Confí del món

Confinament. Dia 11

Havia contestat al seu últim missatge? Havia pensat en fer-ho, però ho havia fet? No, no ho havia fet. N’estava segur.

I el mòbil, on el tenia? El va buscar desesperat, per la cuina, pel saló... El va trobar en l’habitació del mig, damunt del tap gros de la garrafa que iniciava la filera trencada, la següent que carregaria; l’hauria deixat per tindre les mans lliures i portar millor l’anterior galleda. Va tornar a fer recompte, i va transformar el número d'envasos en dies. No li va agradar el resultat de la divisió; hauria de beure menys aigua.

Va posar el mòbil a carregar; estava apagat, qui sabia des de quan. En engegar-lo, va obrir ràpidament l’aplicació, com si no fos massa tard encara, i estigués a punt d’arribar a l’hora límit. En obrir el seu missatge, es va quedar de pedra; l’havia rebut feia tres dies.

Tres dies? Com podia ser? Era conscient del moment de rebre’l, com si hagués passat feia un instant, o potser ahir. Com a molt ahir.

Va començar a teclejar; inicià el text amb un ”A mi també m’encantaria...”, però no podia fer com si la conversa s’hagués iniciat ara mateix. “Perdona que haja trigat tant, estava ocupat..:”. Ocupat? Amb què? Ni ell ho sabia molt bé. I quina excusa és esta, quan no pots eixir de casa. Va tornar a esborrar el missatge. “Lamente molt ser així. No t’estime, i no passa res, sé que tu a mi tampoc. No t’agrada tant estar amb mi, i de vegades m’evites. Però no estaries gitant-te amb ningú més i, en la soledat de ta casa, penses que no estic tan malament”. Que et vaja tot bé. Una abraçada”.

 Es va dirigir a la finestra; sentia una melangia inesperada, dolça. El feia sentir bé, com els músculs lleugerament cansats després d’un esforç físic. Els músculs; hauria de fer alguna cosa, o s’atrofiarien.

Va treure el cap, sense por a l’aire fresc que pogués córrer; feia un bon dia.

-         - Bonic, ma que eres bonic, angelet. Aguanta una miqueta i estarem junts prompte, quan tot açò passe.

Des de la finestra del costat, la veïna llançava paraules a l’animal. Les llançava amb trossets de carn i fruita, que s’estavellaven en la vorera, deixant un petit rotgle al seu voltant, com d’ona expansiva. L’animal fruïa del convit, i movia la cua com si hagués oblidat la crueltat que l’havia lligat a un arbre. Com si no haguera existit, com si allò no fos culpa d’algú. Simplement menjava  i s’omplia, feliç, la panxa. De tant en tant, plovia un raig d’aigua i formava un toll xicotet davant d’ell, que s’afanyava a llepar. Ningú mirava a dalt ni la reprenia; simplement, baixaven de la vorera per no ser esquitxats.

Ella treia mig cos fora per llançar l’aliment; el seu tors quedava exposat i, des de la finestra d’ell, si hi parés atenció, es podrien entreveure els pits lliures baix la bata que es descordava, una mica, en cada tirada. Però no la mirava. Mirava al cel i l’escoltava, deixant-se acariciar per les paraules.

-Quina careta tens, i que bo que eres; tu tranquil, que tot anirà bé. Prompte et tindré amb mi.

Hi havia un sol lleuger que feia aclucar els ulls, sense molestar massa.

Confí del món

Confinament. Dia 8

Es va deixar caure a la butaca amb tot el pes, soltant de colp la tensió dels genolls. En enfonsar-se al coixí va desprendre’s la pols acumulada. Algunes motes brillaren com guspires ínfimes, a penes àtoms nuclears, en ser travessades pels raigs de sol que entraven per la finestra.

No pot ser. Açò és un niu de merda.

Va arrossegar la butaca pel saló, costosament, agafant-la amb dos dits. Va mirar pel forat i, en no veure ningú, va obrir la porta de casa amb el colze. Amb la planta del peu va treure el seient a fora. Va tancar immediatament, amb una puntada, i el colp va fer tremolar la paret uns segons.  Es va llavar i va llençar la roba a la rentadora; hora i mitja, seixanta graus.

Va agafar l’única cadira que hi havia a la taula de la cuina, on menjava, i la va plantar enmig del saló. Va treure el coixinet que la cobria, i va posar les natges en la fusta dura d’aglomerat. Va acomodar l’esquena al respatller d’alumini, fred i corbat.

Estàs bé, el cos no necessita més.

Encarava decidit un nou dia amb moltes coses a fer, malgrat l’incident de la butaca; totes les necessàries per no contagiar-se, i no eren poques. Es trobava, fins i tot, content, com qui té feina a fer i sap que la recompensa paga la pena.  Lo de l’altre va ser, tan sols, un esglai, va pensar; seguia sa, el cos s’avenia a la nova situació.

Es disposava a organitzar les tasques quan va sentir, sobtós, un soroll. Li va tallar l’alè; als pocs segons, altra vegada. Semblava venir d’un lloc proper, però ocult, com si nasqués d’alguna gruta poc profunda. Creixia a poc a poc, orgànica, la seua intensitat, però no com si augmentés el volum; era com si s’estengués per tot arreu. Quan semblava  que s’anava a desbocar i envair-ho tot, es tallava d’arrel.

Sabia el que era, i d’on venia. No hi havia dubte. Va tornar a respirar, amb ritme entretallat per l’excitació.

Va córrer la cortina i va empènyer la cadira fins a la paret divisòria dels dos pisos. Recolzava el cap contra el mur. En la tensió del cos, sentia les vèrtebres clavant-se en les barres de l’espatllera.

Al terra, davant seu, el mòbil va vibrar, il·luminant l’estança en penombra. “Tant de bo tu i jo junts, tancats al teu pis”. Li va fer fàstic. Amb quin de tots els fluids l’infectaria?

Confí del món

Confinament. Dia 7

Lladrava un gos.

Al principi sentia el lladruc dins del somni; un somni dens, desassossegat. Un malson. Tornava a casa després de comprar vitualles. Ho feia a una hora segura, tranquil·la, sense ningú al carrer. Sentia, en la llunyania, com bordava un gos, constantment, amb precisió de metrònom. De sobte, van aparèixer per les cantonades grups de gent en silenci, rius d’individus que es dirigien cap on ell estava. Sense córrer, sense nervis, però sense aturar-se. Ell va voler fugir, veloç, però les cames no responien.

Arribà a l’entrada del seu edifici, i va ficar la clau en el pany; va empentar la porta amb energia i va dirigir-se a l’escala, més tranquil, creient-se a bon recer. Els lladrucs, emperò, augmentaven d’intensitat, retronant dins de l’edifici. No reconeixia aquell gos com un gos del veïnat. En ficar el peu al primer escaló, el va estranyar no sentir el colp sec amb que es tancava la porta de fusta pesada, ni el vibrar de les fulles de vidre. Va girar-se i va veure allí, tot just darrere seu, a la turba, en silenci, quieta, mirant-lo. El cor li va eixir per la boca; al món real, rodolava pel matalàs, suant, desfent el llit. Al món dels somnis, va pujar els graons com va poder, perdent part dels queviures.

