Crónica d'una mort petita

27 de març de 1993

 Un jove cerca nerviós, dubitatiu, l’entrecuix de la seua estimada, que respira impacient, de forma sorollosa, mentre escruta contínuament l’obscuritat que els envolta. Desconfia de la fràgil intimitat que proporcionen els arbusts de l’albereda. 

 Ell comença a pujar lentament des del genoll, tremolant de goig, acaronant la forma, pensant en totes les rodonors del seu cos. A meitat de recorregut, quan decideix buscar la cara interna, i ja sols pot respirar per la boca, la mà d’ella frena la seua.

- Perdó – diu ell, retirant-la.

     - No és això, calla – respon ella, amb els ulls oberts, portant l’índex de la mà lliure als llavis d’ell – no ho escoltes?

                                                  ----------------------------------

 Vestit de blanc, com un mariner bregant amb les veles, governa el foc. “Més pinassa, més pinassa”, pensa mentre aboca palades dins del forn. La pinassa el frega i li esgarra la pell, que sagna feblement. Quasi ni ho nota, de tants arraps que la solquen ja. La suor rellisca per l’esquena, cosint-li la fina tela de cotó a la pell. Sempre la mateixa suor, en estiu, en hivern. Mira a son pare, que el fascina. La pell, que ja no sagna a eixes ferides, ni les tanca, car l’acompanyaran fins el darrer dia. I la suor que ja no li brolla dels porus, com si per al seu cos la temperatura normal fora la que desprèn aquell forn. Aquell forn. Quantes generacions. Quanta llenya, quanta pinassa transformats en pa.

 De sobte, sent la grossa i pesada mà caure sobre el seu muscle. Quasi pot sentir com el cotó es fon entre ella i la seua pell. Es gira cap al pare. Els ulls interrogants.

- Para.

Es queda mirant-lo sense entendre res.

- Passa alguna cosa. És el rent.

- Que li passa al rent pare?

- No fa pujar el pa.

Immediatament ho escolten, i es giren els dos a l’hora. Cap a Burjassot.

                                                  ----------------------------------

 A un vell pis de Benimaclet, un home es lleva les ulleres lentament, i respira com qui es trau un pes de damunt. Les deixa acuradament sobre unes notes, uns papers desordenats que poblen una taula. Antiga taula de despatx, senyorial, ara sols llar de corcons. Al fons, la fotografia d’una parella jove; jove d’una joventut exhaurida.

 Es frega el seny i s’alça, fugint a la finestra. Des d’allí, com sempre, fixa la vista en les dues clarors, de comerços antics. Tan antics com ell. Les dèbils llums taquen el carrer de groc, topant-se amb el sol apegalós que queda a la nit, quan pel dia fou mercat. Sol que xafarà al dia següent, sentint, mentre se li enganxen les sabates, que segueix arrelat a un tros de terra, a aquell tros de terra, la seua petita pàtria. Als seus carrers, a les seues misèries. S’escolten les sirenes del port, que el mantenen alerta. Però es queda pensatiu, com qui se n'adona de que alguna cosa estranya passa. No recorda haver sentit el tramvia en tota la nit.

 D’imprevist s’apaguen les clarors, i tot desapareix, s’extingeix. Tot queda en silenci. Acudeix la dona, espantada. Als fogons es cremen uns pimentons.

 - Ho escoltes?

 - Sí – respon amb la tranquil·litat de qui sap que ha arribat el final.

 - I què és això? Campanes? – interroga nerviosa.

 - Sí - respon, inclinant el cap.- I toquen a mort.

 Nascuda del no-res, una amarga polseguera ho envaeix tot; els carrers, les alberedes, les places, els camps. I ho cobreix tot; els papers, els mobles, les tombes.

 Les cordes del Toti deixen de vibrar, i es romp, tallada, la veu d’Ovidi. Calla, o més bé no pot parlar. Però encara no és l’hora, encara no se li apagarà la veu; a ell ja li vindran eixes banalitats. Traga saliva per empassar-se la pols, car aquesta no pot escopir-la, se l’empassarà, i l’acompanyarà per sempre. Amb un filet, aconseguirà dir-ho.

 - S'ha mort Vicent Andrés Estellés.

