A cada mà una maleta

Fins on s’estén la llarga carretera?

Uns metres més enllà de l’últim fanal del poble, l’observa endinsar-se en la foscor. I si no és ara? I si hauria d’esperar per marxar? 

Ú quasi diria que la nit s’ha estavellat contra l’asfalt, caient a plom, esmicolant-se… Però no. No ha escoltat res. Potser sols ha anat baixant, des de més enllà dels núvols, balancejant-se, fins posar-se suaument. 

Ha de ser ara. Ha de ser ja.

Es mira les botes. Algun trau al cuir; les soles menjades, llises... Són molts passos ja, però no queda altra. Aguantaran. Es lliga els cordons fortament. Un cedeix a la tensió, i es parteix. Amb el que queda, es fa un nus doble, sense llaç. No importa com la traurà, després, per dormir. El que ara importa és començar a caminar.

Agafa les maletes, una amb cada mà. Les sent lleugeres, les recordava més pesades. Tal vegada, sense adonar-se, s’ha anat deixant coses enrere. A cada poble, a cada fonda. Prompte, traurà les coses, les ficarà damunt d’un llit prestat, i les tornarà a col·locar, ben encaixades, en una sola. Sí, amb una sola farà millor el camí, farà el camí millor.

Hi veu a les vores, de reüll, la malesa. Entén que estarà sempre, entén que és part del camí.

Respira profund i es submergeix, passa a passa, en la penombra. 

Ple de calabruix

Una aferrada.

Així ho diuen allà.

Ell li passa un braç pel costat, i l’altre per dalt del muscle, ficant el cap per sobre d’ella. Sembla mirar al darrere, i veure allà un lloc, i un temps. El que passaren junts. 

Ell abraça en diagonal, ella sols ho sap fer de front. Descriu una corba gran que envolta el tors, i enfonsa el rostre en la jaqueta. No vol mirar. Tanca els ulls.

Les mans d’ell es posen. La dreta, sempre més freda, fregarà el clatell, un sol segon. L’esquerra la pren pel centre de gravetat, i la força obri una mica les escletxes que l’hivern sempre llaura als seus artells. S’intueix el roig. 

Les mans d’ella quasi no el toquen, s’ajunten a la seua esquena, tanquen el cercle.

La grossa roba no és obstacle i enllà, al fons dels pits, es sincronitzen per última vegada.

Nerviosament i suau oprimeixen, inconscients, els sexes, que ja no es trobaran...

I quan es senten ben aferrats, quan sembla que tot s’atura, saben que és el moment. Deixen anar la força que els uneix. Deixen sincopat el metrònom.  Es deixen marxar.

Les coses no son fàcils per ningú.

L'òxid, el ferro, els músculs

Hi ha un home que seu, trau la canya i la llença, rutinari. La recolza a la barana, sense fixar-la, i pren un llibre. Ú diria que no ha ficat esquer. La pedra grisa, bisellada, fica setge a l’aigua negra, que fa brollar el verd, llefiscós, als blocs que aconsegueix ungir. A les cases properes, l’empremta tèrbola de la humitat traça mapes a les façanes, descrosta la pintura.

Les grues del port s’alcen al fons, irades. Un braç metàl·lic, colossal, vigila. Sembla dispost a deixar caure les tones, d’un moment a un altre, contra tot allò que no dega passar-hi. Mentrestant, allibera un vaixell de contenidors oxidats.

L’òxid... Hi ha, també, l’òxid.

L’òxid ho habita tot, sense aglomeracions, subtil. El rovell esquitxa, rogenc, els bancs del passeig, els contorns blancs de les baranes, l’arrogància de les faroles.

La mar entra terra endins i partix la terra en dos. Més bé, ú té la sensació de que aquests dos trossos mai van ser part del mateix, i l’aigua sols va ocupar, fa mil anys, el solc profund que els separava.

Ara, a més de l’aigua, el canal s’omple amb catorze homes. Amb l’aire que exhalen, el calor que desprenen, la suor que regalimen. Amb els músculs, que es contrauen i estiren als braços, plens de sang que bull, modelant la pell bruna. Uns rems constants, mecànics, responen i penetren l’aigua, empentant enrere la foscor, recorrent després el mateix espai per l’aire. Guarnint per segons la superfície d’una lleu bromera, lívida, que s’esmuny en parpellejar. A la reraguarda, un d'ells exercix de metrònom salvatge, brama el compàs, governa la nau. Breguen amb l’aigua, amb el vent de cara, amb ells mateixos. Arriben quasi fins al mar, giren i tornen ria endins. La fusta cruix; vigorosa, la trainera parla.

