I a poc a poc esdevindràs tan nostra (I)

Es deixa caure al sofà del saló; a meitat camí els genolls es deixen anar, i s’enfonsa al coixí. Com cansa la pena.

Es col·loca damunt de les cames la caixeta de llauna. Els motius xinesos que la decoren li criden l’atenció: un vaixell de veles llistades, una branqueta d’ametler en flor, uns homes que cullen espigues d’arròs en ramets... Pensa que, sense allunyar-se massa, podria trobar les mateixes escenes; al llac salat, a l’altra ribera, als tarongers del terme.

Desencaixa, lentament, la tapadora. Emet un lleu gemec metàl·lic, en obrir-se, però la resta del trajecte manté el silenci, lliurant el que guarda. Quasi amb solemnitat.

Trau totes les fotos, amb les dos mans, per abastir-les. Les passarà d’una en una, d’enrere cap avant, des del fons fins a la coberta. Té molta cura, no vol que es barregen; guarden aquell ordre des de fa molt. Les més profundes, les dipositaren molt abans que ell nasqués. Té la sensació que alguna cosa es trasbalsaria, en cas d’alterar l’ordre. Alena profund, i comença.

Hi troba un xiquet de marineret, amb el mocador blau al coll, el dia de la seua comunió. Sense més lluïment que la pulcra netedat, la blancor de l’uniforme; sense més ornaments que una bíblia petita a les mans, i una creueta de fusta. Hi ha el mateix xiquet que posa, amb un jersei de llana gruixuda, i sosté un telèfon d’atrezzo, davant d’un fons blanc que el difumina. Està preciós i somriu, com si res hagués passat, com si no estigués viu de miracle, el miracle d’un metge dels d’abans, una agulla i molta sang.

Hi ha moltes estampetes de fa mig segle, primeres comunions de xiquets sexagenaris ja. I moltes esqueles. I alguns carnets que calien, si volies fer qualsevol cosa. “Asociación Juvenil Española. Madrid, 25 de mayo de 1.970”.

Hi ha un home ben plantat, amb gest seriós, que seu junt al torn i fica els dits en la massa humida, la domina, li dona forma. Hi ha eixe home a San Sebastià, rodejat d’altres soldats, mort de gana, veient un partit de futbol darrere d’un cartell. Escrit a mà, “Campeón, los ’ches’ te saludan”. I el mateix home de jove sol, vigorós, fort, carn tendra d’una guerra que li tragué la joventut, que el deixà anar deu anys després, però mai del tot.

Hi troba també fotos de la vella casa, amb els feixos de llenya als racons, llestos per nodrir el forn, fonaments del fang. Hi ha fotos dels cànters preparats per ser venuts, alguns dels quals recorda haver vist, esquinçats, polsegosos, però sempre entercs. I de canonades llestes per guiar les aigües. I fotos de les runes d’una pantanada ingovernable que, malgrat situar-se al punt alt del carrer Caputxins, entrà en casa, omplint-ho tot de fang. Però d’un fang diferent al que els donava la vida, marró, càlid i fi, que assuavia la pell de les mans en treballar-lo. Aquell era un fang pestilent, verdós de misèria, negre de fam i d’animals morts. Un fang que va tancar el forn per sempre.

I entre totes les fotos, de tant en tant, tu. Amb el teu home, de joves, feliços d’un passeig, perquè això era tot, i era prou. Tu i ell a la muntanya, asseguts a una roca, recolzada al seu pit. Tu i ell, ja majors, sostenint en braços un net nou nascut. Tu i ell, tu i ell. Tu tan dolça, ell, de vegades, tan aspre. I també tu sola, amb les teues plantes, o enmig del carrer, del teu carrer arruixat, amb un xiquet que plora. Tu a la platja, amb un vestit negre, per baix dels genolls, o amb mantellina negra, en una processó. Tu.