S’ha mort el poeta Vicent Andrés Estellés.

I s’aclama a ell. S'aclama més que mai.

 De sobte, comença a escampar. La densa polseguera desapareix, poc a poc, mar endins. I les dones es fiquen la conca entre les cames, i van passant, una a una, les dentetes del rosari. I de nou el pa torna a créixer als forns. I els amants continuen recorrent les cuixes esveltes. I, amb tot el seu enrenou, un tramvia passa pel carrer de la Pau.

 A tu et posen, com volies, les ulleres, just abans de tancar el taüt. Fuster, allà on descansa, enceta una ampolla desitjós de retrobar-te. Però haurà d’esperar.

 En algun lloc, un nadó surt de la mortalla, i acull al pare.

Un poble com un llenç

Gires una corba i te’l trobes de repent. Naix del no-res, i ja sols pots veure el seu blanc. El blanc de les cases, de les parets del campanar... i de d’eixe moment ja no eres tu qui el busca, ell va cap a tu.

Cadaqués ens rep després de molts revolts ocults  entre muntanyes, car als millors llocs s’arriba després de perdre’s. Després d’un grapat de minuts d’endinsar-se més i més en una foscor, que ho inunda tot, fins que arribes a les seues llums, tènues, tremoloses per l’esforç de suportar la gran massa negra que és la nit. Altra massa negra no la veiem, però es sent per tot el poble.

El nou dia el porta el vent. Sembla que hagi sacsejat la negror, que a força d’empentar hagi  agranat la nit, deixant que ara la llum del Sol plene els carrers. Un Sol feble, poruc, que sap qui governa ací.

La gran massa negra ara és blava. És plena de blaus. La mar de Cadaqués no té sols un blau. És composta pels blaus que formen la llum, les ombres, i el vent. Una mar que habita el poble, que no sols el limita, sinó que s’endinsa en ell, fins als seus carrers. Una mar d’onades sense direcció establerta, cap a dins i cap a fora, que no poden més que cedir a la voluntat de qui governa ací, que dirigir-se cap on ell, capritxós, dictamine.

Caminem per les pedres planes que voregen l’aigua. Una te un missatge, que tu escrius, però que sempre havia estat. Fins i tot abans de ser plana. Amb l’amplitud de l’alegria a dintre, però encongits per fora, desafiem a qui governa. Ell intenta constantment fer-nos caure, sense aconseguir-ho, esvalotant-te els cabells, que s’amaren de salnitre. De tant en tant, però, aconsegueix llençar-nos al rostre aigua blava, partícules de sal, fulles seques. Els arbres. Ací els arbres tenen troncs robustos com columnes jòniques, que s’endinsen i s’aferren a la terra amb el pes dels anys, que fan front al senyor d’aquests paratges.

Satisfets, però esgotats de la batalla, amb les mans dormides obrim la porta del nou vell casino. Ací és fàcil distingir els qui estan de pas, com les ràfegues de vent, dels que són i seran, com els arbres. Mentre la pell de les mans torna a trobar la sensibilitat al vidre d’unes tasses de cafè calent, ens imaginem eixint a la novel·la de la noia que observa i pren notes a un quadern. Inventem la solitud del vell prim que des d’un cantó llegeix el diari, mentre els visitants li van prenent una a una les cadires que seien amb ell i li feien companyia a la seua taula rodona, ocupada sols per una tasseta ja buida al bell mig. Enginyem la vida a qualsevulla d’aquestes cases velles que obrin la seua porta a la mar.

De sobte veig passar per davant de la finestra al geni, al megalòman, al ambigu, al surrealista. Al gran masturbador. Tornant a Portlligat, després d’una lluita a mort amb la tramuntana, per veure qui aconsegueix tornar boig a qui. Mai és mortal, però sempre guanya ella. Aquí sempre guanya ella.

Remuntem les corbes en el sentit contrari. El poble ens subjecta, ens fa difícil l’eixida. Tractem de mirar enrere per fer una última ullada, però ja no està. Un revolt se l’ha empassat. L’ha fet desaparèixer. Ens l’ha furtat. Però m’emporte un tros amb mi. Tu. Perquè una part de tu està feta de tots els llocs on anem. De totes les coses que fem.