Sols un ens, cada cert temps, és capaç de sotmetre-la, d’observar-la des de dalt, de cobrir-la d’ombra. El vell pont s’aixeca a les dos voreres, unint els pobles. Les arrels metàl·liques assoleixen les profunditats, s’ancoren. El ferro s’entrecreua, dibuixa l’estructura, repartix les càrregues. Les bigues sostenen els cables, que es tensen i transporten, periòdics, la plataforma.

L’òxid. Els cables, el ferro, els músculs. Vèncer l’aigua, una i altra vegada.

Un dia més a l’entrada de la ria.

Promesa, maleïda, aquesta terra

Em desvetlla el silenci, dens, lluminós,

endinsant-se pels porus, omplint-me el cos

de ferro. Aterrit, el temps s’atura.

Naix a dintre el llampec, el brusc estrèpit,

que em desboca la sang, batent, salvatge,

el tel del cor.

Fon els timpans i surt.

Damunt de tot, surant, l’agut brogit.

Ja no sent al clatell el dolç caliu

constant, del teu alè, l’humit metrònom.

Ara em glaça el dors, cruixint els óssos,

la foscor que m’abraça ,a l’empedrat.

No sé on ets, et busque. No sé on sóc.

Em tornen uns cristalls, amenaçants,

la imatge rompuda del meu cos prim,

exhaurit.

Tot allò que m’envolta està trencat,

i pels fragments s’escorre, greu, corromput,

el brunzit de les mosques.

El cel és un espill fràgil que esclata

en mil trossos menuts, on es contempla

promesa, maleïda, aquesta terra.

Quan tot es va aturar

Tot s’ha parat. El meu cabell, esvalotat, es manté despentinat, fix. El xic que seia enfront s’ha quedat en l’aire, d’esquenes a terra, amb les cames cap al sostre. El mateix sostre que ja no cobrix els nostres caps, car ja no passa per damunt de les vies, paral·lel. Ara avança perpendicular al terra.

Em pregunte si, en aquest moment, la Terra girarà. Sembla impossible, em resulta difícil creure que seguirà el seu moviment rotacional, despreocupada, aliena a aquest tren. Que continuarà el seu viatge translacional, infatigable, malgrat aquest altre viatge ha acabat. Siga com siga, sembla que aquest tren sí que és aliè al que passa fora. Al que anava a passar.

Aquestes vies no son el meu camí. El meu camí mai me l’ha marcat ningú, ni tan sols els itineraris suburbans. Sempre he anat on he escollit, fent les passes que he desitjat, amb la pressa que he volgut tindre. He de seguir fent-t’ho així.

Està fosc. Sols les espurnes roges, de tant en tant, il·luminen centenars de paraules, que s’han quedat suspeses en l’aire. Hi ha moltes de por, que s’esvaeixen als pocs segons, difuminant-se entre els fragments de cristalls. Hi ha d’altres, no sé... d’esperança. De força. O de convenciment. I aquestes romanen. Sense adonar-me, n’he deixada una, fugissera, penjada d’un filet de veu, enmig de tot l’enrenou.

"Viure"

Em sé vivint, d’una manera o d’altra. Repartida, entre tots els meus, allà on vagen. Enllà on s’enamoren, estimarem a la vegada. Se’ls cauran llàgrimes... i algunes d’elles faran sabor a la meua sal. Enllà on es guanyen la vida, estaran guanyant-ne un trosset de la meua; entre tots la faran completa. N’estic convençuda.

M’envaeix la calma. El que he fet a la meua vida, la farà perenne; no podrà esborrar-se. Mentre em recorden, viuré.

Sempre

Anna, l'alpinista indòmita

Des de baix sembla alta, altíssima. Els núvols no deixen veure el cim nevat, però és preciosa. Perfecta. Ella sempre ha tingut unes mans fortes. Prou fortes, almenys, per intentar-ho.

Comença a caminar. És tan perfecta, que fins i tot els primers desnivells són difícils. Però és el que sempre ha desitjat. Les cames l’empenten lentament; una, l’altra. Dreta, esquerra. ... i ja és a dins. Mira cap a dalt, el cim està molt lluny. Però ja està en camí. Als seus peus, una senda; la segueix.