Mentre pujava, sentia el frec sord de la roba de tots i cadascun dels que el seguien, i el gos cada vegada més a prop. En arribar al seu replanell, es va quedar glaçat; davant d’ell, guardant la porta del seu pis, un gos de presa, d’aspecte aterridor. Violent, descarregava dentades a l’aire, mirant-lo furiosament, sense moure’s d’on estava. Però la gent ja estava allí, a un metre d’ell. Algú va començar a tossir, i tots el seguiren, esperonats pel líder. Va llançar-se cap en davant, decidint el seu final. Es va despertat tot just quan la mandíbula es tancava al voltant del seu coll, abans que les dents s’internaren en la carn.

Es va calmar, en adonar-se del que realment passava. Del carrer. Ve del carrer.

Es va ficar una dessuadora, esta vegada, i va dirigir-se a la finestra del saló. En obrir-la, els lladrucs es van entendre com gemecs, més que mostres d’ira, i va sentir compassió en veure’l; lligat a un arbre, on tothom deixava als animals quan entraven al supermercat, un gos mitjà tibava la corda tot el que podia, amb els ulls fixes a l’interior. Ú diria que intentava veure a través de la porta, dels mateixos murs. Com si pogués veure algú a dintre; algú que eixiria, en qualsevol moment, per deslligar-lo i portar-lo a casa.

Fills de puta, va dir algú, serenament, a prop d’ell.

Al seu costat, uns pocs metres més enllà, la veïna el mirava, amb un mig riure o un gest de menyspreu del llavi superior. Exhalava el fum del tabac que sostenia amb la mà dreta, un fum que semblava el vestigi tangible de les paraules que acabava de proferir. Ell va assentir com va poder.

A poc a poc, els lladrucs es van estendre. Van començar com ressonàncies del pobre animal, l’eco del seu turment, però poc a poc va esdevindre un vertader cor de lladrucs escampats per tota la ciutat, que semblaven respondre a les preguntes que el gos captiu llançava a l’aire.

Alguna resposta degué satisfer-lo, perquè va canviar la direcció dels seus ulls, va moure lleugerament, quasi imperceptible, la punta de la cua, i es va gitar al terra, doblegant-se sobre sí mateix, resignat però tranquil, encaixant el cap entre les potes del darrere.

Confí del món

Confinament. Dia 6

Es va ficar en la dutxa. L’aigua començà a rajar freda; la sentia als dits dels peus, que s’encongien. Quan per fi va temperar-se,  ja s’havia format al fons de la banyera una bassa d’uns dos dits de fondària. Havia oblidat desembussar el desguàs, i ara el molestava profundament. Des de quan estava així? No era capaç de recordar-ho. I quant feia que no es dutxava? La sensació de l’aigua baixant des del cap, per tot el pit i l’esquena, li era vagament nova, com ho són les coses quotidianes que tornem a fer després d’un temps.

Es va fregar amb sabó, el mateix pel cap i pel cos. Havia afegit, prèviament, unes gotes de lleixiu. En baixar del pit al ventre, i d’ací al el sexe, va sentir una lleugera erecció. Tampoc recordava quant de temps feia que no es masturbava. Mentre s’acaronava el gland en cercles, intentant consolidar la tensió del membre, va notar com l’estany li arribava ja als turmells. Va imaginar l’esperma caient en la massa d’aigua, les gotes blanques descabdellant-se lentament en la matriu del líquid transparent, pesadament, espessament, enterbolint-lo. Enganxant-se-li a la pell. Li va fer fàstic. Va tractar de lluitar contra aquesta idea, fer-la fora, centrar-se en algun record del cos d’ella, però el membre es va desunflar del tot, i es va sentir estúpid agitant, lànguidament, el trist apèndix. Es va aclarir el sabó ràpidament, i va eixir de la banyera.

Mentre s’assecava, s’olorava la pell, provant d’apreciar l’aroma, però no va ser capaç de notar res. No apreciava un perfum més agradable, un flaire més dolç que el que tenia uns minuts abans. En ficar-se la roba, tampoc es va sentir més net; de fet, percebia a la pell una lluita amb els teixits, com si hagués perdut un tel sedós que l’embolcava. Com si, abans, el borrissol que li cobria tot el cos fera, de la pell, vellut; un vellut ara sec, mort, aspre.

Confí del món

Confinament. Dia V

Va sentir, mentre dormia, un pes al pit.

Es va despertar, exaltat, com si li hagués caigut alguna cosa a sobre. Encara era de nit. Va obrir bé els ulls, immòbil, esperant amb impaciència la dilatació de la pupil·la. Va escodrinyar la foscor. Sols el buit negre. Es va atrevir, per fi, a moure les mans fins al tòrax; no va trobar res, sols la samarreta suada.

Es va alçar en dos cops; el primer, el mal al seny el va tombar de nou al llit. Va haver de comptar fins a deu, per animar-se, i va arribar al bany, trontollant per l'entumiment dels músculs. Va subjectar-se al lavabo mentre tractava de recobrar l’alè; l’aire entrava per la boca entreoberta poc a poc, a penes hi passava per la gola un bri d’herba. Era sols un fil d’aigua verda en un riu sec. El nas s’havia tancat completament.

La por li bategava a dintre; ja està, ha entrat. Però com? Com!? Per la finestra, segur! Ho sabia, ho sabia! Hauria d’haver-me conformat en respirar el mateix aire, una vegada i una altra, fins extraure’n tot l’oxigen, fins exhaurir-lo! Tot tancat, tot tancat! Ho sabia.

Mirava a l’espill i reia maliciosament, com qui veu algú enfonsant-se i pensa “ja t’ho vaig dir”. Com qui es planta davant d’algú superb demanant ajuda i li amolla, venjatiu: ara et fots! Com qui perd la por perquè ja està tot perdut.

Va arribar al saló, i es va deixar caure al terra, junt a la finestra, paral·lel al vidre. Des del sòl, panxa amunt, mirava el cel buscant alguna estrella, però estava cobert aquesta nit. No sabia quina hora era. De sobte, en davallada, el parpelleig d’una llum roja.

Era estrany. La visió d’un avió aterrant el feia ser conscient de quant de temps feia que no en veia cap, a la seua franja d’horitzó, normalment atapeïda. Potser des d’abans que tot esclatés? Abans del confinament? Què importava. Estava tot perdut.

Mentre es perdia en cavil·lacions, el fred del terra li entrava per l’esquena i el relaxava. Poc a poc, els pulmons i la tràquea s’obrien, l’aire hi entrava amb més cabdal, i l’ansietat s’esvaïa. Es va quedar adormit.

Confí del món

Confinament. Dia 4

Havia d’haver marxat?

El dia abans que confinaren les ciutats definitivament, molts van aprofitar per tornar a casa; la majoria, joves de trenta anys, fills de la crisi, exiliats d’uns pobles agrícoles que no oferien cap futur.  L’anunci del govern va provocar una estampida, i les autopistes col·lapsaren a mitja nit.