Cap al nord del present

hi ha un poble com un llenç

fet de blancs i de blaus

diluïts per el vent

En camí

L’aigua havia deixat de caure feia pocs minuts, després d’acomplir el seu comés i deixar-ho tot relliscós. Un ‘labrador’ arrastrava ara un home endinsat en unes sabatilles d’anar per casa, que esperava impacient baix l’arbre escollit. Se n’adona que s’ha confiat. Els pantalons curts i la samarreta amb la que corria abans de l’operació de genoll no eren ja indumentària adequada per a aquestes primeres nits de fred. Però l’obsessió per la calefacció de la seua dona, i els radiadors del saló engegats des de fa hores, li havien creat una falsa sensació de xafogor, que ha marxat d’una bufetada en xafar el carrer.

Per un moment la impaciència esdevé al·lucinació, i ja es veu al llit, cobert fins al coll, dormint amb calcetins.  De sobte bufa un poc de vent, que fa caure unes gotes de les branques de l’arbre, sols unes gotes, però dos d’aquelles, les més gelades segurament, aconsegueixen ficar-se-li pel clatell, recorrent-li tota la columna. Desperta i ajup els muscles. Mou els llavis sense dir res. O almenys des d’ací no se li escolten paraules, ni es llegeixen escrites al tel vaporós en que es transformen en sortir-li dels llavis, transportades per l’alè. Tira de la corretja , marxen cap a casa i, en xafar una de les línees del pas de vianants, rellisca i quasi cau. Mira el gos amb odi, amb eixa necessitat perenne de fer sempre a algú responsable del que li passa. I recorda com va accedir als desitjos dels seus fills per la promesa d’aquests de cuidar-lo... les promeses als infants els duren sols fins al següent capritx.

Aquest home ja l’ha vist altres vegades. A altres llocs. A tots els llocs. És el mateix home, aquell que sempre observava  a la vorera d’enfront, a totes les voreres d’enfront, a mitjanit, passejant un gos, qualsevol gos. O deixant-se passejar per ell...

L’últim glop a la tassa li fica a dintre de la boca les poques brossetes que han travessat i vençut el filtre. Les manté a la punta de la llengua, traient-los les últimes partícules de sabor. El sabor del primer té de la tardor.

Per un moment aparta els ulls de la finestra, i observa al seu voltant el lloc on dorm, que poc a poc va sentint la seua habitació. Encara hi falta, però, fer moltes coses per a que ho siga; organitzar-la, pintar-la, habitar-la amb eixe algú.

Veu l’últim autobús travessar l’avinguda, albergant la freda intimitat del conductor i d’una dona que ara acaba la seua jornada. Una dona que, amb un filet de veu i esforç, ha aconseguit dir bona nit. Ell ha emès un so sord com a resposta. I és que, en dir bona nit, se n’adonen de la mentida, i de la injustícia d’haver d’anar pel món aquesta nit freda i mullada,treballant per a poder estar pel món a unes hores més agradables. Hores agradables que quan arriben, segurament, passaran estirats al sofà de casa, deixant-les passar, descansant.

Al veïnat s’escolta el caure de persianes. El darrer so estrident abans del silenci. Lentitud de moviments cap al llit, habitat o solitari, que va amarant-se poc a poc d’una fredor que no l’abandonarà fins a març. Un últim gest; sincronització d’alarmes, el que serà el primer so agressiu del nou dia.

Al fons, els gratacels de la gran ciutat. No li impressionen massa. Ha estat a moltes muntanyes més altes.

Carrers, llums que els il·luminaven, cobrint-los d’una claror que quasi ningú aprofitava. Tal vegada, però, aquestes llums siguen un poc menys grogues que les que solien guiar-lo de tornada a casa. Que li impregnaven la pell d'aquella grogor.

Res semblava massa diferent. Tot, però, havia canviat.

No hi tenia cap dubte, encara no era a Itaca. No era el descans del guerrer, la terra on arrelar. La fi del viatge. Gran, en canvi, era la diferència. Després de tant de temps, es sentia al camí.

Per fi anava fent camí.

"... y atracar, viejo ya, en la isla,

enriquecido  de cuanto ganaste en el camino..."