Després de les primeres passes, el camí es perd entre un munt de plantes que cobreixen la base de la muntanya. No tenen flor. No són massa altes; les creuarà. Però en començar a caminar, sent una punxada; espines afilades se li aferren a la pell de les cames, solcant-les d’arraps. Vol continuar, però els peus se li enreden amb unes arrels que ixen del sol, que arrelen les plantes a la terra i a l’aire. Cada pas és una lluita constant. Cada planta, cada arrap, cada arrel... ha de ser vençuda. Mira enrere; el principi encara és a prop. Seria possible eixir d’allí, desfer les poques passes recorregudes. Dubta. I quan dubta mira a terra; de sobte el veu. Baix de l’esvalot de punxes, arrels i fulles, el continua veient. El camí.

Sap el que ha de fer. Mira endavant, avança amb força, arrencant el que es troba endavant. .. fins que aconsegueix eixir. El cor vol sortir del pit, però no ho fa. Les canelles li sagnen, però no les sent. Sols sent que ho ha travessat. I si ho ha fet és per continuar. A meitat batec reprèn la marxa.

Després d’uns metres tranquils, de suaus pendents de sol llis, en girar un revolt se la troba. Alta, imponent, grisa... Vertical. Ja no hi ha senda. L’únic camí és la paret que s’estén davant dels seus ulls.

Camina d’un costat a l’altre, recorre la línia on paret i sol s’ajunten i, per fi, troba un solc en la pedra pura. Endinsa la punta del seu peu dret. Escruta els voltants; no massa lluny en troba un altre, una mica més a dalt. Sols caben tres dits de la seua mà; suficients per agafar impuls.

Un forat ací, una pedra que sobreïx allà... el que semblava un mur infranquejable sempre te un xicotet punt de suport que oferir-li. De suport, però no de descans. L’única manera de passar-hi és sense parar-se, sense deixar de impulsar-se, sense detindre el moviment.

A cada metre, a cada impuls, els genolls es freguen contra la paret, que els descarna, i el rovell dels dits canvia de color en oprimir-se contra ella. Però segueix pujant, sense pensar, sense parar... fins que la mà es posa plana en una superfície ampla. Ha arribat dalt.

El primer que fa és mirar més enllà; encara queda tros, però ja intueix el cim entre els clars d’els núvols que l’envolten. De sobte, veu com d’un d’ells brolla un raig, i el tro que escup trenca l’espai que el separa d’ella, ferint-li els oïts, mentre un vent fred la sacseja i quasi la fa caure mur avall. S’esglaia pel perill, no de fer-se mal en caure, si no de que tot el recorregut superat caigués amb ella. De la resta de núvols neixen més i més rellamps, i més i més bufa un vent que la glaça, la giravolta, la colpeja, fent-li brollar llàgrimes d’uns ulls que s’assequen. Veu una cova i hi entra, a fosques, a les palpentes.

 Asseguda a terra, escolta el món fondre’s baix el cim. És impossible, no hi podrà arribar, no ho aconseguirà. La tempesta és massa forta, molt més forta que ella. Hi ha coses que no es poden vèncer, amb les que no pots lluitar. I eixos trons li rompran l’oïda, i eixa pluja no li deixarà aferrar-se a res. I eixe vent l’empentarà cap on li vinga de gust, i l’aixafarà contra les roques. Massa gran. Aquesta muntanya és massa gran. No podrà.

Però tampoc podrà tornar enrere. La tempesta seguirà, encara que el camí siga de tornada. I haurà de baixar per la paret, ja mullada, sense veure on ficar els peus. I haurà de travessar de nou el camp de plantes desarrelades, de punxes afilades... i totes les ferides no hauran servit per a res. Pensa en la sang, en les llàgrimes, en la suor que ja no hi és al seu cos perquè ha sortit fora, sols per a que ella arribés. No. Tot això no pot haver sigut en va. Ho intentarà. Una vegada més.

El primer que sent són grosses gotes com a punys que li colpegen la cara, en traure el cap de la cova. No torna enrere; obri la boca i beu algunes. Tanca els ulls i segueix caminant.

Els llamps solquen l’aire, amb un soroll ensordidor. Però pensa en tot el que ha passat, tot el que ha viscut per arribar fins ací; tots els colps, cadascuna de les ferides, totes les il·lusions que s’enfonsaven i que aconseguia salvar en l’últim moment, traient-les del fang, quan tot desapareixia i res semblava tindre sentit. Tots els amics que ploraven amb ella, que reien amb ella, que si haguessin pogut haurien renunciat a un trosset dels somnis propis, per ajudar-li a complir els seus... i aquest enrenou és molt gran. Això provoca un estrèpit molt més gran que la més ensordidora de les tempestes. Sobtadament, tot es silencia al seu voltant. Camina.