El divertia veure les imatges a les xarxes socials. S'hi veien cotxes plens, baixant per l’AP7 cap a la casa familiar, la llar, el refugi on els esperava, amb els braços oberts, la població de més risc; adults fregant la setantena. Com si fugiren de la infecció; com si no la portaren a dintre, o a sobre, o com si no s’abocaren a ella. En perpendicular, un grapat d’adults en la seixantena enfilaven l’AP3 cap a l’est, sense importar-los els joves, ni els vells, ni res de res.

Ell no ho va pensar en ningun moment, i ara es preguntava per què. No volia ficar en risc als pares, deia en veu alta mirant a la paret. No volies estar amb els pares, responia una veu dins del seu cap. Es sentia malament, però es consolava; no és per ells. No és res personal.

Hi havia a l’ambient una certa olor d’humitat, una olor de roba estesa i deixada assecar a l’interior, a finestra tancada. Es sentia incòmode; el tuf el feia pensar en fongs. S’imaginava el tercer regne dels éssers vius conquerint cada racó de la casa. Ja veia els cantons, els sòcols, les frontisses de les portes envaïdes per colors verds i marrons, discontinus i putrefactes. Li entraven ois de pensar en obrir les llaunes i trobar-s’ho tot florit, pudent, consumit. Va obrir la finestra, a disgust, altra vegada.

Treia la roba de l’estenedor i l’acumulava a la butaca; quasi podia sentir-se el frec del tèxtil sec amb la pell, mentre recollia. Les peces cruixien dèbilment quan les doblegava, cada vegada menys elàstiques, menys esponjoses, mentre els colors i la tendresa es diluïen en lleixiu.   

Confí del món

Confinament. Dia 3

S’havia gitat tard el dia anterior, i va decidir dormir sense posar-se cap despertador; a les huit i mitja, emperò, l’enrenou del carrer el va treure del somni. 

Va alçar-se pesadament i, arrossegant els peus, arribà a la finestra. Després de dubtar, va decidir obrir-la, per primera vegada en tres dies; l'aire fresc del matí el va fer sentir nu, com si el pijama que el cobria no fos més que una lleu coberta de paper de seda. Va remoure l'atmosfera parada de l'estança, i va sentir a l'esquena una ràfega. Malgrat el fred, va traure el cap, encuriosit; a sota, unes trenta persones esperaven, apilotonades, a que obriren el supermercat que ocupava els baixos de l’edifici. 

A les nou menys vint, un home que rondava la setantena va començar a colpejar la persiana metàl·lica que els barrava el pas.  Cridava i insultava lleument als treballadors de dintre. A menys deu, els insults ja no eren tan lleus, i dos dones el van acompanyar en l’acte.

Va pensar en escopir un bon gargall, el primer del matí. En l’últim segon, quan la saliva vella de tota la nit i els mocs que havia pogut treure de la gola ja li omplien la boca, quan ja feia el cap enrere per llançar-lo amb força, va veure algú a la finestra del costat. De l’esglai quasi se l’empassa; una cortina de cabell negre envelava un rostre que també mirava avall, els cantons formant dos fletxes lànguides que assenyalaven el brut bestiar de la vorera. Va tenir temps d’enretirar-se tot just quan va notar, pel rabet de l’ull, que el cap es girava en la seua direcció. Va tancar la finestra suaument, procurant no fer soroll. Va córrer a escopir la massa  al lavabo. Es va mirar a l'espill amb odi: encara t'hauràs gelat, imbècil. 

Confí del món

Confinament. Dia 2

Va matinar per llegir el llibre, com si fos una feina que havia de fer. L’havia comprat uns dies abans, amb altres quatre. Els va escollir tranquil·lament; ningú es riuria d’algú que compra cinc libres tot d’una. En pagar, emperò, va creure endevinar un somriure a la boca del llibreter; de què et rius tu, fill de puta.

A la novel·la, una terrible epidèmia de pesta assolava una ciutat del nord d’Àfrica. Els carrers s’omplien de rates i cadàvers. Es va alçar de la butaca, l’únic moble del saló, i va mirar per la finestra; sols veia gent a la terrassa de la xurreria andalusa, amb el brogit típic del diumenge de matí. Es va decebre una mica. En certa manera, són com rates, va pensar, per consolar-se. Un instant després, va sentir vergonya, i va abaixar el cap.

El pis encara feia olor química. Havia repassat els escassos 50 metres on vivia de dalt a baix diverses vegades esta setmana, sempre que entrava del carrer; per sort, ahir va ser l’última. Li coïen un poc els ulls, però això el feia sentir bé. 

Va sentir tossir al replà. “El porc d’enfront, malparit”. Va córrer per segellar l’espai entre la fusta i el parquet, amb un drap mullat en lleixiu; una part dissolta en tres parts d’aigua. Havia descobert que, a eixa concentració, la pell ja no cremava.

Va pensar en trucar als pares, però li va fer mandra. També va pensar en trucar-la a ella, però no va trobar-li el sentit. I els amics estarien bé; no els trucava mai, per què anava a fer-ho ara.

Al carrer, un toc de sirena curt i sec va aixafar tot l’enrenou; un cotxe patrulla s’aturava davant la xurreria i ordenava la clausura de l’establiment. Es dispersaven les rates, portant el virus a tots els indrets d’aquesta ciutat bruta. M’és igual, va pensar. Sols eixiré d’ací quan no hi quede ningú.

Confí del món

Confinament. Dia 1

Confinament

Acció de confinar o de confinar-se en un lloc.

Pena restrictiva de la llibertat, aplicada generalment a delictes polítics.

Aïllament de la persona que està confinada.

En física nuclear, mètode de delimitació espacial d'un plasma. 

Anaven a decretar l’estat d’alarma. A quaranta quilòmetres, ja hi havia tres ciutats aïllades. Uns dies abans, tothom feia vida normal; tot semblava passar molt lluny d’ací. Ara era el moment de l’alarma, de la histèria. Però d'una histèria xicoteta, continguda, com impostada. Una histèria d’actes petits. Una histèria com d'esbargiment de temporada.

És idiota. La gent és idiota. On va eixa ‘uela’? Quina falta farà que baixe ara a llançar uns plàstics! Eixos xiquets en bicicleta són una puta bomba de rellotgeria, que algú els mane a casa! Mira! El subnormal del veí passejant al gos amb tota la tranquil·litat del món... que pixe al terrat, imbècil!

Tot ho deia cridant, rient nerviosament, enutjant-se cada cop més, amb la finestra tancada. Les paraules s'estampaven contra el vidre, entelant-lo; des de fora, si algú l’hagués estat mirant, veuria un cos erecte amb el rostre borrós, desdibuixat. Però ningú el mirava. En rebotar contra el cristall, les paraules es perdien pel pis; hi trobaven un espai quasi buit de mobles, despullat de decoració, i ressonaven en les parets, produint l’eco. Allò el reconfortava, inconscientment; la tornada del so el feia sentir que hi havia algú. Que no estava sol. Però ho estava. De sobte, un altre so, des del fons de l’estómac, el va retirar de la finestra.