Salnitre

Podia notar sense esforç, encara, la sorra entre els dits dels peus, restes de roques assuavides pel temps, i pel vent. Aquell vent de tramuntana que li acaronava el rostre. Que podia notar encara entre els cabells, despentinant-lo, compartint aquesta tasca amb uns dits que no eren seus, però tampoc aliens. El sentia, gelant-li el pit, però amb voluntat de reviure el que hi havia dins. Escoltava el so del mar arribant a la vora, compassat amb un metrònom de veus de xiquets que reptaven la ressaca darrere cada ona. I buscava l'altre mar, el silenciós, el que no arribava a ninguna vora, el que arribava a unes parpelles tancades. Eixe mar. Eixa mar. La mar. Car la mar és femenina per a qui viu d’ella, i aquella mar l'alimentava.

 De sobte aquell so es va barrejar amb l’aigua que corria de l’aixeta de sa banyera, i els núvols amb formes de dracs i vaixells van esdevenir concentracions d’un vapor que prompte va entelar l’espill on sovint s'havia buscat, sense trobar-se. Es va adonar, sorprès, que ja no hi era a aquella platja. Es va mirar a l’espill i es va descobrir, més clar que mai, malgrat el tel vaporós.

Es va treure la roba. Es va treure la roba i en deixar caure els pantalons a terra, encara hi van brollar alguns granets, que va arreplegar amb cura, mullant amb saliva la punta d’un dit, un a un, deixant-los suaument al bol del palmell de la mà. En tindre’ls tots recollits, no va saber que fer. Se’ls va deixar caure sobre el cabell, i va entrar-hi.

Tot just en el moment que la primera molècula d’aigua hi contactava la seua pell, allà on arrelaven els cabells, va pensar en el salnitre. Va témer pel salnitre. Va tenir por de perdre’l. El sentia com un be, seu. Res era més seu que aquell salnitre... però ja era tard, va pensar. Les gotes d’aigua inicials van esdevenir torrent que va arrossegar cap a baix les restes de partícules salines que havia furtat d’aquella platja, botí, compartit, que va sostreure amagat a la superfície de sa pell...

Però ell no sabia res. Ningú li ho havia dit. Ningú mai li havia explicar que no tot aquell salnitre li desapareixia del seu cos, car la part fonamental ja se li havia endinsat. Ja havia traspassat la pell, amarat la carn, ja havia sedimentat als seus músculs. Ja li corria per les venes, convertint en riu salat la seua antiga sang dolça.

Aquell salnitre ja li formava part. Ell, per sempre més, faria sabor a aquella sal. A la sal d'aquella mar. 

"En tus ojos me hago el muerto"

Saltar o caure

"... como si estuviese en lo alto de una roca midiendo sus fuerzas con el mar, no por temer que en la lisa superfície se ocultasen animales devoradores o arrecifes que pudieran desgarrar sus carnes, sino como quien, simplemente, interroga a su propio valor para saltar."

- Tío, me voy a caer.

- No te caigas. Salta.

- Y una vez salte, ¿qué?

- Pues eso, ¿qué?

- Que no sé como voy a llegar abajo.

- No sabes ni como vas a saltar.

- No sé ni como voy a caer.

- Pues ya está, no sabes nada.

- Ni para bien ni para mal.

- Exacto.

….

- Parece que hace viento.

- Es mucho mejor.

- ¿Por?

- No querrás una caída suave, en línea recta. Para eso te quedas aquí.

- ¿Es mejor ir dando bandazos?

- Siempre.

...

- Sabes, siento algo extraño.

- ¿El qué? ¿Dolor?

- No. No es dolor...

- ¿Pero dónde?

- En el pecho… o no, en el estómago… 

- Eso es vértigo.

- ¿Vértigo?

- Sí, lo notas cuando estás a punto de caer. O de lanzarte.

- Creo que ya lo sentí alguna vez… aunque no así.

- Los saltos nunca son iguales.

…

- ¿Ves algo?

- Sólo veo un color. Solo se ve azul.

- ¿Y te gusta, o te asusta?

- Me calma.

…

- Lo tengo decidido.

- ¿Qué vas a hacer?

