A cada mà una maleta (II). La rialla

Es desperta amarat de fred.

A la nit, l'estufa de l'habitació el va fer confiar-se, amb el foc dins del cos. La calor ha anat evadint-se per baix la porta, per l'escletxa del cristall, i la matinada l'ha trobat mig nu, incaut, només amb l'últim roig d'alguna brasa lluitant per no desaparéixer. 

El te verd de la mestressa l'ha recompost i ara, quan encara el caliu de l'estòmac no ha arribat a la pell de marbre, decideix marxar d'aquesta fonda, on sap que no tornarà. Amb una sola maleta ja.

En creuar el llindar de la porta, ho escolta per primera vegada. A l'inici com una remor, llunyana. Com una ona que trenca mar endins, i poc a poc s'apropa a la vorera, A punt de tocar la sorra, que és ell mateix, esdevé, nítidament, rialla de xiqueta, que l'atrau, que el crida. 

La segueix pels carrers, i la risa, clara, sembla feliç, sabent-lo darrere. Avança emplint l'espai, inundant l'aire.

De vegades, furtiva, s'esmuny pels bocacarrers, endinsant-se en l'entramat de cantons i finestres, fent-se més intensa. Ha de córrer per no quedar-se enrere, per no perdre-la.

Altres, més calmada, l'espera, i ell l'escolta al seu costat, i sent entre els dits freds de la seua mà lliure la brisa fina, aquella que ix dels llavis d'un infant, que el pren de la mà, acompanyant-lo. 

Poc a poc, la ciutat s'acaba, i la rialla s'endinsa en els camps. A voltes, repta pel sòl, joganera, amagant-se en la malesa. Altres s'enlaira i acarona les copes dels arbres, fregant els fruits escasos, fins quasi fer-los caure. Però sempre torna a prendre'l eixe airet salat, ací tan lluny del mar. Fins que arriben al canyar.

De sobte, se li esmuny d'entre els dits, i l'escolta en totes direccions. Intenta seguir-la desesperadament però, quan fa unes pases cap a un costat, la risa pren el sentit contrari, defugint-lo. 

Poc a poc, es va barrejant amb el vent, creixent, que va cobrint-la més i més, fins apagar-la. Quan ja no hi queda rastre s'esvaeix, i tot queda en silenci.

I ell roman d'empeus, a la vora del canyar, perdut sense la rialla.

A tu, que et rius, et dic, i et demane que rigues,

que no deixes de riure't si no vols que jo em muira.

Tot actuant per a un públic invisible

Es desperta, exaltat, i s’incorpora.

El front mullat és el signe del malson, que no s’eixuga en traure’s la suor amb el dors de la mà. S’agafa amb l’altra la gola, sense prémer massa. “La meua veu”, pensa. “La meua veu”, exclama. La vibració al palmell, i la que li arriba als oïts, el calmen. “No l’he perdut. No l’he perdut encara”.

S’alça i mira per la finestra, mentre badalla. Un poble com molts, amb els seus terrats, la seua església, els seus carrers. El seu fum de les fàbriques, que cremen tantes coses. Amb la seua gent que torna, abatuda, amb el cap topant a terra. La mateixa gent de sempre, des de fa tant de temps, un temps tan llarg que hi ha qui es cansa... De sobte, entre uns i altres, ella. Corrent, aturant-se, ballant, seient a la vorera. Mirant-los a tots passar, i rient, com si foren ells els bojos. Li mana un bes, que travessa el cristall. Somriu, mentre deixa anar la cortina: “d’aquesta, en faríem una bona”.

Camina, descalç, cap a la taula. Agafa el paquet i el llença, de nou, en adonar-se’n de que està buit. Al cendrer en queda mig, i l’encén. Fa una calada forta, profunda. El fum s’endinsa per la boca, rabent, arrapant-ho tot. L’eixida, però, s’allarga, alentint-se, aferrant-se a les parets, fins sortir pel nas, però mai del tot.

Seu a la cadira i hi pensa, en els companys. En les mans d'aquell que acaronava una guitarra, fent-li saber que mai estaria sol. En aquelles veus que el temperaven, que li omplien l'estómac, esborrant la fam... Tot s'ho emportarà. Tot això esdevindrà vent, i farà volar més alt la cendra.