Al rebost, la visió multicolor de les llaunes de sopa li alegrava la vista. Obria la porta de tant en tant, fins i tot sense fam, per delectar-se’n.

N’havia comprat una cada dia, dissimuladament, des de feia dos mesos, perquè no se’n rigueren d’ell. Perquè ell no era un covard, ell no era un alarmista. Però està ja ací al costat, pensava llavors. Eixos països estan ací al costat. Tot està ací al costat! De carn i peix, no en va voler saber res. En aquelles llaunes hi havia tot el que necessitava.

Ell no era un covard, es repetia una vegada i una altra. De porta cap enfora, ell no tenia por de res; dintre d’aquelles parets, ho temia tot. Al treball es mostrava seré, i en treia importància, quan eixia el tema. Però des de feia setmanes evitava creuar-se amb els companys pels corredors i, si algú entrava al seu despatx, ell se n’eixia; perdona, deia, tinc molta pressa, mentre girava el cap i feia el possible per no respirar l’aire.

Després de menjar i rentar els plats, va tornar a obrir l’habitació del mig, per fer recompte. Normalment buida, ara estava plena de garrafes d’aigua; allò ho va pensar tard. Va fer provisió uns pocs dies enrere. L’aigua, per l’amor de Déu! Com no ho havia pensat abans! No podia seguir bevent aigua de l’aixeta. 

Havia anat pujant-ne, una per una, les garrafes de quinze quilos. Al supermercat de baix de casa, havia evitat repetir caixa, canviant-se de roba cada vegada que hi tornava. Havia acabat anant a tres llocs diferents; canviava d’establiment quan sentia que el miraven de forma estranya. Però ningú el mirava. A l’últim, als afores de la ciutat, havia anat amb el cotxe; en la tornada, les galledes aixafaven al porta maletes la roba que havia anat canviant-se, com podia, als seients del darrere. 

En dipositar l'última al quarto, que quasi impedia l’obertura normal de la porta, va deixar-se caure al terra, extenuat. Davant d’ell, prop d’una tona líquida romania en formació, continguda en polímers plàstics. Semblava un exèrcit de soldats minúsculs i obesos. Va pensar en Troia, i es va esgarrifar una mica. Va comprovar dos vegades que la porta quedava ben tancada.

Cementiri de Bausén

- No! – digué cridant - . De cap manera! Sabíeu que açò passaria! 

La por el va envair. Era la resposta que esperava, l’única possible, encara que intentara enganyar-se, uns moments abans, camí de l’església. Però... i el perdó? No anava del perdó, tot allò? De clemència? Després de cavil•lar uns segons, es va renyir a sí mateix. “Però per què? Per què el perdó? Per estimar-se?” Per aquells fills, l’únic que tenien? Podia ser una ofensa voler-se? Podien ser aquelles criatures una ofensa a Deu?

Va tancar la porta tremolant. No sabia el temps que havia passat allà dins, ni tot el que havien parlat, ni recordava haver baixat les escales fins sortir-ne; després del primer “no”, la consciència se’l va endur d’allà, cap a les muntanyes, per no ofegar-se.

La terra no seria ja tan dura; era primavera. Qui podria deixar-li una pala? Però com podia preguntar-se, això? Com podria, simplement, fer un forat al bosc, i ficar-hi a dintre el que més volia? Havia de fer-ho, emperò. No hi havia més opció; les portes del cementeri s’havien tancat per a ella, per a sempre.

Els peus pesaven, camí de casa. “Podíem haver pagat aquells diners!”, s’exigia i es preguntava, a la vegada. “Tu i el teu orgull imbècil!”. Va arribar a casa, l’última del poble, mirant el terra.

A l’única cambra, el cos malferit per la pneumònia començava a prendre el rictus. No volia mirar-la. No era així, com volia recordar-la; volia fer-ho baix d’ell, o a sobre, fent un fill, amb molt d’amor. Els fills, va mirar els fills; en aquells rostres d’infant es barrejava la pena, una pena que encara no comprenien, amb la por a un cos mort a dins de casa. La por no necessita que l'entenguen. Es va apropar i li va agafar la mà, ja freda. La va mirar amb els ulls mig closos; no volia deixar-la sola.

- És vostra mare - murmura.

De sobte veu dos rostres inesperats, i s’espanta. Els ulls de les veïnes, amb qui recorda ara haver deixat els xiquets, el tornen a la realitat. Els diu que no amb el cap, mirant al terra. Les dos dones s’aixequen, li donen el condol, i marxen decidides. “Tindran pressa”, pensa. La mort sempre agafa algú amb la feina a mitges.

Poc a poc va arribant la gent, però d’un en un, en degoteig constant. Tots fan el mateix; expressen el condol, resen una oració, i marxen amb peus prests. Ni tan sols el rosari; un Pare Nostre, o un Ave Maria, i fora. En sortir un, al cap de cinc minuts, arriba un altre. Com si feren torns. Fins i tot Sílvia, que tant estimava a Teresa, que la va cuidar tant. Ella estava quan va morir, agafant-li la mà que ell deixava lliure. Arriba i besa els xiquets i, en un cistell, els hi porta sopar. “El sopar”, pensa, avergonyit. “No m’havia recordat de donar-los de menjar”. Ella li fica la mà al muscle. No patisques, li diu amb la mirada, allargant-li un tros de pa amb cansalada. Amb un breu gest de la mà dreta el rebutja, “dóna’ls-hi a ells”. Ho fa i marxa, de presa, com tots. Ningú es queda.

Els xiquets s’adormen asseguts, de pur cansament, i els porta en braços a un racó de la cambra, on ha estès unes mantes. Ell no pot, no vol dormir mai més, si no és amb ella. Si no la sent al seu costat. Si no obre els ulls i la troba allí, espitregada, respirant profundament. No vol, no pot dormir mai més.

Segueix el degoteig i, quan creu que ja no podrà dir una vegada més “mercés”, cau en que ja han vingut tots. Ha vingut a casa tot el poble, i ningú s’ha quedat més d’uns minuts. Se n’ha adonat, emperò, que a mesura que avançava la nit, venien més cansats: però no d’un cansament formal, de vetlatori; no hi havia hagut. Era un cansament físic, d’esforç físic. De cares suades i roba bruta.

Per què no havien vinguts junts, tots d’una, i haguérem acabat amb açò aviat? La pregunta el trau del seu interior, i el torna al món tot just quan Miquel, l’últim en vindre, ix de casa, i gira a l’esquerra. Hi ha alguna cosa en allò que el destorba. Triga uns segons en adonar-se'n; la casa de Miquel, la casa de tots, està a la dreta, en eixir d’allí. A l’esquerra no hi ha res. Sols hi ha bosc.