- Voy a saltar.

- Vences tus dudas y te arriesgas, sin importarte que pueda salir mal. Eres valiente.

- No es exactamente eso.

- ¿Y qué es sino?

- Que una vez esté en el aire, ya no hay marcha atrás.  

- Bueno... a mí me vale.

 

Vall de l'estrany

                                                        







 ... and then taking from his wallet                   
 an old schedule of trains, he'll say                     
 I told you when I came, I was a stranger

Hi costa pujar, molt. I sol, més. Però has de pujar-hi sol, alguna vegada has de fer-ho. I ningú et pot acompanyar. O no veuràs el que has vingut a veure.

 Seuràs en la pedra, cara a la vall. La terra es va moure fa milions d’anys per aconseguir ficar-la allí, al lloc precís, d’aquella manera, la orientació precisa. Seuràs i tota la vall et vorà. Perquè no eres tu qui la mirarà; ella t’observarà a tu. Per l’esforç de la terra en parir-la, s’originà aquella xicoteta lloma d’allà lluny. Sembla que estigués allí per estar, sols perquè sí. Per accident. Geogràfic. Eres tu.

No sentiràs res, ni tan sols un simple enrenou de tramvia. T’envairà la sensació d’estar essent jutjat. Sembla un lloc privilegiat, però és alguna cosa més.

 Miraràs enfront. La muntanya et mostrarà, amenaçant, unes roques mil·lenàries. Et miraran, desconfiants, temoroses de tu. Són els seus ullals. Als llavis de la muntanya hi llegiràs una pregunta; qui eres, voldran saber. No gosaràs respondre’ls, car no sabràs què. 

 Miraràs cap a baix, cap als arbres, temorosos també, però per tu. Res podran fer si caus, encara que ho desitgessin. Fixa't be, hauràs d'aprendre d'ells.

 Sentiràs com passa el vent entre les seues branques. És en eixe moment quan aprofiten per a murmurar. T’ho he d’explicar. Ells parlen, però no poden transmetre les paraules, necessiten que del vent per fer-ho. Les paraules dels arbres son xicotetes partícules que no sabem desxifrar.

 Sorgeixen a la terra, car la terra és ja arbre. No ho oblides mai. La llavor trenca, les arrels comencen a envair la terra, que les entrellaça. Travessant-la. Ocupant-la. Però sols el necessari. Sols el suficient per a cimentar la soca. Entre elles, la terra es sent lliure, malgrat no ser-ho. Pot moure’s. Respira. En eixa llibertat, s’uneixen, terra i arrel. Sols en eixa llibertat, has d'entendre-ho. Terra i soca, i branques. La terra fa l’arbre seu, l’alimenta, l’agafa fort quan fa vent. Es buidaria per nodrir-lo. S’assecaria per satisfer la seva set. Li donaria tot el que té. Però l’arbre sols agafa el que necessita. Mai més del que necessita. Mai.

 Allí, com apartats de la resta, tal vegada observes dos arbres diferents; comparteixen terra. Les seues arrels van perforar la mateixa terra. Ningun arbre es va negar, car la terra és seua, però no li pertany. Si un arbre mor, l’altre potser morirà també, car la terra potser estarà trista. I s’oblidarà de nodrir-lo. Perdrà les forces per sostenir-lo, perquè la terra mor també, perquè la terra és ja arbre. O tal vegada la terra flueixi, i altra terra, amb més força, vingui per a unir-s'hi a ell. De vegades passa.

 Tornarà a bufar el vent. Potser sentis que alguna cosa se't posa al rostre. T’hi passaràs la mà per la cara. Probablement seran paraules d’arbre. Si són negres, d’un negre intens, serà perquè les arrels d’aquest arbre s’endinsen molt a la terra. I d’allà venen. Com t'ho puc explicar? Saps, les absorbeixen les arrels, que les transfereixen al tronc disperses en la sàvia, a través del xilema. Han de travessar tot el tronc. Tot el tronc, tot l’arbre, ha de saber què es vol dir. Desprès flueixen fins a les branques, que finalment les reparteixen per les fulles, al punt més alt, on més fàcil puga arribar el vent, des d’on puga dispersar-les més lluny. Perquè els arbres parlen, però no decideixen amb qui. No saben on van a arribar les seues paraules, qui les va a assimilar. Nosaltres sols les escoltem, ells les assimilen. Per això mai les podrem comprendre.