Agafa un full, un entre tants, i llegeix els versos que guarda. Mentalment primer, fins acabar-los. Després es planta, aixecant la barbeta, agafant-lo amb la mà esquerra, i els recita en veu alta, tot actuant per a un públic invisible. El fum del cigarret, sostingut amb la punta de dos dits, descriu el camí de la mà dreta que, delicada, acompanya les paraules, les escorta. “El prec dels béns que em retornaves sempre...“, enuncia, per acabar. Manté el posat uns segons, just abans d’esfondrar-se, baixant els braços, cloent els ulls... “No. No ha de ser així”, es diu, mentre torna a renàixer, una vegada més. “Tot ben senzill i ben alegre, Ovidi!”.

Tot ben senzill i ben alegre.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra (I)

Es deixa caure al sofà del saló; a meitat camí els genolls es deixen anar, i s’enfonsa al coixí. Com cansa la pena.

Es col·loca damunt de les cames la caixeta de llauna. Els motius xinesos que la decoren li criden l’atenció: un vaixell de veles llistades, una branqueta d’ametler en flor, uns homes que cullen espigues d’arròs en ramets... Pensa que, sense allunyar-se massa, podria trobar les mateixes escenes; al llac salat, a l’altra ribera, als tarongers del terme.

Desencaixa, lentament, la tapadora. Emet un lleu gemec metàl·lic, en obrir-se, però la resta del trajecte manté el silenci, lliurant el que guarda. Quasi amb solemnitat.

Trau totes les fotos, amb les dos mans, per abastir-les. Les passarà d’una en una, d’enrere cap avant, des del fons fins a la coberta. Té molta cura, no vol que es barregen; guarden aquell ordre des de fa molt. Les més profundes, les dipositaren molt abans que ell nasqués. Té la sensació que alguna cosa es trasbalsaria, en cas d’alterar l’ordre. Alena profund, i comença.

Hi troba un xiquet de marineret, amb el mocador blau al coll, el dia de la seua comunió. Sense més lluïment que la pulcra netedat, la blancor de l’uniforme; sense més ornaments que una bíblia petita a les mans, i una creueta de fusta. Hi ha el mateix xiquet que posa, amb un jersei de llana gruixuda, i sosté un telèfon d’atrezzo, davant d’un fons blanc que el difumina. Està preciós i somriu, com si res hagués passat, com si no estigués viu de miracle, el miracle d’un metge dels d’abans, una agulla i molta sang.

Hi ha moltes estampetes de fa mig segle, primeres comunions de xiquets sexagenaris ja. I moltes esqueles. I alguns carnets que calien, si volies fer qualsevol cosa. “Asociación Juvenil Española. Madrid, 25 de mayo de 1.970”.

Hi ha un home ben plantat, amb gest seriós, que seu junt al torn i fica els dits en la massa humida, la domina, li dona forma. Hi ha eixe home a San Sebastià, rodejat d’altres soldats, mort de gana, veient un partit de futbol darrere d’un cartell. Escrit a mà, “Campeón, los ’ches’ te saludan”. I el mateix home de jove sol, vigorós, fort, carn tendra d’una guerra que li tragué la joventut, que el deixà anar deu anys després, però mai del tot.

Hi troba també fotos de la vella casa, amb els feixos de llenya als racons, llestos per nodrir el forn, fonaments del fang. Hi ha fotos dels cànters preparats per ser venuts, alguns dels quals recorda haver vist, esquinçats, polsegosos, però sempre entercs. I de canonades llestes per guiar les aigües. I fotos de les runes d’una pantanada ingovernable que, malgrat situar-se al punt alt del carrer Caputxins, entrà en casa, omplint-ho tot de fang. Però d’un fang diferent al que els donava la vida, marró, càlid i fi, que assuavia la pell de les mans en treballar-lo. Aquell era un fang pestilent, verdós de misèria, negre de fam i d’animals morts. Un fang que va tancar el forn per sempre.