Pot ser que els haja vist eixir a tots en aquella direcció? Mira als xiquets, veu que estan bé, i s’aixeca. Mira a Teresa, cada vegada més pàl•lida, i surt de casa, a temps de veure en Miquel desaparèixer entre la primera densitat d’arbres. Enfila el camí darrere d’ell, pesadament, car li fan mal les cames. Ni sap les hores que portava en la mateixa posició, tensament, encongit. Intenta caminar de pressa, tant com pot, però sempre està lluny. De vegades, aconsegueix veure’l un segon, per desaparèixer a l’instant següent.

Després d’uns minuts, emperò, creu escoltar una veu. Primer dubta; serà Teresa, que li parla? “No sigues estúpid”. Deu ser sols el vent entre les branques, aquell ventet que bufa entre la nit i el dia. Comença a clarejar. Però no, no és això; cada vegada la veu es fa més distingible. No és Teresa, ni el vent. Ni tan sols és la veu de Miquel; és Xavier, el ferrer, que pareix manar a algú. “Deixem un metre, en tinc una que servirà!”, ordena. Què hi faran, Miquel i ell, a l’alba, enmig del bosc? En arribar a dalt d’un petit turó, es queda sense paraules, i sense pensaments.

Hi veu l’Anna i la Carmen, de genolls, traient brossam amb les mans nues. I Salvador i Andrea, a penes dos adolescents, que arriben cadascú amb un grapat de pedres planes. I d’altres que les agafen i rematen un petit mur, i algú que dona a beure l’aigua d’un cànter, i d’altre que agafa aire recolzat en una pala, al costat d’un munt de terra moll per la rosada. Els veu a tots. A tot el poble.

De sobte s’aturen i el miren, sabent-se sorpresos. Sense adonar-se, ha seguit fent passos, i ja pot veure’ls-hi els ulls inflats, i olorar la suor dels seus cossos. I també els pot sentir l’ànima tranquil•la. I és quan, des del més fons, sense eixir del cap, com si no fos ell qui ho digués, com si fos potser Teresa, amb veu tremolosa, pronuncia una vegada més:

- Mercés.

Cementiri civil de Teresa. Bausén, Vall d'Aran, març 2018.

A cada mà una maleta (III). El cau de la cigonya

Fa una bona estona que no es veu els peus.

Al principi, l’embranzida. Va buscar, desesperat, el fil de la rialla. La va tornar a cercar pels matolls, baix les pedres, entre les canyes. De tant en tant creia torbar-la, i avançava cent metres seguint una remor; però sols era el vent, cruel, jugant amb ell fregant les fulles. Quan es va adonar, ja era al mig del no-res.

Va mirar al seu voltant. No veia el camí, ni el canyar, ni tan sols els fums de la ciutat. Li va semblar impossible, hauria d’haver recorregut quilòmetres. Però, i si ho hagués fet?

Va sentir fred als peus. Cada pas era més lent que l’anterior, mes no sols pel cansament; el fang li cobria les botes per dalt del turmell. Com era possible que no s’hagués adonat? Com era possible res? Va creure escoltar alguna cosa, altra vegada, però estava massa brut i cansat per a més mentides. Va escollir una direcció, a l’atzar, i va enfilar tot recte. A algun lloc arribaria. Va alentir el pas, més encara, car no tenia pressa en arribar. No es pot tenir pressa si no es sap on s’hi va. Potser on arribés no seria millor que romandre ací, lluny de tot, enfangat ja fins als genolls.

Ara veu, de sobte al lluny, una veritat. El vol d’un au en davallada.

Fixa el seu caminar al punt on sembla haver-se posat. Al cap d’uns minuts, el terreny de gorgs i d’aigües estancades es torna bruscament un camp poblat de tiges altes, com si es creués una frontera. Disperses, ací i allà, plantes de gra, massa espargides per formar cap conreu. A sota, el terreny eixut suporta fermament el seu pes, i el caminar feixuc s’alleugereix, fins quasi assolir un ritme alegre. Potser perquè, després de tantes hores, té un lloc on arribar.

A mesura que avança, la llacor dels pantalons s’asseca i es desenganxa, tacant de tarquim el groc de les herbes seques. Guaita l’aire contínuament, temorós de veure l’au alçar el vol, de quedar sense punt d’arribada. Però el sol no tardarà en caure, i la penombra ho mullarà tot, fins que quede ben amarat del color de la foscor. Era el moment de l’esguard, no d’aventurar-se a nous indrets. I això l’ocell ho sap.

Camina amb les mans obertes, els palmells cap avall, acaronant les puntetes de les herbes. Tot just com s’acarona un animal. Una bèstia enorme tombada en terra.

El primer que veu és l’au, el cap alçat, furgant el buit, escrutant-lo. Dos passos més tard, abasteix el niu, un mur circular de branques trencades i trenades. Finalment, les runes; un grapat enterc de pedres grises, l’esquelet descarnat d’un antic bastiment.

Podria algú ocupar aquelles runes?

Podrà un home habitar el cau de la cigonya?

Vint-i-tres de juliol

Fa sonar els quatre panys, picats de rovell, i obri la portella de casa, gran com la d’un castell, deixant passar el vent d’un costat a l’altre. El pati i el carrer es fonen, i l’aire de dintre surt, rabent, topant amb la casa dela senyora Anna, que ja mai més obrirà la porta. Enfila carrer avall, amarat de gesmilers i es perd, plaça enllà, escampant l’olor pel poble.

Ella agrana el carrer que, més d’un segle després, segueix sostenint fermament la façana, cada cop més feble. Després, amb l’habilitat del gest natural, arruixa el carrer amb moviments llargs de braç, deixant el sòl tot dibuixat de línies fines, uniformes, que poc a poc s’escampen, buscant-se, unint-se.

En acabar, torna de pressa a la cuina per controlar-ho tot. Prova el caldo, afluixa el foc, prepara les pilotes. Ell mentrestant, amb un poal ple d’aigua i breus colps de canell, hidrata les plantes repartides pels racons, per les macetes, per l’hort. En acabar, llença el que queda per damunt del nesprer, per que no es creme. Més tard, canvia l’aigua del depòsit vell de ferro.

Ella baixa i puja vint vegades l’escaló que separa la cuina del pati, mentre para la taula. L’han posat al lloc més fresc possible, entre el Seat 600 espatllat, i l’escala d’obra que puja a la pallissa. Ja no guarda grà ni menjar per als animals. Ara està plena de mobles vells i objectes que es donen per perduts. Ell, amb cura, va col·locant les cadires. Ho fan amb il·lusió. Però una il·lusió tranquil·la, resposada, com si d’expressar-se massa, s’anés a esvair. Les línies foses del carrer s’han evaporat ja, quan piquen a la porta.

Arriben tots, quasi a l’hora. S’han trobat al llindar. Ella els ompli de besos i abraçades, els pessiga les galtes, els prem contra el seu cos. Hi ha qui es queixa “ay, abuelita!”. D’altres es deixen fer, envanits, plens d’amor.