Hi ha també postals. Moltes comprades i dutes a casa, com a records; El Tibidabo, Blanes, Santander... Alacalà de la Selva, d’on gràcies a algun Deu, segurament al seu, tornà un home als anys trenta. Altres, les menys, enviades des de lluny, o almenys des d’on llavors pareixia lluny, on algun fill, amb lletra petita, resumeix en castellà el viatge, tot precintat i datat per un mata-segells autoritari.

Hi ha la una família que es la seua, asseguda a les escales de l’església, la mateixa on es batejaren, es casaren, t’acomiadaren. I una fallereta que saluda a càmera, mentre agafa de la mà un xiquet vestit de saragüell, davant d’un anunci de Revoltosa. I una dona de negre, amb una inscripció al darrere on es llegeix “madre de la abuela Josefa”. I d’altres inscripcions, més impersonals: “Retratos Saura. Plaza del Caudillo 65. Alcira”. I dates, moltes dates, que porten a rumiar com passen els anys, sense trobar resposta. Hi ha militars asseguts en cadires de fusta, amb botes de canya i gest greu baix la gorra, entre els quals no reconeix ningú. I xiquets anònims, i retors, i concejals... i tot un munt de coses que mai va veure, però que creu, estranyament, haver conegut.

De sobte, amagada entre altres dos, en rellisca una, menuda. L’agafa. Una cara preciosa, guapa d’ulls que parlen, de llavis brillants. Un cabell negríssim, abundant i rissat, pentinat cap enrere, descobrint les arracades. Unes dents blanquíssimes, lleugerament separades al davant, que fan el somriure més perfecte.  Besa el paper, sostenint la llàgrima. “Eres tu”, pensa.

Sempre seràs tu.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra

que no calrà ni que parlem de tu

per recordar-te; a poc a poc seràs

un gest, un mot, un gust, una mirada

A cada mà una maleta

Fins on s’estén la llarga carretera?

Uns metres més enllà de l’últim fanal del poble, l’observa endinsar-se en la foscor. I si no és ara? I si hauria d’esperar per marxar? 

Ú quasi diria que la nit s’ha estavellat contra l’asfalt, caient a plom, esmicolant-se… Però no. No ha escoltat res. Potser sols ha anat baixant, des de més enllà dels núvols, balancejant-se, fins posar-se suaument. 

Ha de ser ara. Ha de ser ja.

Es mira les botes. Algun trau al cuir; les soles menjades, llises... Són molts passos ja, però no queda altra. Aguantaran. Es lliga els cordons fortament. Un cedeix a la tensió, i es parteix. Amb el que queda, es fa un nus doble, sense llaç. No importa com la traurà, després, per dormir. El que ara importa és començar a caminar.

Agafa les maletes, una amb cada mà. Les sent lleugeres, les recordava més pesades. Tal vegada, sense adonar-se, s’ha anat deixant coses enrere. A cada poble, a cada fonda. Prompte, traurà les coses, les ficarà damunt d’un llit prestat, i les tornarà a col·locar, ben encaixades, en una sola. Sí, amb una sola farà millor el camí, farà el camí millor.

Hi veu a les vores, de reüll, la malesa. Entén que estarà sempre, entén que és part del camí.

Respira profund i es submergeix, passa a passa, en la penombra. 

Ple de calabruix

Una aferrada.

Així ho diuen allà.

Ell li passa un braç pel costat, i l’altre per dalt del muscle, ficant el cap per sobre d’ella. Sembla mirar al darrere, i veure allà un lloc, i un temps. El que passaren junts. 

Ell abraça en diagonal, ella sols ho sap fer de front. Descriu una corba gran que envolta el tors, i enfonsa el rostre en la jaqueta. No vol mirar. Tanca els ulls.

Les mans d’ell es posen. La dreta, sempre més freda, fregarà el clatell, un sol segon. L’esquerra la pren pel centre de gravetat, i la força obri una mica les escletxes que l’hivern sempre llaura als seus artells. S’intueix el roig. 

Les mans d’ella quasi no el toquen, s’ajunten a la seua esquena, tanquen el cercle.

La grossa roba no és obstacle i enllà, al fons dels pits, es sincronitzen per última vegada.

Nerviosament i suau oprimeixen, inconscients, els sexes, que ja no es trobaran...