I entre totes les fotos, de tant en tant, tu. Amb el teu home, de joves, feliços d’un passeig, perquè això era tot, i era prou. Tu i ell a la muntanya, asseguts a una roca, recolzada al seu pit. Tu i ell, ja majors, sostenint en braços un net nou nascut. Tu i ell, tu i ell. Tu tan dolça, ell, de vegades, tan aspre. I també tu sola, amb les teues plantes, o enmig del carrer, del teu carrer arruixat, amb un xiquet que plora. Tu a la platja, amb un vestit negre, per baix dels genolls, o amb mantellina negra, en una processó. Tu.

Hi ha també postals. Moltes comprades i dutes a casa, com a records; El Tibidabo, Blanes, Santander... Alacalà de la Selva, d’on gràcies a algun Deu, segurament al seu, tornà un home als anys trenta. Altres, les menys, enviades des de lluny, o almenys des d’on llavors pareixia lluny, on algun fill, amb lletra petita, resumeix en castellà el viatge, tot precintat i datat per un mata-segells autoritari.

Hi ha la una família que es la seua, asseguda a les escales de l’església, la mateixa on es batejaren, es casaren, t’acomiadaren. I una fallereta que saluda a càmera, mentre agafa de la mà un xiquet vestit de saragüell, davant d’un anunci de Revoltosa. I una dona de negre, amb una inscripció al darrere on es llegeix “madre de la abuela Josefa”. I d’altres inscripcions, més impersonals: “Retratos Saura. Plaza del Caudillo 65. Alcira”. I dates, moltes dates, que porten a rumiar com passen els anys, sense trobar resposta. Hi ha militars asseguts en cadires de fusta, amb botes de canya i gest greu baix la gorra, entre els quals no reconeix ningú. I xiquets anònims, i retors, i concejals... i tot un munt de coses que mai va veure, però que creu, estranyament, haver conegut.

De sobte, amagada entre altres dos, en rellisca una, menuda. L’agafa. Una cara preciosa, guapa d’ulls que parlen, de llavis brillants. Un cabell negríssim, abundant i rissat, pentinat cap enrere, descobrint les arracades. Unes dents blanquíssimes, lleugerament separades al davant, que fan el somriure més perfecte.  Besa el paper, sostenint la llàgrima. “Eres tu”, pensa.

Sempre seràs tu.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra

que no calrà ni que parlem de tu

per recordar-te; a poc a poc seràs

un gest, un mot, un gust, una mirada

A cada mà una maleta

Fins on s’estén la llarga carretera?

Uns metres més enllà de l’últim fanal del poble, l’observa endinsar-se en la foscor. I si no és ara? I si hauria d’esperar per marxar? 

Ú quasi diria que la nit s’ha estavellat contra l’asfalt, caient a plom, esmicolant-se… Però no. No ha escoltat res. Potser sols ha anat baixant, des de més enllà dels núvols, balancejant-se, fins posar-se suaument. 

Ha de ser ara. Ha de ser ja.

Es mira les botes. Algun trau al cuir; les soles menjades, llises... Són molts passos ja, però no queda altra. Aguantaran. Es lliga els cordons fortament. Un cedeix a la tensió, i es parteix. Amb el que queda, es fa un nus doble, sense llaç. No importa com la traurà, després, per dormir. El que ara importa és començar a caminar.

Agafa les maletes, una amb cada mà. Les sent lleugeres, les recordava més pesades. Tal vegada, sense adonar-se, s’ha anat deixant coses enrere. A cada poble, a cada fonda. Prompte, traurà les coses, les ficarà damunt d’un llit prestat, i les tornarà a col·locar, ben encaixades, en una sola. Sí, amb una sola farà millor el camí, farà el camí millor.

Hi veu a les vores, de reüll, la malesa. Entén que estarà sempre, entén que és part del camí.

Respira profund i es submergeix, passa a passa, en la penombra. 

Ple de calabruix

Una aferrada.

Així ho diuen allà.

Ell li passa un braç pel costat, i l’altre per dalt del muscle, ficant el cap per sobre d’ella. Sembla mirar al darrere, i veure allà un lloc, i un temps. El que passaren junts. 

Ell abraça en diagonal, ella sols ho sap fer de front. Descriu una corba gran que envolta el tors, i enfonsa el rostre en la jaqueta. No vol mirar. Tanca els ulls.