Els adults seuen a la taula i conversen, els xiquets es dispersen pel pati. Els xics agafen dos caixons de taronges buits, els fiquen a certa distància, i busquen una pilota de tennis, bruta, que amaguen sempre entre macetes. Baix dels seus peus, que tracten de fer gol, jeu l’antic forn, sepultat per la misèria. Les xiques es mullen amb l’aigua fresca i nova, es llancen amb patí per les rampetes, fan cendrers de fang torçats. Mentrestant, ella els observa a tots, amb les mans als malucs, plantada al bell mig de tot. És sent satisfeta. Somriu. Estima el seu ramat de néts.

Comencen a dinar. Tres Bernats seuen a taula, i això, el vint-i-tres de juliol, a Alzira, s’ha de celebrar. Escudella ella, com sempre. Feliç. Sent un orgull senzill d’alimentar-los. Gaudeix veient-los fer minvar els plats d’arròs, punxar la carn, devorar les creïlles. No li calen compliments ni odes a les viandes; veure’ls emplenar-se la boca, una vegada i altra, li eixampla el pit. De postres, llet merengada, ben congelada. Els xiquets, incapaços d’esperar que es fossa, esmolen les culleres fregant la superfície, fent desprendre’s encenalls dolços, que recullen impacients. Se’ls gelen les genives i la llengua, però no hi ha un segon a perdre.

Després de dinar, les nores parlen en veu baixa, els fills ronquen pels racons, els néts s’avorreixen, amenaçats si fan soroll. En despertar tothom de la letargia, poc a poc, marxaran cap a casa. I tornarà el ritual de besos i abraçades, aquestes més llargues per ser de comiat. I hi ha qui es tornarà a queixar, entre rialles, dels pessics. I enfilaran el dos de maig per veure-la, abans de girar el cantó, dempeus a la porta de casa. Sempre dempeus, estimant-los. Sempre dempeus. I a l’últim segon, abans de perdre-la de vista, es portarà la mà a la boca i els enviarà una besada gran, que el ventet de poqueta nit s’emportarà carrer avall.

Llavors, tancarà la porta. Recolliran tot, ho deixaran tot net. Guardaran les cadires, i pensaran que quina llàstima, no haver de guardar-ne més. Però així són aquestes coses.

Feixugament, empentarà la portella, i tornarà a establir-se el partió entre el carrer i aquella casa. En uns anys la façana, la portella, el mateix pati, no seran més que enderrocs. Però en aquell moment, entre aquelles parets a cel obert, tornarà a confinar-se la nit, que caurà lentament i mullarà el polsim, emplenarà les macetes buides, cobrirà les fulles dels arbres. 

A cada mà una maleta (II). La rialla

Es desperta amarat de fred.

A la nit, l'estufa de l'habitació el va fer confiar-se, amb el foc dins del cos. La calor ha anat evadint-se per baix la porta, per l'escletxa del cristall, i la matinada l'ha trobat mig nu, incaut, només amb l'últim roig d'alguna brasa lluitant per no desaparéixer. 

El te verd de la mestressa l'ha recompost i ara, quan encara el caliu de l'estòmac no ha arribat a la pell de marbre, decideix marxar d'aquesta fonda, on sap que no tornarà. Amb una sola maleta ja.

En creuar el llindar de la porta, ho escolta per primera vegada. A l'inici com una remor, llunyana. Com una ona que trenca mar endins, i poc a poc s'apropa a la vorera, A punt de tocar la sorra, que és ell mateix, esdevé, nítidament, rialla de xiqueta, que l'atrau, que el crida. 

La segueix pels carrers, i la risa, clara, sembla feliç, sabent-lo darrere. Avança emplint l'espai, inundant l'aire.

De vegades, furtiva, s'esmuny pels bocacarrers, endinsant-se en l'entramat de cantons i finestres, fent-se més intensa. Ha de córrer per no quedar-se enrere, per no perdre-la.

Altres, més calmada, l'espera, i ell l'escolta al seu costat, i sent entre els dits freds de la seua mà lliure la brisa fina, aquella que ix dels llavis d'un infant, que el pren de la mà, acompanyant-lo. 

Poc a poc, la ciutat s'acaba, i la rialla s'endinsa en els camps. A voltes, repta pel sòl, joganera, amagant-se en la malesa. Altres s'enlaira i acarona les copes dels arbres, fregant els fruits escasos, fins quasi fer-los caure. Però sempre torna a prendre'l eixe airet salat, ací tan lluny del mar. Fins que arriben al canyar.

De sobte, se li esmuny d'entre els dits, i l'escolta en totes direccions. Intenta seguir-la desesperadament però, quan fa unes pases cap a un costat, la risa pren el sentit contrari, defugint-lo. 

Poc a poc, es va barrejant amb el vent, creixent, que va cobrint-la més i més, fins apagar-la. Quan ja no hi queda rastre s'esvaeix, i tot queda en silenci.

I ell roman d'empeus, a la vora del canyar, perdut sense la rialla.

A tu, que et rius, et dic, i et demane que rigues,

que no deixes de riure't si no vols que jo em muira.

Tot actuant per a un públic invisible

Es desperta, exaltat, i s’incorpora.

El front mullat és el signe del malson, que no s’eixuga en traure’s la suor amb el dors de la mà. S’agafa amb l’altra la gola, sense prémer massa. “La meua veu”, pensa. “La meua veu”, exclama. La vibració al palmell, i la que li arriba als oïts, el calmen. “No l’he perdut. No l’he perdut encara”.

S’alça i mira per la finestra, mentre badalla. Un poble com molts, amb els seus terrats, la seua església, els seus carrers. El seu fum de les fàbriques, que cremen tantes coses. Amb la seua gent que torna, abatuda, amb el cap topant a terra. La mateixa gent de sempre, des de fa tant de temps, un temps tan llarg que hi ha qui es cansa... De sobte, entre uns i altres, ella. Corrent, aturant-se, ballant, seient a la vorera. Mirant-los a tots passar, i rient, com si foren ells els bojos. Li mana un bes, que travessa el cristall. Somriu, mentre deixa anar la cortina: “d’aquesta, en faríem una bona”.

Camina, descalç, cap a la taula. Agafa el paquet i el llença, de nou, en adonar-se’n de que està buit. Al cendrer en queda mig, i l’encén. Fa una calada forta, profunda. El fum s’endinsa per la boca, rabent, arrapant-ho tot. L’eixida, però, s’allarga, alentint-se, aferrant-se a les parets, fins sortir pel nas, però mai del tot.

Seu a la cadira i hi pensa, en els companys. En les mans d'aquell que acaronava una guitarra, fent-li saber que mai estaria sol. En aquelles veus que el temperaven, que li omplien l'estómac, esborrant la fam... Tot s'ho emportarà. Tot això esdevindrà vent, i farà volar més alt la cendra.

Agafa un full, un entre tants, i llegeix els versos que guarda. Mentalment primer, fins acabar-los. Després es planta, aixecant la barbeta, agafant-lo amb la mà esquerra, i els recita en veu alta, tot actuant per a un públic invisible. El fum del cigarret, sostingut amb la punta de dos dits, descriu el camí de la mà dreta que, delicada, acompanya les paraules, les escorta. “El prec dels béns que em retornaves sempre...“, enuncia, per acabar. Manté el posat uns segons, just abans d’esfondrar-se, baixant els braços, cloent els ulls... “No. No ha de ser així”, es diu, mentre torna a renàixer, una vegada més. “Tot ben senzill i ben alegre, Ovidi!”.