I quan es senten ben aferrats, quan sembla que tot s’atura, saben que és el moment. Deixen anar la força que els uneix. Deixen sincopat el metrònom.  Es deixen marxar.

Les coses no son fàcils per ningú.

L'òxid, el ferro, els músculs

Hi ha un home que seu, trau la canya i la llença, rutinari. La recolza a la barana, sense fixar-la, i pren un llibre. Ú diria que no ha ficat esquer. La pedra grisa, bisellada, fica setge a l’aigua negra, que fa brollar el verd, llefiscós, als blocs que aconsegueix ungir. A les cases properes, l’empremta tèrbola de la humitat traça mapes a les façanes, descrosta la pintura.

Les grues del port s’alcen al fons, irades. Un braç metàl·lic, colossal, vigila. Sembla dispost a deixar caure les tones, d’un moment a un altre, contra tot allò que no dega passar-hi. Mentrestant, allibera un vaixell de contenidors oxidats.

L’òxid... Hi ha, també, l’òxid.

L’òxid ho habita tot, sense aglomeracions, subtil. El rovell esquitxa, rogenc, els bancs del passeig, els contorns blancs de les baranes, l’arrogància de les faroles.

La mar entra terra endins i partix la terra en dos. Més bé, ú té la sensació de que aquests dos trossos mai van ser part del mateix, i l’aigua sols va ocupar, fa mil anys, el solc profund que els separava.

Ara, a més de l’aigua, el canal s’omple amb catorze homes. Amb l’aire que exhalen, el calor que desprenen, la suor que regalimen. Amb els músculs, que es contrauen i estiren als braços, plens de sang que bull, modelant la pell bruna. Uns rems constants, mecànics, responen i penetren l’aigua, empentant enrere la foscor, recorrent després el mateix espai per l’aire. Guarnint per segons la superfície d’una lleu bromera, lívida, que s’esmuny en parpellejar. A la reraguarda, un d'ells exercix de metrònom salvatge, brama el compàs, governa la nau. Breguen amb l’aigua, amb el vent de cara, amb ells mateixos. Arriben quasi fins al mar, giren i tornen ria endins. La fusta cruix; vigorosa, la trainera parla.

Sols un ens, cada cert temps, és capaç de sotmetre-la, d’observar-la des de dalt, de cobrir-la d’ombra. El vell pont s’aixeca a les dos voreres, unint els pobles. Les arrels metàl·liques assoleixen les profunditats, s’ancoren. El ferro s’entrecreua, dibuixa l’estructura, repartix les càrregues. Les bigues sostenen els cables, que es tensen i transporten, periòdics, la plataforma.

L’òxid. Els cables, el ferro, els músculs. Vèncer l’aigua, una i altra vegada.

Un dia més a l’entrada de la ria.

Promesa, maleïda, aquesta terra

Em desvetlla el silenci, dens, lluminós,

endinsant-se pels porus, omplint-me el cos

de ferro. Aterrit, el temps s’atura.

Naix a dintre el llampec, el brusc estrèpit,

que em desboca la sang, batent, salvatge,

el tel del cor.

Fon els timpans i surt.

Damunt de tot, surant, l’agut brogit.

Ja no sent al clatell el dolç caliu

constant, del teu alè, l’humit metrònom.

Ara em glaça el dors, cruixint els óssos,

la foscor que m’abraça ,a l’empedrat.

No sé on ets, et busque. No sé on sóc.

Em tornen uns cristalls, amenaçants,

la imatge rompuda del meu cos prim,

exhaurit.

Tot allò que m’envolta està trencat,

i pels fragments s’escorre, greu, corromput,

el brunzit de les mosques.

El cel és un espill fràgil que esclata

en mil trossos menuts, on es contempla

promesa, maleïda, aquesta terra.

Quan tot es va aturar

Tot s’ha parat. El meu cabell, esvalotat, es manté despentinat, fix. El xic que seia enfront s’ha quedat en l’aire, d’esquenes a terra, amb les cames cap al sostre. El mateix sostre que ja no cobrix els nostres caps, car ja no passa per damunt de les vies, paral·lel. Ara avança perpendicular al terra.

