Es lliga els cordons fortament. Un cedeix a la tensió, i es parteix. Amb el que queda, es fa un nus doble, sense llaç. No importa com la traurà, després, per dormir. El que ara importa és començar a caminar.

Agafa les maletes, una amb cada mà. Les sent lleugeres, les recordava més pesades. Tal vegada, sense adonar-se, s’ha anat deixant coses enrere. A cada poble, a cada fonda. Prompte, traurà les coses, les ficarà damunt d’un llit prestat, i les tornarà a col·locar, ben encaixades, en una sola. Sí, amb una sola farà millor el camí, farà el camí millor.

Hi veu a les vores, de reüll, la malesa. Entén que estarà sempre, entén que és part del camí.

Respira profund i es submergeix, passa a passa, en la penombra. 

Ple de calabruix

Una aferrada.

Així ho diuen allà.

Ell li passa un braç pel costat, i l’altre per dalt del muscle, ficant el cap per sobre d’ella. Sembla mirar al darrere, i veure allà un lloc, i un temps. El que passaren junts. 

Ell abraça en diagonal, ella sols ho sap fer de front. Descriu una corba gran que envolta el tors, i enfonsa el rostre en la jaqueta. No vol mirar. Tanca els ulls.

Les mans d’ell es posen. La dreta, sempre més freda, fregarà el clatell, un sol segon. L’esquerra la pren pel centre de gravetat, i la força obri una mica les escletxes que l’hivern sempre llaura als seus artells. S’intueix el roig. 

Les mans d’ella quasi no el toquen, s’ajunten a la seua esquena, tanquen el cercle.

La grossa roba no és obstacle i enllà, al fons dels pits, es sincronitzen per última vegada.

Nerviosament i suau oprimeixen, inconscients, els sexes, que ja no es trobaran...

I quan es senten ben aferrats, quan sembla que tot s’atura, saben que és el moment. Deixen anar la força que els uneix. Deixen sincopat el metrònom.  Es deixen marxar.

Les coses no son fàcils per ningú.