Tot ben senzill i ben alegre.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra (I)

Es deixa caure al sofà del saló; a meitat camí els genolls es deixen anar, i s’enfonsa al coixí. Com cansa la pena.

Es col·loca damunt de les cames la caixeta de llauna. Els motius xinesos que la decoren li criden l’atenció: un vaixell de veles llistades, una branqueta d’ametler en flor, uns homes que cullen espigues d’arròs en ramets... Pensa que, sense allunyar-se massa, podria trobar les mateixes escenes; al llac salat, a l’altra ribera, als tarongers del terme.

Desencaixa, lentament, la tapadora. Emet un lleu gemec metàl·lic, en obrir-se, però la resta del trajecte manté el silenci, lliurant el que guarda. Quasi amb solemnitat.

Trau totes les fotos, amb les dos mans, per abastir-les. Les passarà d’una en una, d’enrere cap avant, des del fons fins a la coberta. Té molta cura, no vol que es barregen; guarden aquell ordre des de fa molt. Les més profundes, les dipositaren molt abans que ell nasqués. Té la sensació que alguna cosa es trasbalsaria, en cas d’alterar l’ordre. Alena profund, i comença.

Hi troba un xiquet de marineret, amb el mocador blau al coll, el dia de la seua comunió. Sense més lluïment que la pulcra netedat, la blancor de l’uniforme; sense més ornaments que una bíblia petita a les mans, i una creueta de fusta. Hi ha el mateix xiquet que posa, amb un jersei de llana gruixuda, i sosté un telèfon d’atrezzo, davant d’un fons blanc que el difumina. Està preciós i somriu, com si res hagués passat, com si no estigués viu de miracle, el miracle d’un metge dels d’abans, una agulla i molta sang.

Hi ha moltes estampetes de fa mig segle, primeres comunions de xiquets sexagenaris ja. I moltes esqueles. I alguns carnets que calien, si volies fer qualsevol cosa. “Asociación Juvenil Española. Madrid, 25 de mayo de 1.970”.

Hi ha un home ben plantat, amb gest seriós, que seu junt al torn i fica els dits en la massa humida, la domina, li dona forma. Hi ha eixe home a San Sebastià, rodejat d’altres soldats, mort de gana, veient un partit de futbol darrere d’un cartell. Escrit a mà, “Campeón, los ’ches’ te saludan”. I el mateix home de jove sol, vigorós, fort, carn tendra d’una guerra que li tragué la joventut, que el deixà anar deu anys després, però mai del tot.

Hi troba també fotos de la vella casa, amb els feixos de llenya als racons, llestos per nodrir el forn, fonaments del fang. Hi ha fotos dels cànters preparats per ser venuts, alguns dels quals recorda haver vist, esquinçats, polsegosos, però sempre entercs. I de canonades llestes per guiar les aigües. I fotos de les runes d’una pantanada ingovernable que, malgrat situar-se al punt alt del carrer Caputxins, entrà en casa, omplint-ho tot de fang. Però d’un fang diferent al que els donava la vida, marró, càlid i fi, que assuavia la pell de les mans en treballar-lo. Aquell era un fang pestilent, verdós de misèria, negre de fam i d’animals morts. Un fang que va tancar el forn per sempre.

I entre totes les fotos, de tant en tant, tu. Amb el teu home, de joves, feliços d’un passeig, perquè això era tot, i era prou. Tu i ell a la muntanya, asseguts a una roca, recolzada al seu pit. Tu i ell, ja majors, sostenint en braços un net nou nascut. Tu i ell, tu i ell. Tu tan dolça, ell, de vegades, tan aspre. I també tu sola, amb les teues plantes, o enmig del carrer, del teu carrer arruixat, amb un xiquet que plora. Tu a la platja, amb un vestit negre, per baix dels genolls, o amb mantellina negra, en una processó. Tu.

Hi ha també postals. Moltes comprades i dutes a casa, com a records; El Tibidabo, Blanes, Santander... Alacalà de la Selva, d’on gràcies a algun Deu, segurament al seu, tornà un home als anys trenta. Altres, les menys, enviades des de lluny, o almenys des d’on llavors pareixia lluny, on algun fill, amb lletra petita, resumeix en castellà el viatge, tot precintat i datat per un mata-segells autoritari.

Hi ha la una família que es la seua, asseguda a les escales de l’església, la mateixa on es batejaren, es casaren, t’acomiadaren. I una fallereta que saluda a càmera, mentre agafa de la mà un xiquet vestit de saragüell, davant d’un anunci de Revoltosa. I una dona de negre, amb una inscripció al darrere on es llegeix “madre de la abuela Josefa”. I d’altres inscripcions, més impersonals: “Retratos Saura. Plaza del Caudillo 65. Alcira”. I dates, moltes dates, que porten a rumiar com passen els anys, sense trobar resposta. Hi ha militars asseguts en cadires de fusta, amb botes de canya i gest greu baix la gorra, entre els quals no reconeix ningú. I xiquets anònims, i retors, i concejals... i tot un munt de coses que mai va veure, però que creu, estranyament, haver conegut.

De sobte, amagada entre altres dos, en rellisca una, menuda. L’agafa. Una cara preciosa, guapa d’ulls que parlen, de llavis brillants. Un cabell negríssim, abundant i rissat, pentinat cap enrere, descobrint les arracades. Unes dents blanquíssimes, lleugerament separades al davant, que fan el somriure més perfecte.  Besa el paper, sostenint la llàgrima. “Eres tu”, pensa.

Sempre seràs tu.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra

que no calrà ni que parlem de tu

per recordar-te; a poc a poc seràs

un gest, un mot, un gust, una mirada

A cada mà una maleta

Fins on s’estén la llarga carretera?

Uns metres més enllà de l’últim fanal del poble, l’observa endinsar-se en la foscor. I si no és ara? I si hauria d’esperar per marxar? 

Ú quasi diria que la nit s’ha estavellat contra l’asfalt, caient a plom, esmicolant-se… Però no. No ha escoltat res. Potser sols ha anat baixant, des de més enllà dels núvols, balancejant-se, fins posar-se suaument. 

Ha de ser ara. Ha de ser ja.

Es mira les botes. Algun trau al cuir; les soles menjades, llises... Són molts passos ja, però no queda altra. Aguantaran. Es lliga els cordons fortament. Un cedeix a la tensió, i es parteix. Amb el que queda, es fa un nus doble, sense llaç. No importa com la traurà, després, per dormir. El que ara importa és començar a caminar.

Agafa les maletes, una amb cada mà. Les sent lleugeres, les recordava més pesades. Tal vegada, sense adonar-se, s’ha anat deixant coses enrere. A cada poble, a cada fonda. Prompte, traurà les coses, les ficarà damunt d’un llit prestat, i les tornarà a col·locar, ben encaixades, en una sola. Sí, amb una sola farà millor el camí, farà el camí millor.