Em pregunte si, en aquest moment, la Terra girarà. Sembla impossible, em resulta difícil creure que seguirà el seu moviment rotacional, despreocupada, aliena a aquest tren. Que continuarà el seu viatge translacional, infatigable, malgrat aquest altre viatge ha acabat. Siga com siga, sembla que aquest tren sí que és aliè al que passa fora. Al que anava a passar.

Aquestes vies no son el meu camí. El meu camí mai me l’ha marcat ningú, ni tan sols els itineraris suburbans. Sempre he anat on he escollit, fent les passes que he desitjat, amb la pressa que he volgut tindre. He de seguir fent-t’ho així.

Està fosc. Sols les espurnes roges, de tant en tant, il·luminen centenars de paraules, que s’han quedat suspeses en l’aire. Hi ha moltes de por, que s’esvaeixen als pocs segons, difuminant-se entre els fragments de cristalls. Hi ha d’altres, no sé... d’esperança. De força. O de convenciment. I aquestes romanen. Sense adonar-me, n’he deixada una, fugissera, penjada d’un filet de veu, enmig de tot l’enrenou.

"Viure"

Em sé vivint, d’una manera o d’altra. Repartida, entre tots els meus, allà on vagen. Enllà on s’enamoren, estimarem a la vegada. Se’ls cauran llàgrimes... i algunes d’elles faran sabor a la meua sal. Enllà on es guanyen la vida, estaran guanyant-ne un trosset de la meua; entre tots la faran completa. N’estic convençuda.

M’envaeix la calma. El que he fet a la meua vida, la farà perenne; no podrà esborrar-se. Mentre em recorden, viuré.

Sempre

Anna, l'alpinista indòmita

Des de baix sembla alta, altíssima. Els núvols no deixen veure el cim nevat, però és preciosa. Perfecta. Ella sempre ha tingut unes mans fortes. Prou fortes, almenys, per intentar-ho.

Comença a caminar. És tan perfecta, que fins i tot els primers desnivells són difícils. Però és el que sempre ha desitjat. Les cames l’empenten lentament; una, l’altra. Dreta, esquerra. ... i ja és a dins. Mira cap a dalt, el cim està molt lluny. Però ja està en camí. Als seus peus, una senda; la segueix.

Després de les primeres passes, el camí es perd entre un munt de plantes que cobreixen la base de la muntanya. No tenen flor. No són massa altes; les creuarà. Però en començar a caminar, sent una punxada; espines afilades se li aferren a la pell de les cames, solcant-les d’arraps. Vol continuar, però els peus se li enreden amb unes arrels que ixen del sol, que arrelen les plantes a la terra i a l’aire. Cada pas és una lluita constant. Cada planta, cada arrap, cada arrel... ha de ser vençuda. Mira enrere; el principi encara és a prop. Seria possible eixir d’allí, desfer les poques passes recorregudes. Dubta. I quan dubta mira a terra; de sobte el veu. Baix de l’esvalot de punxes, arrels i fulles, el continua veient. El camí.

Sap el que ha de fer. Mira endavant, avança amb força, arrencant el que es troba endavant. .. fins que aconsegueix eixir. El cor vol sortir del pit, però no ho fa. Les canelles li sagnen, però no les sent. Sols sent que ho ha travessat. I si ho ha fet és per continuar. A meitat batec reprèn la marxa.

Després d’uns metres tranquils, de suaus pendents de sol llis, en girar un revolt se la troba. Alta, imponent, grisa... Vertical. Ja no hi ha senda. L’únic camí és la paret que s’estén davant dels seus ulls.

Camina d’un costat a l’altre, recorre la línia on paret i sol s’ajunten i, per fi, troba un solc en la pedra pura. Endinsa la punta del seu peu dret. Escruta els voltants; no massa lluny en troba un altre, una mica més a dalt. Sols caben tres dits de la seua mà; suficients per agafar impuls.