Les mans d’ell es posen. La dreta, sempre més freda, fregarà el clatell, un sol segon. L’esquerra la pren pel centre de gravetat, i la força obri una mica les escletxes que l’hivern sempre llaura als seus artells. S’intueix el roig. 

Les mans d’ella quasi no el toquen, s’ajunten a la seua esquena, tanquen el cercle.

La grossa roba no és obstacle i enllà, al fons dels pits, es sincronitzen per última vegada.

Nerviosament i suau oprimeixen, inconscients, els sexes, que ja no es trobaran...

I quan es senten ben aferrats, quan sembla que tot s’atura, saben que és el moment. Deixen anar la força que els uneix. Deixen sincopat el metrònom.  Es deixen marxar.

Les coses no son fàcils per ningú.

L'òxid, el ferro, els músculs

Hi ha un home que seu, trau la canya i la llença, rutinari. La recolza a la barana, sense fixar-la, i pren un llibre. Ú diria que no ha ficat esquer. La pedra grisa, bisellada, fica setge a l’aigua negra, que fa brollar el verd, llefiscós, als blocs que aconsegueix ungir. A les cases properes, l’empremta tèrbola de la humitat traça mapes a les façanes, descrosta la pintura.

Les grues del port s’alcen al fons, irades. Un braç metàl·lic, colossal, vigila. Sembla dispost a deixar caure les tones, d’un moment a un altre, contra tot allò que no dega passar-hi. Mentrestant, allibera un vaixell de contenidors oxidats.

L’òxid... Hi ha, també, l’òxid.

L’òxid ho habita tot, sense aglomeracions, subtil. El rovell esquitxa, rogenc, els bancs del passeig, els contorns blancs de les baranes, l’arrogància de les faroles.

La mar entra terra endins i partix la terra en dos. Més bé, ú té la sensació de que aquests dos trossos mai van ser part del mateix, i l’aigua sols va ocupar, fa mil anys, el solc profund que els separava.

Ara, a més de l’aigua, el canal s’omple amb catorze homes. Amb l’aire que exhalen, el calor que desprenen, la suor que regalimen. Amb els músculs, que es contrauen i estiren als braços, plens de sang que bull, modelant la pell bruna. Uns rems constants, mecànics, responen i penetren l’aigua, empentant enrere la foscor, recorrent després el mateix espai per l’aire. Guarnint per segons la superfície d’una lleu bromera, lívida, que s’esmuny en parpellejar. A la reraguarda, un d'ells exercix de metrònom salvatge, brama el compàs, governa la nau. Breguen amb l’aigua, amb el vent de cara, amb ells mateixos. Arriben quasi fins al mar, giren i tornen ria endins. La fusta cruix; vigorosa, la trainera parla.

Sols un ens, cada cert temps, és capaç de sotmetre-la, d’observar-la des de dalt, de cobrir-la d’ombra. El vell pont s’aixeca a les dos voreres, unint els pobles. Les arrels metàl·liques assoleixen les profunditats, s’ancoren. El ferro s’entrecreua, dibuixa l’estructura, repartix les càrregues. Les bigues sostenen els cables, que es tensen i transporten, periòdics, la plataforma.

L’òxid. Els cables, el ferro, els músculs. Vèncer l’aigua, una i altra vegada.

Un dia més a l’entrada de la ria.

Promesa, maleïda, aquesta terra

Em desvetlla el silenci, dens, lluminós,

endinsant-se pels porus, omplint-me el cos

de ferro. Aterrit, el temps s’atura.

Naix a dintre el llampec, el brusc estrèpit,

que em desboca la sang, batent, salvatge,

el tel del cor.

Fon els timpans i surt.

Damunt de tot, surant, l’agut brogit.

Ja no sent al clatell el dolç caliu

constant, del teu alè, l’humit metrònom.

Ara em glaça el dors, cruixint els óssos,

la foscor que m’abraça ,a l’empedrat.

No sé on ets, et busque. No sé on sóc.

Em tornen uns cristalls, amenaçants,

la imatge rompuda del meu cos prim,

exhaurit.

Tot allò que m’envolta està trencat,

i pels fragments s’escorre, greu, corromput,

el brunzit de les mosques.

El cel és un espill fràgil que esclata

en mil trossos menuts, on es contempla

promesa, maleïda, aquesta terra.