 I en arribar a les fulles d’altres, fan el camí invers, fins a l’arrel. És un procés lent. De vegades, quan s'assimilen, ja no tenen sentit; ja és tard. Però què és ràpid i què és lent, quan tens segles per davant. Sí que ho sabem, quan sols hi tens un grapat d’anys.

 Hi veuràs un camí, a l’esquerra. Marcat. Desbrossat. Nu. Sec. Preparat. Però veuràs que no porta enlloc. O sí. A una paret vertical. Impossible de pujar. Des d’on és impossible avançar. On quedes encallat.

 A l’altre costat de la muntanya, veuràs una llum. Tal vegada hages d’arribar enllà, tal vegada es tracte d'això. Però hauràs d’arribar abans fins la muntanya. Buscar un camí ple de brossa, d'arbres... no serà fàcil, hauràs de fer-lo tu. Una vegada allí, hauràs de passar junt a les roques amenaçants. Tindràs por.

Però recorda on estàs assegut.

l'enrenou del tramvia

...i per damunt de tot un enrenou de ferros

i de xiulits de trens que anaven i venien.

M’aixeque del llit, descalç. La gelor del marbre fereix la planta dels meus peus nus, vencent la vertical fins a la meua columna. Ficant tot el meu cos en estat febril. Sent, a la gola, el fred del sòl.

Comence a caminar, encollint els peus, tractant de repartir el meu pes, entre el taló i els dits. Protegint  les terminacions nervioses. Entropesse amb algo que deuen ser les meues sabates. No se m’ocurreix ficar-me-les. No em servirien. 

Palpant bolígrafs i papers arrugats, trobe el botó. Encenc el llum i mire la pols, sobre els meus llibres. Em quede quiet, i m'espante. La pols deu ser com la sorra d'un rellotge. Un rellotge que avança malgrat que no li dones la volta. La pols és la sorra que, no podent tornar a l'altre compartiment, s'esmuny del rellotge de la vida. Car no pot parar, ha d'avançar com siga. I cau sobre mi, mentre dorm. I cau sobre les meues coses.

M’assec, recolzant els talons a la vora de la cadira. que em talla la planta dels peus. Trobe el llit en un racó. No sé per què, em sorpren veure'l. La penombra el mulla. L’observe pacient, com si esperés que alguna cosa hi anés a passar. Però res es mou entre els llençols vells, engroguits. Fins i tot a mi em costa moure'ls, quan hi estic a dintre. Baixe els peus i els aprete contra el terra amb tota la força que puc treure. Desapareix, lentament, la sensació de fred. Tambè, al cap d'uns segons, la marca dels peus. Però això jo no ho veig. M’agafe el clatell amb les dos mans. La son m'envaeix, però no puc dormir. No sé que hi faig despert.

Llavors el torne a sentir. Com tantes i tantes nits, sempre puntual. Una puntualitat aleatòriament precisa. Apegalosa. Sempre disposat a obrir-me les parpelles de cop, sense sentir-lo apropar-se. Aquesta vegada però, sense saber-ho jo, l’esperava.

Car l’he escoltat sempre.

Quan m’asseia sol, i pensava en les parelles lentíssimes. I em torbava el seu soroll. De telèfons bullint. L’esdevenir continu, segur, d’una estació i una altra. El cruixir de les barres on agafar-se, per no caure. La remor de quatre sabates lentes...

I altres vegades, quan m’asseia amarat fins als ossos, de foscor, i  tractava d’esbrinar en la obscuritat la manera en que algú jeia, vençut, al meu llit, fet seu. I m’inquietava el seu soroll de països. De clandestinitat espontània, furtiva. Esporàdica. D’anonimat ferotge. Del telèfon mut. El soroll terrible d’espines clavades, d’oportunitats perdudes. El fregament violent contra la via, intentant escapar-ne en cada corba...

No importa el que faça. No importa com ho faça.

Sempre, tard o d’hora, torne a sentir l’enrenou del tramvia.