Un forat ací, una pedra que sobreïx allà... el que semblava un mur infranquejable sempre te un xicotet punt de suport que oferir-li. De suport, però no de descans. L’única manera de passar-hi és sense parar-se, sense deixar de impulsar-se, sense detindre el moviment.

A cada metre, a cada impuls, els genolls es freguen contra la paret, que els descarna, i el rovell dels dits canvia de color en oprimir-se contra ella. Però segueix pujant, sense pensar, sense parar... fins que la mà es posa plana en una superfície ampla. Ha arribat dalt.

El primer que fa és mirar més enllà; encara queda tros, però ja intueix el cim entre els clars d’els núvols que l’envolten. De sobte, veu com d’un d’ells brolla un raig, i el tro que escup trenca l’espai que el separa d’ella, ferint-li els oïts, mentre un vent fred la sacseja i quasi la fa caure mur avall. S’esglaia pel perill, no de fer-se mal en caure, si no de que tot el recorregut superat caigués amb ella. De la resta de núvols neixen més i més rellamps, i més i més bufa un vent que la glaça, la giravolta, la colpeja, fent-li brollar llàgrimes d’uns ulls que s’assequen. Veu una cova i hi entra, a fosques, a les palpentes.

 Asseguda a terra, escolta el món fondre’s baix el cim. És impossible, no hi podrà arribar, no ho aconseguirà. La tempesta és massa forta, molt més forta que ella. Hi ha coses que no es poden vèncer, amb les que no pots lluitar. I eixos trons li rompran l’oïda, i eixa pluja no li deixarà aferrar-se a res. I eixe vent l’empentarà cap on li vinga de gust, i l’aixafarà contra les roques. Massa gran. Aquesta muntanya és massa gran. No podrà.

Però tampoc podrà tornar enrere. La tempesta seguirà, encara que el camí siga de tornada. I haurà de baixar per la paret, ja mullada, sense veure on ficar els peus. I haurà de travessar de nou el camp de plantes desarrelades, de punxes afilades... i totes les ferides no hauran servit per a res. Pensa en la sang, en les llàgrimes, en la suor que ja no hi és al seu cos perquè ha sortit fora, sols per a que ella arribés. No. Tot això no pot haver sigut en va. Ho intentarà. Una vegada més.

El primer que sent són grosses gotes com a punys que li colpegen la cara, en traure el cap de la cova. No torna enrere; obri la boca i beu algunes. Tanca els ulls i segueix caminant.

Els llamps solquen l’aire, amb un soroll ensordidor. Però pensa en tot el que ha passat, tot el que ha viscut per arribar fins ací; tots els colps, cadascuna de les ferides, totes les il·lusions que s’enfonsaven i que aconseguia salvar en l’últim moment, traient-les del fang, quan tot desapareixia i res semblava tindre sentit. Tots els amics que ploraven amb ella, que reien amb ella, que si haguessin pogut haurien renunciat a un trosset dels somnis propis, per ajudar-li a complir els seus... i aquest enrenou és molt gran. Això provoca un estrèpit molt més gran que la més ensordidora de les tempestes. Sobtadament, tot es silencia al seu voltant. Camina.

Les ràfegues de vent son fuets que castiguen el seu cos, deixant-li marques roges, fines, a l’esquena. Però no s’hi veuen, amagades entre les marques de les mil abraçades, dels mil bessos, de les mil carícies recollides al llarg de tots aquests anys. Res la pot aturar. Segueix...

I obri els ulls.

Obri els ulls i es veu dalt, al cim, al punt més alt. Mira avall i veu totes les tempestes, totes les parets escarpades, totes les espines que ja no poden fer-li mal. S’asseu en una roca, que sembla estar ací per a ella. Es mira les ferides, cicatritzades, que ja no couen, però que són testimoni del que ha costat arribar-hi. I no s’imagina sense elles. Elles l’han fet ser qui és, després de tot.

 Ho pot veure tot des d’ací, però res sembla llunyà; tot està a l’abast de la seua mà.

Respira satisfeta i descansa, amb un somriure als llavis, al cim de la muntanya perfecta.