Les ràfegues de vent son fuets que castiguen el seu cos, deixant-li marques roges, fines, a l’esquena. Però no s’hi veuen, amagades entre les marques de les mil abraçades, dels mil bessos, de les mil carícies recollides al llarg de tots aquests anys. Res la pot aturar. Segueix...

I obri els ulls.

Obri els ulls i es veu dalt, al cim, al punt més alt. Mira avall i veu totes les tempestes, totes les parets escarpades, totes les espines que ja no poden fer-li mal. S’asseu en una roca, que sembla estar ací per a ella. Es mira les ferides, cicatritzades, que ja no couen, però que són testimoni del que ha costat arribar-hi. I no s’imagina sense elles. Elles l’han fet ser qui és, després de tot.

 Ho pot veure tot des d’ací, però res sembla llunyà; tot està a l’abast de la seua mà.

Respira satisfeta i descansa, amb un somriure als llavis, al cim de la muntanya perfecta.

Quaderns de Barcelona

Ú llegeix a Josep Pla i li entren ganes d’escriure un dietari. I hom diu dietari perquè a la paraula “diari” li associa connotacions adolescents, quasi infantils. Com si l’adolescència no fos complexa. Ho és, i molt. Però la seua transitorietat, la fa semblar banal. Per això sols es jutja intranscendent amb el pas dels anys, i sempre per qui fa molt que la va passar.

Un dia, un professor de literatura anglesa va deixar el pis que habitava al barri del Carme d’una València que començava a apagar-se’m, abandonant unes caixes plenes de llibres, en les que més tard se’m va presentar l’ocasió de capbussar-me.  Entre les tapes i la pols vaig trobar una fulla de paper engroguit, descontextualitzada d’un periòdic vell.

En ella, el periodista recollia els que per a ells eren títols indispensables de la literatura. Era un d’aquells reculls que,  en cas de fer-lo un periodista diferent, hagués sigut complicat trobar una coincidència.

El fet és que entre “El jugador” de Dostoyevski i “Un asunto tenebroso” de Balzac, apareixia “El quadern gris”, de Josep Pla. Em vaig proposar fer cas al periodista, en la mesura del possible. En aquelles caixes, mesclats amb diccionaris i llibres de gramàtica, es trobaven alguns dels títols. Em vaig llegir “El jugador”. De “Un asunto tenebroso” no vaig passar de la tercera pàgina.

Temps després, ja fent vida a Barcelona, a ú el portaren de la mà a una llibreria vora La Rambla. D’aquelles on no preguntes per un llibre, car l’ordenació dels milers de volums sols pot orientar, acotar mínimament la recerca. Es tracta de vagar pel recinte, i esperar que un títol se t’aparega als ulls. O potser marxes d’allí sense recordar-ne ni un. No va ser el que em va passar; a prop de l’eixida, “El quadern gris. Una tria”.

Al pròleg, l’autor explicava que aquell llibret sols estava pensat per a provocar, per a crear-li al lector la motivació de llegir el llibre sencer. I ho va aconseguir. L’últim Sant Jordi, el meu primer, Sandra me’l va regalar.

És un llibre llarg, potser pesat. Però no sóc un lector àvid d’arguments canviants, de desenllaços sorprenents, de necessitat de llegir el següent full. Fruisc de lectures calmades, que no pretenen arribar enlloc, en les que cada fulla té la seua vàlua, no és camí per al final.

“El quadern gris” són les memòries de Josep Pla de la seua època d’estudiant, escrites per ell en la maduresa en un quadern d’eixe color. Recull tant la seua vida a Barcelona, com les visites al Palafrugell empordanès on es va néixer. Els seus amics, la seua casa, la distància amb les dones, els paisatges...  

M'abelliç un poc de realisme. I jo no tinc un bloc gris, però sí un blog fosc. En ell m’agradaria escriure sobre coses que em passen ací, però també sobre records d’altres temps. Perquè quan pense en els anys d’universitat, en els estius canalles, en els països trepitjats... realment tinc la sensació de rememorar altres temps. Com si es quedaren darrere d’una porta que es tanca. O a l’altra banda d’una frontera. Almenys al meu cau temporal m’agradaria deixar-ne constància, per si perd la clau.