Hi veu a les vores, de reüll, la malesa. Entén que estarà sempre, entén que és part del camí.

Respira profund i es submergeix, passa a passa, en la penombra. 

Ple de calabruix

Una aferrada.

Així ho diuen allà.

Ell li passa un braç pel costat, i l’altre per dalt del muscle, ficant el cap per sobre d’ella. Sembla mirar al darrere, i veure allà un lloc, i un temps. El que passaren junts. 

Ell abraça en diagonal, ella sols ho sap fer de front. Descriu una corba gran que envolta el tors, i enfonsa el rostre en la jaqueta. No vol mirar. Tanca els ulls.

Les mans d’ell es posen. La dreta, sempre més freda, fregarà el clatell, un sol segon. L’esquerra la pren pel centre de gravetat, i la força obri una mica les escletxes que l’hivern sempre llaura als seus artells. S’intueix el roig. 

Les mans d’ella quasi no el toquen, s’ajunten a la seua esquena, tanquen el cercle.

La grossa roba no és obstacle i enllà, al fons dels pits, es sincronitzen per última vegada.

Nerviosament i suau oprimeixen, inconscients, els sexes, que ja no es trobaran...

I quan es senten ben aferrats, quan sembla que tot s’atura, saben que és el moment. Deixen anar la força que els uneix. Deixen sincopat el metrònom.  Es deixen marxar.

Les coses no son fàcils per ningú.

L'òxid, el ferro, els músculs

Hi ha un home que seu, trau la canya i la llença, rutinari. La recolza a la barana, sense fixar-la, i pren un llibre. Ú diria que no ha ficat esquer. La pedra grisa, bisellada, fica setge a l’aigua negra, que fa brollar el verd, llefiscós, als blocs que aconsegueix ungir. A les cases properes, l’empremta tèrbola de la humitat traça mapes a les façanes, descrosta la pintura.

Les grues del port s’alcen al fons, irades. Un braç metàl·lic, colossal, vigila. Sembla dispost a deixar caure les tones, d’un moment a un altre, contra tot allò que no dega passar-hi. Mentrestant, allibera un vaixell de contenidors oxidats.

L’òxid... Hi ha, també, l’òxid.

L’òxid ho habita tot, sense aglomeracions, subtil. El rovell esquitxa, rogenc, els bancs del passeig, els contorns blancs de les baranes, l’arrogància de les faroles.

La mar entra terra endins i partix la terra en dos. Més bé, ú té la sensació de que aquests dos trossos mai van ser part del mateix, i l’aigua sols va ocupar, fa mil anys, el solc profund que els separava.

Ara, a més de l’aigua, el canal s’omple amb catorze homes. Amb l’aire que exhalen, el calor que desprenen, la suor que regalimen. Amb els músculs, que es contrauen i estiren als braços, plens de sang que bull, modelant la pell bruna. Uns rems constants, mecànics, responen i penetren l’aigua, empentant enrere la foscor, recorrent després el mateix espai per l’aire. Guarnint per segons la superfície d’una lleu bromera, lívida, que s’esmuny en parpellejar. A la reraguarda, un d'ells exercix de metrònom salvatge, brama el compàs, governa la nau. Breguen amb l’aigua, amb el vent de cara, amb ells mateixos. Arriben quasi fins al mar, giren i tornen ria endins. La fusta cruix; vigorosa, la trainera parla.

Sols un ens, cada cert temps, és capaç de sotmetre-la, d’observar-la des de dalt, de cobrir-la d’ombra. El vell pont s’aixeca a les dos voreres, unint els pobles. Les arrels metàl·liques assoleixen les profunditats, s’ancoren. El ferro s’entrecreua, dibuixa l’estructura, repartix les càrregues. Les bigues sostenen els cables, que es tensen i transporten, periòdics, la plataforma.

L’òxid. Els cables, el ferro, els músculs. Vèncer l’aigua, una i altra vegada.

Un dia més a l’entrada de la ria.

Promesa, maleïda, aquesta terra

Em desvetlla el silenci, dens, lluminós,

endinsant-se pels porus, omplint-me el cos

de ferro. Aterrit, el temps s’atura.

Naix a dintre el llampec, el brusc estrèpit,

que em desboca la sang, batent, salvatge,

el tel del cor.

Fon els timpans i surt.

Damunt de tot, surant, l’agut brogit.

Ja no sent al clatell el dolç caliu

constant, del teu alè, l’humit metrònom.

Ara em glaça el dors, cruixint els óssos,

la foscor que m’abraça ,a l’empedrat.

No sé on ets, et busque. No sé on sóc.

Em tornen uns cristalls, amenaçants,

la imatge rompuda del meu cos prim,

exhaurit.

Tot allò que m’envolta està trencat,

i pels fragments s’escorre, greu, corromput,

el brunzit de les mosques.

El cel és un espill fràgil que esclata

en mil trossos menuts, on es contempla

promesa, maleïda, aquesta terra.

Quan tot es va aturar

Tot s’ha parat. El meu cabell, esvalotat, es manté despentinat, fix. El xic que seia enfront s’ha quedat en l’aire, d’esquenes a terra, amb les cames cap al sostre. El mateix sostre que ja no cobrix els nostres caps, car ja no passa per damunt de les vies, paral·lel. Ara avança perpendicular al terra.

Em pregunte si, en aquest moment, la Terra girarà. Sembla impossible, em resulta difícil creure que seguirà el seu moviment rotacional, despreocupada, aliena a aquest tren. Que continuarà el seu viatge translacional, infatigable, malgrat aquest altre viatge ha acabat. Siga com siga, sembla que aquest tren sí que és aliè al que passa fora. Al que anava a passar.

Aquestes vies no son el meu camí. El meu camí mai me l’ha marcat ningú, ni tan sols els itineraris suburbans. Sempre he anat on he escollit, fent les passes que he desitjat, amb la pressa que he volgut tindre. He de seguir fent-t’ho així.

Està fosc. Sols les espurnes roges, de tant en tant, il·luminen centenars de paraules, que s’han quedat suspeses en l’aire. Hi ha moltes de por, que s’esvaeixen als pocs segons, difuminant-se entre els fragments de cristalls. Hi ha d’altres, no sé... d’esperança. De força. O de convenciment. I aquestes romanen. Sense adonar-me, n’he deixada una, fugissera, penjada d’un filet de veu, enmig de tot l’enrenou.

"Viure"

Em sé vivint, d’una manera o d’altra. Repartida, entre tots els meus, allà on vagen. Enllà on s’enamoren, estimarem a la vegada. Se’ls cauran llàgrimes... i algunes d’elles faran sabor a la meua sal. Enllà on es guanyen la vida, estaran guanyant-ne un trosset de la meua; entre tots la faran completa. N’estic convençuda.

M’envaeix la calma. El que he fet a la meua vida, la farà perenne; no podrà esborrar-se. Mentre em recorden, viuré.

Sempre